El sexe dels àngles

quin és? i el sexe dels Teletubbies?
A Espanya ja havia sorgit aquesta estúpida polèmica sobre si els teletubbies, i concretament en Tinkywinky, el lila, incitava els infants a l'homosexualitat. Ara són els conservadors catòlics polonesos que tornen donar llum a aquest dubte.
Com poden dir això????
Els Teletubbies, per començar, no són ni animals ni persones, per tant, el seu gènere no té per què ser femení o masculí, d'entrada. Són éssers imaginaris que viuen sota terra, de colorins, amb una antena al cap i una tele a la panxa i fets de roba de peluix. On posa que són homes o dones? Algú ha pixat mai al costat den Tinkywinky per poder dir que té òrgan sexual masculí? Com és que no li penja si va despullat? De fet, originàriament en anglès, no marquen el gènere dels noms, per tant el fet que sigui NA tinkiwinki o EN Tinkiwinki és un fet arbitrari de cada llengua.
Continuem. Du una bossa vermella! ooooh! claríssim!!! A partir d'ara el Corte Inglés haurà de canviar les bosses que usa durant les rebaixes perquè clar, els homes que hi comprin no voldran semblar homosexuals... i les dones menys! Hauré de tirar totes les meves bosses vermelles per poder lligar amb homes?? Déu ser per això que no he lligat en tot aquest temps? Hem de tenir en compte que la bossa vermella és una bossa màgica. Podria ser que ona gravitatoria de la màgia t'amariconi una mica... sí, la cosa va per aquí, segur.
Té moviments afeminats. Què és un moviment afeminat? Algú m'ho pot definir? On està el límit entre l'afeminament i el no afeminament? Ah! clar! és per la bossa vermella...
Ai, senyor, quines poques feines que té la gent...

El poder roig

guanya dins la meva gelera.
Aquells anuncis de geleres on tot el que hi ha al seu interior és de la mateixa tonalitat (verds, blaus, taronges...) sempre m'havien semblat una irrealitat massa planejada. Però amb l'arribada de l'estiu i el fet que has d'obrir la gelera més sovint, m'he adonat que la meva gelera també té els colors ordenats. Hi predominen els colors càlids: vermellosos, ataronjats, groguencs; amb aportacions de frescor dels verds i d'algun blau.
Dins l'espai transparent, tancat hermèticament, dedicat als formatges i mantegues hi tenc blancs i blaus: mascarpone, philadelfia (per fer pastissos de formatge) i nata. Aquestes coses convé tenir-les controlades però tancades. Just a sota hi continuen colors torrats: botelles de cervesa sin (ara només bec freedamm), i uns pots de confitura d'albercoc i de taronja.
Botelles de suc de guayabo, de suc de taronja, la llet i aigua, és a dir, tons verds i blancs.
Tornam pujar.
Al primer prestatge hi ha un paquet de pasta filó (tons rogencs), 2 paquets de frankfurts, un tros de formatge maonès i un parell de paquets d'embutits al buit.
El segon prestatge és el boteller: vi blanc, cava, vi rosat i sidra. A davall hi ha el sector iogurts: bios desnatats naturas i bios de vainilla (que m'obliguen a anar al Lidl just per aquesta meravella) i el cartró dels ous. Tot en to blavós. Estan ben estrets, que no es puguin moure massa, l'espai just per poder estar allà.
Ara toca el vermell: pebres vermells, tomàtigues, pomes vermells, cireres, maduixots, un tros de síndria.
El calaix bo d'obrir però que oculta els colors guarda,verds: carxofes i mongetes, pèsols de bullir i enciams. També hi tenc 2 kiwis.
Hi ha algú que em pugui dir per què guard les coses així dins la gelera? El meu subconscient vol dir alguna cosa?
Els rojos alloure, els blaveros ben tancants i els verds, controlats... quines coses...

L'originalitat és un element

més difícil de trobar de cada dia que passa. N'hi ha que, influits per l'ús del Word, han fet de la seva vida un CopyPaste etern.
Copiar, copiar, copiar... i com que ho copien de gent que ho ha fet bé, se pensen que la seva còpia té el mateix valor.
Tots recordam aquell company de facultat que tenia un do especial (i no era un do de pit, que n'hi ha que sí que el tenim, el pit i el do) de fer treballs a base de copipastes i treia la mateixa nota que un altre que l'havia fet tot a base de documentació-el·laboració-redacció-revisió. Aquí quedava en evidència un tercer personatge, el professor.
Encara record un treball d'una companya que era considerada de les millors de la promoció, que en un treball de literatura va tenir infinites notes manuscrites del professor on es podia llegir el llibre, la pàgina i el paràgraf del qual s'havia fet la copiada.
Xina, per la seva banda, també és un gran productor de còpies; tan bon productor que moltes vegades treu al mercat un producte copiat abans de que surti l'original a la venta. Però això, i aquí és on vull arribar, no fa que el producte deixi de ser una mísera còpia de l'original. I el creador acaba necessitant una dutxa antiparassitària, perquè el copista exerceix de paparra xucladora de sang.
Haurem de telefonar a Emdema perquè mos faci un tractament.

Mai pensava a posar l'enllaç

d'un blog interessant si vos crida l'atenció el món dels samurais i el Bushido o Camí del guerrer. A partir d'avui el trobareu al calaix dels embulls i vos vull convidar a fer-hi una visiteta.
Els samurais sempre m'han atret. El codi d'honor es una actitud que avui en dia s'ha perdut, i això ja no ho dic referint-me al Japó feudal, sino a la modernor actual d'occident que ha minvat totalment aquest concepte (uns més que els altres, i m'entendrà qui me vulgui entendre).
Tot i que als programes "roses" se senti que se fan "denuncias porque se ha atentado contra mi honor", l'honorabilitat s'ha perduda per altres camins.
Ah, si algú li interessa el món samurai, que m'ho digui perquè tenc moooooltes lectures sobre el tema, de ficció i d'assaig.

Un sopar de reis (presidenta en el meu cas)

no té per què ser un sopar complicat. Ahir vespre vaig tenir un sopar deliciós en qüestió de 15 minuts.
Vaig fer una truiteta d'espinacs amb pinyons i una punteta de sobrassada.
Els espinacs eren dels darrers que vaig congelar. Els vaig posar 1 minut al microones perquè perdessin el gel i passaren a una paelleta amb una mica d'oli. Dues voltes, els pinyons i dues voltes més.
Dos ous batuts amb una mica de sal, pebre bo, 3 gotetes de tabasco (aaai el coent... )
Deliciós sopar en 15 minuts. De fet, en mitja hora el vaig cuinar i me'l vaig menjar.
Acompanyat amb una puceta de pa integral del forn dels paners amb un poc de domàtiga fregada.

El meu primer assassinat

el vaig cometre ahir.
Va ser amb premeditació tot i que d'entrada la meva ment de psicòpata se veia pausada per aquella escarrufamenta que produeix pensar-hi massa.
Ell ho hauria d'haver sabut que si ho feia tendria un final tràgic i pròxim. Jo ho havia anunciat moltes vegades tot i que dubtava de la meva capacitat de verdug. Un dia o altre havia de passar, i ha passat.
Va ser una mort lenta, química, una mort per intoxicació totalment planejada. Tenia l'arma des de feia molt de temps, des de l'estiu passat, perquè sabia que aquest moment arribaria i volia estar preparada.
Quan ho pens encara m'escarruf.
La lluita va ser dura, era ell o jo, i jo no volia perdre.
La seva arma: un parasol
La meva arma: una botella de Zum.
Ell, un punyetero dragó dins el batiport, amagant-se darrera el meu parasol aplegat, que no me deixava passar i lluitava per entrar dins ca meva.
Jo, una dona sola, a la muntanya, sense ningú que la protegeixi d'aquestes feres.
Ho havia de fer, no n'estic orgullosa, però sé que n'hi ha que sí que se'n senten.

Una porra política no és un pal

i per això he pensat que, de per riure, podríem fer una porra entre els meus lectors sobre el resultat de les eleccions locals.
Pels qui no sou del poble vos explicaré 4 coses.
Se presenten dos partits: la Unió ben Entesa (coalició formada per Entesa per Santa Eugènia, que actualment govena amb majoria absoluta, UM que té actualment 2 regidors i PSIB-PSOE, que com independents en aquestes llistes, no aporten cap regidor) i el PP que actualment té 2 regidors a l'ajuntament.
Jo vaig de núm 6 a la llista de la Unió ben Entesa.
El PP presenta el qui pot ser ha estat el candidat millor des de l'inici de la democràcia pero la resta de candidatura és el mateix de sempre.
El total de regidors és 9.
Si per fer la vostra aposta teniu dubtes, demanau el que volgueu.

La meva aposta és 6-3 per Unió ben Entesa
Ara vos toca a voltros.

Encara tenia el deute del

comentari sobre el dinar a la Fonda Europa . Així que som-hi!
Va ser curiós que els meus companys de trajecte, basant-se en la informació googlelada de la guia Michelin, també tenien aquesta fonda en el seu llistat de llocs per dinar.
Trobar el poble va ser una odissea de fer i desfer camins, com aquella donzella que filava de dia i desfeia de nit, però un cop arribats a la ciutat, trobar la Fonda Europa va ser facilíssim. Només calia seguir els indicadors que hi havia a cada cantonada.
Vàrem arribar que estaven apunt de tancar la cuina.
La primera impressió de la sala va ser molt bona. Un ambient molt ben cuidat, amb infinitat de detalls. Me va agradar molt com tenien solucionat el tema de les tuberies vistes, totes de llautó, fantàstiques. Un altre detall eren els mocadors de bolic que usaven com a base per a totes les paneres, i canastres d'us del personal: tot tapat amb aquella mar de quadretingos. La il·luminació tènue pero més que suficient era molt acollidora. Quines làmpades!!
De la carta ens va cridar l'atenció a tots una carn amb salsa de vi de missa però ningú la va demanar, tot i que vàrem comentar que era interessant.
Férem uns entrats bastant típics: secallona, croquetes i coca de recapte.
La secallona: molt seca, servida dins una teula immensa pel tamanya de l'embotit.
Les croquetes: normaletes, amb massa gust de farina.
La coca de recapte: la pasta, bé; el farciment, bé (a mi, com sempre, m'hi sobrava l'anxova) i anava decorada excessivament per un all-i-oli deslluit.
De plat, els meus companys de taula, demanaren el mateix, el tíííííííípic entrecot, amb uns bolets. Jo i la meva dèria per la fruita amb la carn vàrem menjar un magret d'annera amb fruita vermella del temps (maduixots, maduixots i maduixots) que presentava una carn al punt perfecte de cocció i un guarniment de maduixots (ho havia dit?) fets amb porto. Li posaria un Notable alt.
Les postres, discretes. Un òpera amb un costat ressec, però bastant acceptable amb xocolates diferents. Un pastis amb plàtan molt refrescant que sorprenia per no ser feixuc. Tres textures de taronja que no era més que un plat amb rodanxes de taronja, el suc que havien deixat anar i una juliana de pell de taronja confitada (un 10 per la pell).
El cafè bastant bo.
El vi molt bé.
El servei, ens fotia molta pressa perquè faltava mitja hora per tancar la cuina.

Cuina de Supermercat

Fa anys es va posar de moda el concepte de "cuina de mercat" que no vol dir res més que cuinar amb els productes frescs que se troben en el mercat el "mateix" dia.
Aquest concepte ha fet fortuna i són molts els restaurants que defineixen la seva cuina amb aquest terme.
Però la meva cuina no és de mercat, és de supermercat. Aquest terme el vaig descobrir en un fòrum de gastronimia en el qual hi particip amb certa regularitat.
La cuina de supermercat es caracteritza per cuinar el que trobes al super, si pot ser d'oferta, i moltes vegades en pots (que no és menjar ja cuinat i empotat, Déu me guard de tastar mai els pots de fabada o de raviolis i coses per l'estil, igualment que sobres varis). Meravelles com els pots de llegum cuita, de verdura a punt de menjar, només guardada amb aigua i sal, o bé aquells pebres del piquillo que acompanyen qualsevols plat de carn.
Congelats, i verdura embossada també formen part d'aquesta cuina de supermercat, igualment que la secció d'embotits i formatges. Tampoc podem oblidar la carnisseria amb bàsics (llom i piteres o carn picada) i la secció de fruita amb l'oferta de la setmana (ara toquen maduixes) ni els iogurts que són la base d'una bona gelera.
Aquesta és la cuina que jo practic perquè passar per l'Olivar i omplir la gelera seria una autèntica ruïna.
Això sí, un pic al mes toca anar a Ca Na Paulina... quina carn... quins preus... mmmmmmm

Llistats

1. posar la rentadora
2. comprar un parasol
3. acabar la cadira
4. dissenyar una sabata de taló altíssim que no faci mal
5. aconseguir un palé de fusta bona
6. no permetre que el menjar me caduqui dins la gelera
7. sol·licitar un augment de sou
8. trobar temps per anar a la platja
9. aprendre el "rijois"
10. que me regalin una nintendo DS
11. aprendre a optimitzar el temps
12. construir un circuit d'aigua al meu mini jardí
13. superar l'escarrufament que me fan els dragons
14. plantejar-me seriosament tenir un ca (gros)
18. aconseguir que vengui
19. millorar el lèxic (en varis idiomes)
20. comprar una iogurtera
21. escriure un llibre (i no cremar-lo)
22. aprendre els principis bàsics de programació
23. dominar excell i access
24. que me regalin una bicicleta elíptica
25. fer net el jardinet del cantó
26. trobar la hipoteca més barata del món
27. pensar a fer la primitiva (i que me toqui)
28. anar a Barcelona un cop cada mes (mínim)
29. superar 3 assignatures per semestre (amb nota)
30. escriure un blog que enganxi molts lectors
continuarà...

La vida s'encarrega de donar-te moments

de gran alegria. A mi em va passar el dimarts.
Tots hem tengut dies d'aquells que no se sap per què, però tenen una flaira especial des del moment que te despertes i així va ser dimarts passat. Un dia que notes que serà especial.
Sona el despertador i tens temps de dutxar-te sense frissar, de berenar d'asseguda i fins i tot de "fullejar" el digital abans de partir; tot això amb la porta oberta de pint en ample i amb el sol matiner de cara (nota mental: he d'aconseguir un parasol).
El tren ben ple, com cada dia, però el meu company de mirades i sonriures diaris era allà, més aprop que mai. Després de dos anys d'aquest joc el vaig poder ensumar i me va agradar.
En arribar a Ciutat saps que tens temps de fer un cafè al bar de cada dia i entre aromes torrats i fulls entintats veus passar una figura que es mou d'una forma que et resulta familiar.
Vaig beure el cafè d'un glop. M'agrada el cafè marejat i entebit i el vaig beure ben calent i vaig sortir per comprovar si aquella figura era tan coneguda com jo pensava. Vaig caminar tan depressa com vaig poder. Me va fugir.
Tot el matí vaig pensar en aquella figura. Ho era?
Amb els anys, i els canvis de mòbil, perds els numerets de la gent, els codis identificadors de moltes persones, el codi de contacte. El seu no el tenia registrat. En moments com aquest t'adones de la importància d'algunes perversions: la paperofilia. Vaig trobar el número apuntat en un dels meus moleskines.
"Hola, t'he vist passar pel carrer de sant Miquel? eres tu? de negre?"
I un ring m'ho va confirmar. Ho era. I tant que ho era!

4 gotes no ens aturaren

ni tampoc una barrumbada com va fer la setmana passada.
S'ha de dir que l'èxit era difícil. Pluja, hora de dinar, diumenge...
La flama de la llengua va arribar a Santa Eugènia per la banda de Biniali. Les nines la varen portar com unes campiones! Arribà a la plaça fent relleus que l'anaren acompanyant. Allà va ser cosa dels nins. Durant el trajecte d'ells l'aigua va apagar la torxa i sort de la làmpara d'emergència.
Ells que sempre van de valents varen demostrar que perden la força per la boca. El que menys pareixia capacitat per córrer va anar molt bé. Però les nines en tengueren ració doble ja que feren les dues etapes completes. Sou unes fletxes, nines!!
Gràcies a tots per ajudar en l'avanç de la flama, en l'avanç de la llengua.

Ara feia temps que no penjava cap foto

de coses que hagúes cuinat jo, així que avui toca posar una petita galeria.
Vaig descobrir la pasta brik fa uns mesos, preparant un sopar per a uns amics. He de reconéixer que m'agrada tenir-ne un paquet dins la gelera. És pràctic perquè té una vida bastant llarga, és a dir, té una data de caducitat molt llarga. En aquesta ocasió la vaig usar per fer uns facells farcits de poma i anous, acompanyats d'una crema de torró. Va ser un invent totalment improvitzat per acompanyar un cafè amb en Gumi.
La segona foto és d'un banoffee (banana+toffee=banoffee) un pastís megacalòric de plàtan de canàries!!! i toffee, hores de llet condensada bullint amb un punt de cafè. És un pastís de fer un dia per l'altra.
Per acabar, la darrera improvització: un pastís fullat de fruita amb crema de coco a sota. S'ha de dir que el punt blau, és gràcies a na Laura i en Suso que me regalaren un lot de sucres de colors i una botelleta de suc de llima natural. Gràcies per recordar-vos dels meus capricis!!

Els dolços per acabar

els posaré de banda, més que res perquè va ser l'única cosa que vaig menjar (pel carrer quan anava fent altres coses).
Els doblegats són una pasta de fulls farcida de crema, cabell d'àngel o xocolata. A Can Qüec els duen molt bons.