dijous, 10 de maig del 2007

La vida s'encarrega de donar-te moments

de gran alegria. A mi em va passar el dimarts.
Tots hem tengut dies d'aquells que no se sap per què, però tenen una flaira especial des del moment que te despertes i així va ser dimarts passat. Un dia que notes que serà especial.
Sona el despertador i tens temps de dutxar-te sense frissar, de berenar d'asseguda i fins i tot de "fullejar" el digital abans de partir; tot això amb la porta oberta de pint en ample i amb el sol matiner de cara (nota mental: he d'aconseguir un parasol).
El tren ben ple, com cada dia, però el meu company de mirades i sonriures diaris era allà, més aprop que mai. Després de dos anys d'aquest joc el vaig poder ensumar i me va agradar.
En arribar a Ciutat saps que tens temps de fer un cafè al bar de cada dia i entre aromes torrats i fulls entintats veus passar una figura que es mou d'una forma que et resulta familiar.
Vaig beure el cafè d'un glop. M'agrada el cafè marejat i entebit i el vaig beure ben calent i vaig sortir per comprovar si aquella figura era tan coneguda com jo pensava. Vaig caminar tan depressa com vaig poder. Me va fugir.
Tot el matí vaig pensar en aquella figura. Ho era?
Amb els anys, i els canvis de mòbil, perds els numerets de la gent, els codis identificadors de moltes persones, el codi de contacte. El seu no el tenia registrat. En moments com aquest t'adones de la importància d'algunes perversions: la paperofilia. Vaig trobar el número apuntat en un dels meus moleskines.
"Hola, t'he vist passar pel carrer de sant Miquel? eres tu? de negre?"
I un ring m'ho va confirmar. Ho era. I tant que ho era!