Coses de Can Loi i altres herbes

Blanca i radiant va la crema

2009-11-06T21:17:00.003+01:00

Record com si fos ahir en Loquillo, el meu amor platònic de l'adolescència, davallant les escales envoltat de nuvíes de la Cubana... aisss que ho és de sexy aquest home...Me vaig enamorar d'ell quan feia 4rt de la EGB i record exactament el moment: estava estudiant la "metamorfosis de la rana" i ell cantava Chanel, Cocaina i Don Perignon.
He cercat el vídeo que vos deia d'ell envoltat de nuvíes i només n'he trobat un trosset però per mostra val.

I per què vos cont això?
Idò perquè m'ha vengut al cap la cançó quan he emplatat el sopar d'avui.
Amb el fred venen ganes de menjar calent. S'ha acabat el trempó i el pa amb oli, i el mercat està ple de verdures fantàstiques per fer cremetes.

Crema de porro i colflori

Ingredients:
1/2 colflori
1 manat de porros
1 ceba
1 patata
oli
sal
xulla mig curada

En una olla, hi heu de posar un raig d'oli i hi posau la verdura tallada grosserament: primer el porro i la ceba, després la patata i per acabar la colflori.
Ho he remenat un poc i ho he tapat amb aigua. Ho he deixat coure fins que ha estat cuit que quasi se desfeia la patata.
Ho he passat tot amb el braç elèctric. Quan estava mig capolat hi he posat 2 cullerades d'oli cru i he seguit batent. Ho he passat pel passapurés per retirar possibles filaments i ho he reservat.
La xulla la tenia congelada i sense deixar-la descongelar n'he tallat una mica molt primeta i n'he fet tiretes. Sobre un paper de cuina, ho he posat al microones 2 minuts fins que ha estat completament cruixent.
He emplatat la finíssima crema i a damunt hi he posat els cruixents de xulla i una mica d'oli d'arbequina.

I crema cuinada, crema menjada!

Vols sopes?

2009-11-04T20:29:00.004+01:00

Quina cosa no és cosa i per tot el món se posa?
Vols sopes?
Aquesta pregunta "vols sopes?" anava lligada a les endevinalles. Vol dir si ja no vols pensar més i prefereixes que te diguin la resposta de l'enigma. Els covardets sempre deien "Sí, vull sopes" i després de la resposta començaven les befes.
Unes altres sopes són les de pa. Antigament, el pa dur servia per fer retre molts de plats tallant-lo primet i amarant-lo de les substàncies concentrades (o no) de molts de brous: de verdura, de peix, de cuinats de llegum... Les sopes de pa tenen el poder màgic de fer contundents els plats més senzills.
En els restaurants més "típics i tòpics" de Mallorca sempre hi trobareu les mal dites "Sopas Mallorquinas". Vols dir que no són mallorquines totes les sopes que se fan a Mallorca?...
Les sopes més conegudes són les de matances i són les que m'he fet anit per sopar. La veritat és que mai he estat massa amiga de les sopes, però amb l'edat els paladars canvien i ara m'agraden bastant.
Aquesta vegada la talent de menjar-ne ha estat el resultat d'una provocació de n'Ibán Yarza, el meu gurú del pa, que amb una foto del seu blog me va dur a la necessitat de menjar sopes.

Sopes de matances de Can Loi.

Ingredients:
Sopes de pa moreno (pa moreno dur llescat molt prim)
carn magra de porc
un manat de grells
alls
tomàtiga ratllada
julivert
col
colflori
esclatassangs
oli d'oliva verge
sal
pebre bo
pebre bord
rave, olives trencades i pebrets envinagrats per acompanyar

Posau oli en una cassola i posau-hi els alls i tot seguit la carn tallada a daus perquè se vagi enrossint. A continuació posau-hi els grells tallats a trossets i després la tomàtiga. La idea és de fer un sofregit. Per acabar, tireu-hi els esclatassangs. Deixau-ho sofregir tot. Per acabar el sofregit, posau-hi sal abastament, pebre bo i pebre bord, i el julivert (per a 3 persones n'hi he posat més de mig manat, tallat no massa petit)
Tallau la col en juliana no massa fina i afegiu-la a la cassola i donau-li un parell de voltes fins que s'hagi mort una mica. Afegiu-hi aigua que just ho tapi tot i deixau-ho bullir. Quan faci 10 minuts que bull, afegiu-hi la colflori tallada i deixau-la al foc fent xup-xup fins que sigui cuita.
Amb una giradora, anau traient la verdura de la cassola i deixau-la ben escorreguda en una plata. Quan només quedi el brou, anau posant-hi sopes de pa fins que tot el brou les hagi amarades. Les heu d'anar pitjant perquè el brou sobrant en pugui amarar més. Quan ja no quedi brou, posau damunt les sopes tota la verdura i deixau-ho reposar una estona abans de menjar. Quan estiguin dins el plat, regau-les amb un bon roll d'oli d'oliva.

Per acompanyar aquest plat convé tenir olives trencades, rave o ravenets, algun pebre de cirereta envinagrat i un bon vinet negre.
A jo m'agraden fetes i menjades, però hi ha molta gent que s'estima més fer-les d'un dia per l'altre i encalentir-les dins la paella.

Ah! la cosa que no és cosa i per tot el món se posa és... vols sopes??

Artesans de la menjua

2009-11-03T09:55:00.003+01:00

Un mallorquí mai surt de Mallorca sense una bossa de galletes d'oli dins la maleta. Crec que aquesta és la manera més gràfica i simple d'explicar la nostra passió per aquestes galletes salades i cruixents.
En realitat no són galletes. Una vegada me varen explicar que galleta només podia usar-se per a pasta dolça i que això que nosaltres menjam són panets. Però així i tot, per a nosaltres són galletes, galletes d'oli. La bossa, quan posa els ingredients en castellà, posa "pan especial". Especial sí que ho és, i molt!
Per coses inesperades, després d'un dia de molt d'stress a la feina, vaig agrair l'esforç del meu equip amb un berenaret i xerrant vaig descobrir que na Laura era parenta de Can Gelabert de Porreres.
La meva cervellera se va posar en marxa i com que la confiança fa oi vaig envestir amb la frase màgica: i que no me podrieu mostrar el procés de fabricació, un dia? eh?
I ja me teniu ahir dematí (festa a ciutat) amb una bona boira, de camí cap a Porreres.
Na Laura m'havia dit que justament ahir només feien galletes i que era el procés més mecanitzat. Això de la mecanització és un concepte molt relatiu perquè si parlam de maquinària que ha dissenyat l'amo amb el ferrer del poble i que els pastons s'han de pujar a mà... a mi me resulta un tant molt artesanal.

Vaig poder veure el procés de fabricació de les galletes d'oli. Un procés que dura una hora entre que se posa la pasta a la talladora de pasta crua, el fermentat, la cocció i el refredat. El procés acaba amb un home assegut que va posant a mà la goma elàstica a cada una de les bosses.
De la varietat de galletes que fan en destacaria les que duen com a ingredient diferenciador la garrova. Aquest producte és el resultat d'un estudi que se va fer a la UIB sobre les propietats dietètiques d'aquest fruit.
Però després d'entrar dins la nau on es fabriquen, vaig anar recordant tots els productes que fa aquella empresa: galletes, galleta picada, bessó capolat, preparat de gelat d'avellana i d'ametla, torró, els increibles galletes boer, i la pasta.
La pasta que fan sota la marca Bendinat, és senzilla, sense pretensions, no estova si la deixes dins el brou. Ador les seves burballes arrissades i poder estrényer les troques de pasta dins la mà ben damunt la greixonera perquè se trenquin.

Del seu procés de fabricació només vos en diré que és amb conceptes totalment artesanals: pastar la semolina, donar la forma a la pasta segons els motlles, plegar les troques de pasta i posar a aixugar sobre uns canyissos.
Tot és deliciosament impecable i deliciosament deliciós.
Na Laura me va parlar d'una pasta especial que pràcticament feien per a consumidors de dos o tres pobles, de la zona de sa Pobla: els fideus morenos. Aquests fideus se fan de farina i no de semolina i me va enviar mentalment a les èpoques de les padrines que encara parlen de ca sa fideuera i de les canyes amb els fideus penjats abans, durant, i després de la guerra.

Les galletes boer, nèlies que en deia la meva padrina, són la sublimació de la delicadesa. En pots menjar un paquet sencer i no t'embafen. Són fresques, com el seu embalatge senzill anuncia: galletes boer, fresquetes.
Fines capes de neula cuadriculada, cruixent, trencadissa, untades suamente d'una crema que pot ser de coco, de nata, de vainilla o d'ametla.
Una vegada vaig sentir que algú deia que eren com les artiach... me va fer mal sentir-ho.

Un altre producte que fan per aquestes dates és el torró fluix i les coques de torró. El torró fluix el fan a l'estil mallorquí: ametla mallorquina torrada i sucre, tot capolat enmig de moles de pedra fins que l'ametla fa oli i permet que lligui la pasta. Talment com a ca nostra. Les coques de torró d'ametla crua van enmig de neules crues i estan aromatitzades amb llimona. Talment com a ca nostra.

I entre una cosa i l'altra vaig passar el dematí per Porreres, que estaven de firó, i amb na Laura anàrem a plaça a veure les parades de productes locals, a tastar-los i a fruir-los: confitures, embotits, els magnífics albercocs secs (m'encanten així, tan àcids, com han de ser, com si fossin llengües de pica-pica), sabates de sola d'auto amb dissenys preciosos... Porreres és un poble sorprenent.

nota: les fotos me les va passar na Laura perquè amb tanta emoció i admiració com estava sentint durant la visita, se me va passar treure la meva màquina de retratar.

Dinar al Cafe Des Artistes. Berlín.

2009-10-25T17:17:00.010+01:00

Dels dies per Berlín en destacaria quatre coses: el fred i l'aigua, el mal d'esquena, el dinar al Cafe des Artistes, i el sopar en un italià a la plaça de l'ajuntament.
El menjar, en aquella ciutat, és barat, bo i barat. El servei, molt millor que per aquí. Però el Cafe des Artistes me va sorprendre d'una forma molt especial.
Cercàvem per dinar peus davall taula en un lloc que ens entràs pels ulls. Poc a poc vàrem anar deixant la zona comercial per excel·lència de la ciutat i ens vam anar introduint dins un barri preciós.
La gran quantitat de banderes amb l'arc de sant Martí, la bellesa dels petits jardinets, la netedat, la gent que s'hi passejava i l'ambient (mai millor dit) ens va indicar que estàvem dins un dels barris gays.
Va ser així, que de sobte vàrem trobar un lloc preciós, blanc per defora i taronja per dedins amb una pissarra que posava menú del dia i el nom del local: Cafe des Artistes.
Hi entràrem i un camarer, n'Osvaldo (nom que decidírem de posar-li), veneçolà ell, ens va atendre fruint ell de nosaltres i nosaltres d'ell. Va ser molt agradable, ple de detallas i amb un servei exquisit, i del dinar... val més que mireu les fotos...

Només asseure'ns a la taula, que ens van instal·lar ben davant una enorme finestra, els 4 començals en forma d'U mirant cap al carrer (ho vam demanar així per veure la bellesa del barri) ens dugueren pa de 4 tipus diferents i aquesta mantega de tomàtiga seca i fruits secs: deliciosa.

La taula estava molt ben muntada: estovalles blanquíssimes de molt bona qualitat, coberts preciosos, dels que pesen, dels que m'agraden, barrocs, la porcellana blanquísima i brillant... i un punt de color que donaven unes pomes verdes que brillaven damunt la blancor costant... preciós.

De primer plat, el menú tenia dues opcions: amanida o crema.
L'amanida, ens va explicar n'Osvaldo, era una petita mostra de totes les amanides que serveix el restaurant fora del menú, una culleradeta de cada una coronada amb endívia. Hi havia una amanida de pasta, tabulé, amanida de patat, amanida de poma... deliciosa.

Com que a mi no m'agraden les amanides amanides (rareses que tenc) vaig optar per la crema. Era una crema de patata i bolets fantàstica. Al punt de temperatura, al punt de cremositat, al punt de potència de bolets i al punt de suavitat de patata.

De darreria, la meva opció va ser filet de vedella amb guarnició de verdures saltades i puré de patata: im-pre-sio-nant! Cocció de verdures increible, punt de la carn exacte, i del puré... mmmm....

N'Osvaldo va tenir problemes per explicar-nos quin era l'altre plat de carn: va resultar ser pularda, pitrera de pularda amb col fermentada i puré de patata. La carn tenia un aspecte inmillorable. La col aquesta no m'agrada però fins i tot me va fer mengera (tot i que no en vaig menjar). La ració: brutalment enorme.

Ho regàrem tot amb cerveses, aigua i alguna copa de vi blanc d'aperitiu.

Les postres: copa de fruita. Molt ben presentada, molt còmoda de menjar, molt fresca.

Després cafè ràpid i n'Osvaldo ens va donar indicacions per visitar coses i sortir de nit. En Hans (el nom que posàrem a l'altre cambrer) va ser molt agradable i va intentar comunicar-se amb nosaltres però només parlava alemany.
I abans de partir, la visita obligada als lavabos: ram de roses fresques, tovalloles de roba individuals per aixugar-se, aigua tèbia a l'aixeta, sabó amb una aroma deliciosa... Fins i tot el bany enamorava.
Si mai anau a Berlin, cercau-lo!

Operació botelles d'herbes (actualització)

2009-10-20T10:03:00.002+02:00

Operació "Botelles d'Herbes" tancada amb èxit.
Operació "Locus Iste" tancada amb èxit gràcies a l'operació "Botelles d'Herbes".
Operació "he deixat el Listerine" solucionada gràcies a l'operació "Botelles d'Herbes".
Operació "melasualabroncaquemhanfotutperquehefettard" superada gràcies a l'operació "Botelles d'Herbes"
Operació " Shony recautxutada amb capa d'estuc venecià" millorada gràcies a l'operació "Botelles d'Herbes".

Operació Botelles d'herbes

2009-10-14T16:59:00.008+02:00

Si sou amics d'aprop ja sabreu que d'aquí a un parell de dies (un parell mallorquí que sempre és més de dos perquè aquí no anam amb minxes...) me'n vaig a Berlín de mini-gira amb la coral. I si no ho sabíeu ja ho sabeu.
A la coral, que no donaré més detalls però diré que és un Orfeó i és de la UIB (ara dita uibé quan sempre li havíem dit uip), som una guarda de gent que , de cantar ho podem fer més o menys bé, però de fer trull i pardalades som uns "fenómenos". Això sí, en els concerts procuram fer-ho el més bé possible i per aquest motiu és molt necessari sortir relaxats i amb el coll calent a l'escenari. Per això, i sempre pensant en el bé comú, tenim el costum (2 o 3... no massa més) d'anar al cafè més pròxim i fer una copeta d'herbes dolces, per encalentir i endolcir la gola...ja m'enteneu...
La cosa està que en anar a fora de Mallorca mos foten perquè no tenen aquest remei miraculós. Per aquest fet, juntament amb el complot que mos fa AENA, mos veim obligats a facturar equipatges "per transport de líquids" amb el perill de que ens perdin la preuada maleta (que no seria el primer pic).
Per un altre cantó, tot i dur motxilla o bossa grossa, no sempre pots passejar pel món una botella de litre (o de 750 cc) amb el perill de que se trenqui o fins i tot de que te la robin (Déu mos en guard!!), però a Can Loi hem trobat la solució al problema: actimel de can Carrefú!!!
Les botelletes d'actimel de can Carrefú tenen l'invent més gran de la història de les botelletes: tap de rosca! Això vol dir que un cop begudes, escurades i eixugades són el recipient ideal per a passejar "beuratges miraculosos i revitalitzants" (tal i com ho seria un actimel, però a la mallorquina). I el més important... s'hi t'apleguen fent un glopet d'amagat sempre pots dir: "estic prenent vitamines i aminoasidos i biodaixons per tenir forces pel concert" i tots contents... què no és guapo això?
Avui vespre els meus convidats col·laboraran en aquesta gran obra beguent un "actimeldecancarrefú" per hom.
A més a més, el meu càrrec imposat de cap de departament de festes, saraus, celebracions, novatades i soparillos amb ball, m'obliga a dedicar-me al tràfic legal il·legalitzat d'aquestes substàncies. Que quedi clar que ho faig per vosaltres, companys! (sobretot pen Company)

Sopar de Sant Francesc.

2009-10-04T09:59:00.004+02:00

Aquest sopar ha estat un petit desastre perquè, bàsicament, no tenc el cap al seu lloc i, per afegitó, els últims dies m'han anat sorgint més problemes que han ocupat la petita part de concentració que tenia estalviada per dedicar als meus comensals.
Divendres a vespre encara no sabia que els donaria per sopar i, com era d'esperar, tot ha estat una improvisació maldestra.

El menú:
Bloc de foie amb confitura de vi negre
Croquetes de cuixot
Gambes arrebossades de kikos sobre amanida d'herba de canonge
Pollastre farcit de carn trufada a l'aroma de poma i espècies amb emulsió de pastanaga i figues saltejades
Infusió sòlida d'herbes digestives amb sorbet de llimona i bastonets de poma àcida.
Amics i amigues, besades i comprensió.

Només vos pos la foto i la recepta de les postres que me va inspirar en José Lacambra, amic cuiner de Barcelona, xef del Catalina, restaurant que he d'anar ben aviat perquè tenim conceptes culinaris molt semblants.

Infusió sòlida d'herbes digestives amb sorbet de llimona i bastonets de poma àcida.

Ingredients:
Aigua mineral
sobres d'infusió (jo vaig fer servir menta i la barreja digestiva de ca n'Hacendado)
fulls de coa de peix
sorbet de llimona (el vaig comprar fet, de ca n'Hacendado)
poma verda àcida.

Posau a fer la infusió dins aigua calenta i rehidratau els fulls de gelatina amb aigua freda i afegiu-la a la infusió. Colau-ho i posau-ho a quallar dins la gelera.
Hora de muntar el plat, trencau la gelatina amb una forqueta i posau-la de base. A damunt, posau-hi una canelle de sorbet i uns palets de poma sense pelar.
La foto no és gaire bona, perquè entre una cosa i l'altre me va fugir del cap fer les fotos...

I els amics, el millor del sopar, tan predisposats com sempre, més agraïts del normal, i capaços de disculpar-me el petit desastre.

Ai... les paraules.

2009-09-30T11:11:00.002+02:00

Feia molt de temps que no me trobava en la situació mental en la que estic en aquests moments.
Ja no recordava com algú pot ser capaç de fer-me rodar el cap com si d'un mareig se tractàs. I és que les paraules maregen... molt.
Falten 3 dies per tenir gent a sopar a casa, bons amics, i som incapaç de concentrar-me en elaborar un menú amb un mínim d'equilibri. Tot el que em passa pel cap, ara, va en mides irracionals.
Des del cap de setmana només me ve el teu nom al cap... i aquest és el mal, el només.
Les paraules poden fer emmalaltir d'una malaltia que desig, a les fosques, amb els ulls tapats, plena de sal eixugada davall la lluna, ballant un rock'n'roll o un reggae, o un vals...
Ai... les paraules... redunden damunt tot lo que hem fornicat... i vull estar infectada de tu, vull estar malalta de tu (però retorna'm el meu sentit).
Sort en tenc de la música.

Menú del primer dia de tardor.

2009-09-22T15:31:00.003+02:00

M'agraden les primaveres. Ho he dit altres vegades, però cada vegada que me pos de màniga llarga prima som una mica més feliç. I per acabar d'arrodonir la felicitat, la pluja me visita fent-me un escolt sobre els bolets que l'esperen per saludar-me d'aquí uns dies. Les primaveres , d'hivern i d'estiu, són el meu temps ideal.
Els dies de pluja, no sé per què, les coses me reten, el meu cervellet va com a més actiu i amb ganes de fer coses. Vos deix la mostra d'avui

Amanida de tardor

Ingredients:
1 pera
cuixot salat de qualitat tallat finíssim
1 tomàtiga cherry
mescla de fulles tendres
1 figa
encenalls de formatge curat

per a la vinagreta:
oli d'oliva verge
actimel
flor de sal
festucs

Fer-la és ben senzill, se tracta de pelar la pera i la figa i tallar-les. Compondre amb una mica de gràcia i combinat els colors els altres ingredients i fer la vinagreta amb l'oli, un raig d'actimel i els festucs picats per tirar-la per sobre.
Per servir-la, millor que cada un se posi la vinagreta segons li agradi, i la flor de sal, posau-la que contrasti amb els elements més dolços del plat.

I de postres:

Milfulls de poma al forn amb brossat trempat, mel i nous.

Ingredients:
1 poma golden
50 gr de brossat
1 cullerada de sucre
canyella
pell de llimona ratllada
mel de qualitat
un parell de nous.

He posat la poma a tallades rodones sense les llavors dins el microones durant 5 minuts. Mentrestant he trempat el brossat amb el sucre, la pell de llimona i la canyella. Ho he mesclat molt bé i ho he reservat.
Quan la poma ha estat cuita he muntat capes de poma i de brossat (he usat una màniga pastissera per posar-lo) i a sobre de la darrera de poma hi he posat mel i unes nous picades grosserament.
És recomanable guardar-ho dins la gelera una estona abans de menjar-s'ho.

Ja veis que un migdia de tardor dóna per molt. Ara, després de dinar, queda una petita escurada i un cafè calent per a seguir amb energia tot l'horabaixa.

Feliç tardor a tots i al meu cosí Toniet, Molts d'anys, que avui és el seu aniversari. El dinaret me l'he menjat jo tota sola però m'ha servit per celebrar-li l'aniversari.

Una història d'amor... i de superació.

2009-09-19T12:14:00.001+02:00

Fris de veure aquesta pel·lícula i no només perquè la banda sonora sigui den Guille (La Casa Azul).

Consulta del dr. X

2009-09-16T11:03:00.004+02:00

-Consulta del Dr. X, digui?
-Bon dia, me podria donar hora?
-Sí, quina assegurança té?
-Sí, apunti, 971 567 (i 3 números més)
-Mmm... i "seguro"? Quin "seguro" té?
-Que sigui aviat per favor, que tenc molt de mal!
-Teniu "seguro"? (cridant)
-A sa meva filla li aniria bé en dijous o divendres.
(desistint...)- Molt bé, dia tal a les tal aniria bé?
-Del seguro de Can Planes...
-(cridant) Dia tal a les tal!
-Me dóna dia, reina?
-(cridant i xerrant lentament) Diiiiiaaaa Taaaaal a les taaaaal. Va be?
-Me xerraràs un poc fort que som una mica sorda?

A partir d'aquí ja m'estim més no continuar el relat...
Què he après? Que cada un ha de conèixer les seves pròpies limitacions...
(Santa Paciència...)

-

Soparet improvitzat: pseudofideuà a la pseudomilanesa

2009-09-15T22:37:00.004+02:00

Ni és fideuà, ni és a la milanesa, però es les dues coses la vegada. El més important és que amb 4 coses perdudes, resseques i músties, que he trobat dins la gelera, he fet un soparet ben bo i amb menys de 15 minuts ja m'ho menjava.Ingredients:
Dos grapats de fideuí (jo hi he posat aquest de verdures)
ceba
pebre verd
pebre vermell torrat
cuixot salt
all
aigua
oli.

He tallat tots els ingredients (manco el fideus) a la brunoise (a la "brunuás", a quadrets petits) i ho he sofregit tot amb oli. Quan ha estat cuit, hi he tirat els fideus i els he enrossit. Hi he tirat aigua (no gaire) i l'he deixada evaporar. El fideuí està cuit en 3 minuts.
I amb el que hi he posat... ha estat ben bo!

Els grans plaers de les petites obsessions.

2009-09-13T19:17:00.008+02:00

Ja ho he dit altres vegades: som obsessiva.
Quan m'obsession amb un producte, o una textura, o un color, o una cocció, no me puc aturar d'investigar, de pensar-hi i de fer provatures continuades fins que aconseguesc el que vull.
D'ençà que vaig anar als Estats Units, la pastanaga m'obsessiona. No me demaneu per què. Les meves obsessions tenen un punt d'irracionalitat molt acusat.
Després de la crema de pastanagó que vaig aconseguir, el següent pas era el gató de pastanagó.
Avui el dia s'hi presta: plou, el primer dia de pluja de tot l'estiu. Quan fa calor, el cervell té un dispositiu que no te permet encendre el forn les vegades que voldries. Només feia falta una arruixada per desactivar-me el dispositiu.
Ara, Can Loi fa olor de canyella i de fruit sec. Fa olor de forn i de tardor (la tant desitjada tardor).Ingredients:
200 gr de farina integral
una culleradeta de cafè de llevat químic
una culleradeta de cafè de bicarbonat
una cullerada de postre de canyella en pols
un polsí de nou moscada
un polsí de sal
225 gr de sucre
150 gr d'oli
mig iogurt natural
300 gr de pastanagó ratllat molt fil
3 ous
una gradapa de nous trossejades
una grapadeta de festucs

He posat els ingredients dins un bol, tots un a sobre de l'altre i en l'ordre en que els he escrit. Quan tot ha estat dins el bol, amb una llengua de silicona, ho he mesclat tot ràpidament, sense massa dedicació... 4 remenades.
He posat la barreja dins un motle de silicona i 45 minuts al forn calent a 180º.
I llest!Les gotetes que hi ha damunt el plat són de la primera pluja. Quan he fet les fotos damunt el coll de la cisterna de Can Loi encara feia una brusquineta fina, cameta d'aranya... m'encanta la pluja.

Encara no sé quin nom li he de posar. Al final decidiré.

2009-09-13T13:53:00.004+02:00

Avui, com la majoria de diumenges, no sabia què m'havia de fer per dinar. I com molts de diumenges he pensat que podria fer alguna cosa per aprofitar per penjar al blog.
Què tenia dins la gelera? poca cosa, 4 pebres que havia comprat per torrar i les coses de sempre: formatge, un parell de cebes... ha sortit això

Ingredients:
1 pebre vermell no massa gruixut
1 ceba blanca
1 patata
formatge maonès curat
farigola
julivert
alls
sucre moreno
sal
oli d'oliva verge

Per començar he posat els pebres a torrar dins el forn calent, untats amb oli, sobre una placa. Quan han estat cuits els he deixat suar dins una cassola ben tapada. Quan han estat freds els he pelats i els he reservat. També hi he posat a coure una patata embolicada amb paper d'alumini. També he reservat tot el suc que han fet els pebres i l'he posat a reduir amb una cullerada de sucre moreno.

He posat la ceba tallada en juliana en una paella amb una mica d'oli perquè s'anàs confitant a foc lent amb 2 alls tallats a làmines una mica d'oli i un poc de sal. Quan he apagat el foc a la paella hi he posat els fulles d'una branca de farigola.
Quan la ceba s'anava fent, he ratllat el formatge amb un ratllador fi i després he picat a mà un manadet de julivert. Ho he afegit al formatge i ho he picat tot junt a ganivet. Hi he posat unes gotes d'oli.
Per a muntar el plat, he posat una base de patata al forn, pelada i laminada. A damunt la ceba ja confitada i aromatitzada amb la farigola.
Després he posat un tall de pebre torrat a sobre de la fusta i l'he farcit de la picada de formatge i julivert i li he donat forma arrodonida. Ho he col·locat a sobre del llit de patata i ceba.
Per acabar, he regat el plat amb la reducció agredolça del suc dels pebres.

El nom: bombó de pebre torrat farcit de formatge verd sobre llit de patata al forn i ceba confitada a l'aroma de farigola i mel de pebre.
Altres opcions... farcit de micuit, formatge blau, o de cabra... pot donar molt de joc.
Ha estat ben bo, dolcet, saladet, agredolç, melós... melassa!

Hauré de comprar un carretó.

2009-09-08T12:14:00.005+02:00

A la fi tendré l'excusa per comprar un carretó d'anar a comprar!
Jo sempre he estat dona de senalla, de les d'espart, fondes, amb les anses de pita. M'agraden per anar al mercat a fer la compra del dia: una mica de verdura, 4 fruites...; però quan ja hi vols posar mitja síndria i 4 pebres per torrar, ja no hi pots posar res mes, i la corda de les anses comença a clavar-se dins la carnadura de les mans o de l'espatla.
Quan vas a fer compra grossa ens és més fàcil carregar-mos de bosses petites de les de plàstic, de les que fins fa poc eren de franc per tot.
Record la primera vegada que, a fora, me volien fer pagar una bossa de plàstic per dur la compra: me va parèixer una cosa ben rara (aquests gavatxos...) Quan vaig anar per primera vegada a Lidl me volien cobrar 5 cèntims d'una bossa!
Vaig recordar que la compra de Makro no anava embossada, que com a molt se podien pidolar capses de cartró per posar les coses petites, i les grosses s'abocaven a l'engròs dins el maleter del cotxe. Tampoc era cap cosa massa rara, si ho penses bé. Només s'havia de preparar una capsa de cartró de les mateixes que pots agafar dins el súper, i posar les coses de dins. Al Lidl ja m'hi havia avesat bé.
Ara que ja s'ha anunciat que els supermercats eliminaran les bosses de plàstic gratuites he entès perquè tenc aquest el costum, fins ara irracional, mamat de casa i de ca sa padrina, de guardar totes les bosses de plàstic que entren a Can Loi (les netes!!) i posar-les dins una bossa més gran, penjada dins el rebost.
A la fi se tornaran posar de moda aquelles bosses-cartereta que s'aplegaven amb un botó i se duien dins la bossa de mà "per si un cas". I els carretons d'anar a comprar ja no seran una cosa rara pel poble (ara només en duen 4 dones velles per tenir més bon anar pel carrer carregades). I si ho pens bé, no serà estrany dur un parell de caixes grosses de cartró damunt el seient del darrera en anar a comprar.
Torna el temps de guardar bosses i de guardar capses. Sort dels qui tenim rebost gran o porxo amb lloc! Però ja me va bé, perquè de bosses, dins el rebost, n'hi tenc a centenars.

Un matí a l'Squarcia.

2009-09-05T16:24:00.010+02:00

Quan la vida ja t'ha donat més de dos cops i sembla que és difícil retornar a la innocència dels infants, només la màgia de llocs com aquest te poden fer descobrir la mirada infantil d'admiració, gola i desig pur. Davant del mostrador de Squarcia, grans i petits s'hi aturen amb aquesta mirada de la innocència i del delit, la mirada de l'infant. Entrar dins Squarcia és entrar dins la casa de la bruixa de Hansel i Gretel, la casa de pastissos i caramels.

Sempre m'han emocionat aquestes imatges de pastissos davall una cúpula de vidre, sobre un plat amb peu, blanc, i aquestes torres de plats unides per una verga central amb una ansa que ho corona tot. Aquesta imatge que me resulta tan càlida i casolana, no està gens arrelada a la nostra manera de fer, és una imatge que me recorda la fredor del nord. No me negareu que no començau a ensalivar...

El mal d'aquests llocs (i de la pròpia llepolia) és que se fa infinitament difícil triar un sol pastís per fer el berenar: fruites, xocolates, glasses... ballen davant la vista i l'olfacte creant un conflicte de sentits.
No tothom té la sort d'una servidora, que se mou per petites obsessions. La d'ara és el pastanagó. La tria del meu berenar va ser fàcil: pastís de pastanagó i plàtan, esponjós, humit (humil, que diu molta gent), ple de diminuts fils de pastanaga que hi eren ben presents sense trobar-los... a damunt, una glassa gens empalagosa.

I com que els pecats sempre és millor fer-los amb companyia grata, la meva amiga va triar un gató de taronja de textura completament diferent a la meva, amb una crema interior que humitejava lleument la coca d'ametla.

La relació qualitat-preu me va semblar molt bona. Aquí teniu una foto de la pissarra on s'hi poden llegir les especialitats de la casa, les que tenen normalment i les que s'han de comanar. L'obrador gran el tenen a el Toro, però vérem passar pastissos i bases de pastís magnífiques, folrades de roses blanques meravelloses.

El local de Palma permet fer un berenar allà mateix, per un preu fantàstic: 3 euros un tall de pastís i un cafè (amb llet) o un té.
La botiga és blanquíssima, plena d'olors: ara xocolata, ara canyella, ara un cítric... un estímul constant dels sentits.

També tenen uns croissants que feien mengera, s'acabaren ràpidament, igual que el pa, farcit d'anous, de cuixot, d'olives negres, de panses i avellanes, d'herbes, flonjos, aromàtics...

I per acabar la trobada golafra amb una persona fantàstica, que me fa una enveja terrible, molta, molta, mos intercanviàrem uns regalets de "benvinguda física" a les nostres vides. Ella, coneixedora de les meves passions culinàries, me va obsequiar amb aquest metallibre de cuina balear, interessantíssim!
Conclusions finals: hi tornaré; he de provar de "piratejar" el pastís de pastanaga; les amistats, físiques, encara són possibles; la vida està plena de projectes...
Va ser el principi del que pot ser una gran amistat.
PS: Daria tot el que em queda de temps lliure per poder estar dins l'obrador d'aquesta gent.

Vídeos nous de LA CASA AZUL

2009-09-01T16:42:00.003+02:00

ESTIC EMOCIONADA!!!!!!!!!!

I la VERSIÓ en JAPONÈS!!!!

Ador aquest home!

Tatín d'albergínia amb mel i sobrassada

2009-08-28T21:44:00.007+02:00

Feia molta estona que ho havia provat i m'havia agradat. Avui he tengut el temps per fer-ho i no menjar-m'ho abans de fer les fotos.
Les albergínies, a Can Loi, són molt estimades sobretot d'ençà que és fàcil trobar-ne d'aquestes blanquinoses, just tacades de morat. Aquestes albergínies són de pasta molt fina, delicades de cocció.
Per altra banda, el fruit sublim de les abelles: la mel. La mel cada dia m'apassiona més, la concentració d'aromes florals dins aquell riu daurant...
La pasta de full la tenia congelada de fa estona. Sempre va bé tenir-ne una mica dins el "fons de congelador" (fons d'armari dels congelats, els clàssics que mai passen: espinacs, pèsols, gelat, croquetes, brou, carn, pasta de full)
De la sobrassada que menjam a Can Loi no vos en diré res... qui l'ha tastada ja sap com és, i qui no, el temps que està se torba.
Ara sense voler ja vos he dit tots els ingredients, així que avui estalviarem el llistat.

Per fer la tatín he posat a escalivar tallades rodones d'albergínia que havia tengut una mica amb sal (després les he rentat per llevar-la) untades amb mel.
Quan han estat cuites, quasi foses, les he posades ben estretes dins una plata fonda, més petita, hi he posat més mel i trossets de sobrassada entre tall i tall. Per acabar, ho he tapat tot amb la pasta de full entrant les puntes cap a dins.
Ho he enformat 10 minuts a foc fort.

Co-cletes de cuixot

2009-08-26T00:37:00.007+02:00

Feia dies que tenia pendent aquesta entrada.
Quan vaig estar per terres alcoianes, vaig retrobar el plaer de menjar una croqueta de cuixot casolana, amb cuixot prou present per reconèixer-ne, sense cap dubte, de què era aquella meravella de beixamel.
Les darreres que havia menjat, abans de les alcoianes, eren de les "emergència extrema" (un esport d'alt risc, per a gent com jo -i per a molts de vosaltres-) és a dir, de les de super, congelades i de marca blanca, de les que tens per quan acabis les que fas tu, d'emergència extrema, vaja...
Les tenia fetes feia dies, congeladetes, apunt de salvar un sopar improvisat o un dinar de correguda o, per què no, un dia de gola pecaminosa.
Ahir vespre va venir a sopar en Jaume, una de les meves víctimes gastronòmiques que, cada dia n'estic més convençuda, me regala la seva falta de criteri alabant-me les menjues que li pos dins el plat. El menú: Co-cletes de cuixot a l'estil d'Alcoi, tomàtigues de pruna farcides de trempó amb formatge maonès, i de postres gelat sense sucre (per compensar hehehe...)

Les Co-cletes, se diuen Co-cletes perquè la recepta és den Co.

Ingredients:
Cuixot salat (jo vaig comprar una punta a la xarcuteria Creus del mercat de l'Olivar, les tenen molt bones)
Farina
Llet (la meva era semidesnatada amb fibra)
Oli d'oliva verge.
Sal
Nou moscada
ous batuts
galeta picada o pa ratllat

Primer tallau a mà el cuixot, a cantonets ben petits, però existents (res de capolat o triturat). Posau els cantonets dins una paella amb una mica d'oli i deixau que es daurin a foc lent molt lleugerament, just que es fongui el greixet i s'aromatitzi l'oli. Afegiu-hi la farina i remenau-la durant uns minuts per treure-li el gust. Posau-hi una mica de nou moscada. Poc a poc, anau afegint-hi llet i no vos atureu de remenar, remolcar i donar-li voltes. Posau-hi una mica de nou moscada. Posau-hi llet fins que tengueu la consistència de la beixamel que vos agradi, sempre deixant que s'hagi begut abans de posar-n'hi més. Rectificau de sal.
Deixau refredar la pasta dins una plata gran i un cop freda, feis les croquetes de la forma que volgueu, ajudats de pa ratllat o farina per donar la forma inicial. Després passau-les per ou batut i a continuació arrebossau-les amb galeta picada o pa ratllat.
Jo les vaig congelar a l'espera d'una ocasió especial.

Les tomàtigues farcides les vaig penjar en un post antic, si us interessa el com es fan.

La textura de la croqueta és perfecta: cremosa, saborosa i cruixent per fora.

Una vegada més, en Jaume fa gaudir de sopar a Can Loi.

Regals arribats des d'Itàlia

2009-08-25T23:10:00.002+02:00

Aquest estiu molta gent ha anat per Itàlia i s'ha recordat d'aquesta animeta.

Un vot de confiança a la inspiració

2009-08-07T15:00:00.004+02:00

Quan era a Alcoi, ja som a can Loi un altre pic, en Dani me va proposar que me fes feisbucamiga d'un cuiner de Barcelona. Li vaig fer cas i el vaig acceptar. Si ho diu ell serà per alguna cosa.
La primera impressió va ser bona: una cançó de Loquillo coronava el seu mur.
La segona impressió va ser... com ho diria... vaig pensar que era el paio més pedant i cregut del món. Algunes nits, amb els ordinadors encarats, en Dani i jo comentàvem com aquest subjecte podia ser tan... colló. Però després me deia: "Dóna-li un vot de confiança, perquè allò que veus aquí i allò que és en realitat no té res a veure".
Passat un temps, intercanviats punts de vista, i alguna confessió escrita, crec que mos hem arribat a caure bé, fins i tot.
Fa uns dies me va comentar que havia fet una crema de pastanagó i d'aquesta manera me va inspirar la meva. Ell en fardava, ara ho faig jo.

Crema de pastanagó
Ingredients per a 2 persones:
1 patata petita
mig kilo o més de pastanagó pelat
una ceba petita
julivert
sal
oli d'oliva verge

Posau les verdures pelades i tallades a trossets dins una caçola. Tapau-les amb aigua que just quedin cobertes. Posau-hi sal, un raig d'oli i una branca de juliverd. Deixau-ho bullir fins que la patata se desfaci.
Deixau refredar-ho un poc i passeu-ho pel braç triturador. Feis-ho a consciència i anau afegint-hi oli i sal fins que quedi al vostre gust.
Picau juliverd i afegiu-lo just abans de servir.

A mi, les cremes, a l'estiu, m'agraden deixades refredar i després escalfades un minut i mig al micro, que no siguin massa calentes. La opció de crostons, cremes de llet, cuixots, formatges, fruits secs... ho deix a la vostra elecció, a mi m'agrada així, carregat de julivert i amb un tall de llangonissa de pagès per empènyer.

Estic rebentada... gairebé!

2009-08-01T01:24:00.002+02:00

Són la 1 i mitja de la matinada i just ara hem acabat el passe d'avui. Som aquí des de les 9 del matí. Hem donat menjar a més de 100 persones. Tenc ganes d'anar a dormir.

Mostrant, provant, i donant a tastar

2009-07-31T09:49:00.006+02:00

Ahir va ser un dia que d'entrada pareixia tranquil, dic pareixia perquè a les 9 del dematí anàvem a comprar i a la 1 de la matinada sortíem del restaurant, sense haver-mos aturat més que per anar a comprar unes coses, mitja horeta, el capvespre. Despús-ahir vespre, jo era la major dins la cuina, la única al.lota, i empesos per la burreria vàrem decidir fer una coca, però clar, quan la teníem mig feta mos temérem que ens faltaven ingredients i començàrem a posar i llevar, canviar i afegir... va sortir una coca de torró ben bona, tant que al final la varen col·locar a les postres.
Com que sense voler se va tenir un cert èxit, me varen comanar 60 suspiros, 2 coques de taronja i crema de vainilla.
A l'hora del passe vaig fer uns farcellets de pasta ple d'una crema de carn, interessants, atractius a la vista. Se varen acabar tots perquè els gorans dels meus companys són un sac de menjar sense fons.
Com que així mateix teníem feina vaig anar fent coses i les coques les vaig deixar pel final, però quan Dani va arribar, va tastar els sospiros i me va proposar que en lloc de coca, intentàs aconseguir plaques finíssimes de cruixent de suspiro per muntar amb crema i fer un milfulls cruixent.
Ho vaig intentar de moltes maneres: fent una placa i tallar les peces, fer tires i tallar-les... però al final vaig aconseguir exactament la textura i la gruixa, però fins a les 5 del capvespre vaig estar donant-li voltes a la pasta, al corró, al paper de forn... quan vaig aconseguir el sabor i la textura, tot va ser mes ràpid. S'havia d'aplicar la tècnica d'estirar la pasta de l'ensaïmada.
El capvespre en Vicent va anar a l'hort de son pare a cercar les tomàtigues i va dur pebres verds i albergínies. Ja teníem clar el sopar: coca de trempó i albergínies al forn.
La coca de trempó, tot i que la trobaren molt bona, va ser un poc fracàs perquè la farina que tenia era d'aquesta amb llevat químic, rebostera, i clar, no és el mateix. Però la trobaren bona...

A la nit, ja era necessari seure una estoneta i palar de 4 coses per avui.
Avui ens espera una nit mogudeta i el passe del migdia no serà dels tranquils. Entre una cosa i l'altra passaran més de 100 persones.

Perduda entre muntanyes, fogons, amics...

2009-07-29T10:34:00.006+02:00

abisinios, abraçades, tensions, olles i gelants de xocolanta foundant.

Diumenge volia actualitzar i els den can bloguespot no m'ho deixaren fer, no sé què de "prova-ho més tard" me posava. Ho vaig deixar fer, perquè la veritat és que tot i ser un dia tranquil, vaig dedicar molt de temps a fer estar amb els companys d'staff, fer de teta dels menuts, i esperar.
Els diumenges d'estiu a Alcoi, són tranquils, bàsicament perquè qui pot se'n va a la mar, i qui no pot no va de restaurants. A la cuina vàrem aprofitar per fer un dinaret agradable, estant junts, parlant, com un dinar d'empresa quasi, però sense l'amo. En Dani havia anat a desintoxicar-se de pressions i passava el dia amb els amics. A la cuina estava tot apunt i no era imprescindible, la vida del cuiner és esclavitud i necessita fugir-ne de tant en tant, sobre tot quan les pressions van in crescendo.

Dilluns, va ser més tranquil, descans a estones, sense despertador... En Dani i en Vicent varen desaparèixer a les 4 de la matinada i a les 7 en Vicent me telefonava per dir-me que no passàs pena que ja vendrien, que eren a la platja a veure sortir el sol, a una platja a 2 hores en cotxe d'on erem . Bogeries... són com nins, bé, no, pitjor!

Dilluns el capvespre va tocar un poc de restaurant, poca cosa. Abans, dinar al summum de la gastronomia actual: mcdonalds.
Després venia una data important, que no era de feina però que sí permetia fer feina, com el foc per a l'olla, com l'aigua per bullir, com..., com el gelat a l'estiu.
Vaig estar amb Filo, fent una mica d'exercici lingüístic, xerràrem i xerràrem, ens contàrem la vida i ens férem més amigues. Després anàrem a cercar els xiquets i una bona estona de parc infantil. Feia molt que no me tirava per un tobogan i el cul m'hi cabia. I després una cosa molt plaent, banyar-me de pluja d'estiu, que sempre és sa i va bé per a les arrels.

A la nit, amanideta de pollastre a casa i gelat a can Dani, a casa seva, amb els menuts que no volien dormir i intercanviant impressions amb l'amo de la casa. Diuen que xerr poc...

Ahir era un dia esperat, perquè tornàvem a tenir trui al restaurant i jo tenia uns plans especials: havia quedat amb Oreto i Francesc, els meus amics bloguers valencians de A la taula i al llit. Passejàrem per l'Alcoi que encara no havia vist. Varen venir carregats de llibres i jo vaig fer-los arribar un lot de productes de Can Loi: confitura de vi negre, confitura de ceba amb mostassa, maduixetes en conserva i confitura de taronja agra, i una botelleta de Vi de Vinya Taujana.
Férem voltes, cafès i acabàrem menjant massapans típics de la zona amb granissat de llimona.

No quedaren a dinar, però jo ho vaig arreglar dinant amb Filo a la Mamella: picadetes. Vàrem picar cosetes típiques de la zona: bolets guisats, xampinyons, abisinios sense reinventar, pa torradet amb oli i carxofetes torrades, un poc peludes pel meu gust, però on hi ha pèl hi ha alegria. De postres, pegàrem un bot a Muro (el d'Alcoi, no el de Mallorca) i menjàrem un geladet i anàrem a recollir els menuts a la guarderia. Quan anàvem de Cocentaina cap a Alcoi, telefonada: agafau els banyadors que anam a la platja. Això de tenir el dia lliure és molt dur! no pots descansar gens. Anàrem a preparar la bossa i els convencérem de que el millor seria anar a la piscina.
Partírem a la piscina. A la meitat del camí ens aturàrem a la carretera, a picar una mica. Aquesta gent només menja!!! Jo encara no havia fet la digestió del dinar i ja tenia el sopar damunt la taula: en Dani, com a bon amfitrió va demanar el bo i millor de la casa: pericana clàssica, una esqueixada de bacallà amb pebres i albergínia torrada, calamars torrats, anxoves, pilotes i sang amb ceba, tomàtigues seques, pa torradet... Quan ho tenien tot damunt la taula en Vicent va dir: la Xesca no pot menjar de tot això... bé, sí, tomàtigues, pilotes i la verdura torrada. Per jo ja era massa. No tenia gana.
Sopats, i ben sopats tornàrem a posar el cul dins el cotxe i cap a la piscina de Guadalest.
Impressionant. Unes penyes clavades enmig del no-res, il·luminades, com si fos la gola d'un drac. La piscina té obert fins la mitja nit i el bany de lluna va ser fantàstic. Vaig estar enremull fins que el fred va poder amb jo. La tornada a casa va ser dura perquè sé que conduir de nit, cansat i amb el company dormit al costat fa molta ràbia, però m'era impossible no dormir-me.
Mai m'havia passat això de quedar dormida pels llocs sense ser-ne consciet. D'ençà que som aquí, no he pogut adaptar els meus horaris de descansa, i me dorm, sense cap problema, a la butaca, la cadira, el cotxe, quasi de dreta. Sort dels cafès.
Ara ja fa una hora llarga que som al restaurant i em deixen actualitzar. Fa olor de pa acabat de coure, el pa de Vicent, i de les restes de cafè amb llet que tenc dins la tassa. Si no fos perquè la feina cansa i per la calor que va en augment, diria que estic molt bé aquí.
Continuu amb la sensació aquella estranya, ahir la vaig tenir tot el dia. Estic amb l'energia al 50% però ara en Vicent m'acaba de dur un panet de cuixot i posaré miques. Per avui ja basta d'escriure i vaig a fer una mica de feineta dins la cuina que ja toca.

Stage a Cal Dani 1.2.

2009-07-25T11:16:00.010+02:00

Estic retuda... crec que és el resum més clar d'ahir, tot i fer ja 2 hores que m'he aixecat de dormir.
Ahir va començar la jornada a les 9. Havia quedat amb el mestre per anar al mercat de Sant Roc a comprar Pericana, uns pebres secs que aquí adoren. Anàrem a peu per la ciutat, al mercat i després cap al restaurant, parlant, començant a intercanviar dades, vivències, estats, coneixements, impressions... Els del Regne de València, són diferents, precisament ahir vespre en parlàvem, i els alcoians encara ho són més. Ells no ho volen reconèixer, ho neguen, però segur que els d'Alcoi estan culturalment lligats amb Catalunya més que la resta: comerciants, marraners, creatius, lluitadors davant l'adversitat... seria necessari veure quina comunitat concreta va colonitzar la zona, perquè hi posen collons a les coses, i si no, les fan per collons.
Però tornant al que ens ocupa... amb Dani també vam comprar una cosa que me va cridar l'atenció al mercat, una espècie de fruit verdós, llarg, que transmatia frescor però que a la vegada donava una impressió d'amargor... Xerràrem del pa de la zona, diuen que no és bo. També xerràrem del concepte de mercat, de la relació de qui cuina amb qui produeix, tenim moltes coses en comú i moltes de les nostres reflexions segueixen la mateixa línia.
Arribàrem al restaurant, vaig fer un cafetet i me vaig posar la roba de feina.
En David pelava ous bullits per a fer abisinios i m'hi vaig aferrar perquè estava una mica com un peix dins la pols, encara m'havia d'ubicar dins aquell espai nou.
Després de pelar ous, molts d'ous, vaig passar a pelar patates, a preparar aigua per bullir i a fer croquetes, rodones, de farcit cremós, quasi líquid, males de fer: primer pa ratllat, després ou batut, i més galleta, del tamany d'una pilota de golf.
En Co me va ensenyar a fer els cremosos de xocolata...mmmm, i me va fer llepar la cullera.
Vaig tallar pebres i cebes per a fer una vinagreta, sense cap llàgrima.
Per acabar la prèvia al passe del migdia, vaig , amb l'ajuda de Co, preparar el farcit dels pebres de piquillo.
I ja entraven els primers.
El torn del migdia va esta bé, així mateix hi va haver feineta i vaig aprendre a fer els abisinios i com servir-los. En aquelles hores ja me sentia àgil dins la cuina, ja me veia capaç de respondre les comandes que me feien sense por.
Passades les 4 de molt, vaig beure un cafè amb llet que me va fer David i anàrem a comprar. A les 6 tocades arribava a casa, repassava anotacions, i a les 7 bones me tirava, literalment, damunt el llit. Mitja hora de becadeta i tornem-hi.
Per a la nit hi havia moltes reserves, i poc a poc se va anar omplint el restaurant, van omplir del tot i els cambrers començaven a cantar comandes, bé no, les comandes no. La lletra de la cançó d'aquest restaurant canta l'estat de la taula i empeny la cuina a preparar el següent plat. Una taulada pot tastar 5, 6, 7, 8 plats: amanida, abisinions, croquetes, musclos, patates, remenat, bacallà, rellom, clavellines, alguna comanda especial... la cuina de Cal Dani és un tant heterodoxa perquè tot i el respecte sublim cap al client, en Dani fa una mica el que li passa pels collons en cada moment. És magnífic poder fer feina així i omplir, és la senya de la bona manera de fer. Aquí no hi ha carta que valgui, es van fent canvis sobre la marxa, millorant, adaptant, reelaborant.
Entre una cosa i l'altra a les 2 encara estàvem en dansa, alguns més que els altres.
Sempre m'ha passat, l'stress me fa créixer, necessit stress per a treballar bé sense pensar en cansaments, altres coses, i poder-me centrar en moment i, sobretot, viure'l.

En Co, va fregir dos ous a Dani, i els altres varen anar agafant d'aquí i d'allà.
Vaig treure les 4 pardaleries que havia duit a Dani: les espècies de l'arròs brut, prebre bord, sal des trenc, sal de cocó, fonoll marí, albercocs secs, sobrassada, salsa de magrana agra, i galletes d'oli del forn del paners, un èxit, vaja. Només faltava el laccao. En aquests moments, quan la feina baixa, és quan Dani aixampla el seu somriure i els ulls li tornen petits i lluents i te toca. En Dani, és de les persones que toquen, que necessiten tocar i que els toquin, que hi hagi intercanvi d'energia.
A les 4 estava dutxant-me pensant en com m'era de necessari tocar llit. De fet quan me vaig colgar, el meu company de pis s'anava a dutxar i quan me va venir a dir bona nit, me vaig despertar d'un son tan profund que me pensava que ja era dematí i me venia a despertar.

Això comença a rodar, me sent molt còmoda i tothom "m'ajuda". No és el mateix cuinar per 2 que per 10.