Més resultats de la versa del diumenge

Sempre dic que els diumenges sense plans són com una espiral de versa, mandra i pardaleria terrible que s'acusa amb la calor.
Hi ha diumenges que vaig a dinar a ca mon pares si ma mareta ha fet alguna cosa bona per dinar, si no, m'estim més quedar a Can Loi i dedicar-me a l'art del no-fer-res-de-profit. Quan me tem, són les 3 grosses i no hi ha res fet per dinar.
Diumenge passat vaig tenir la sort de tenir un rellom de porc que havia comprat el dia abans i pel meu mal cap (bo, aquesta vegada) no el vaig pensar a posar dins el congelador i s'havia de menjar.
Quan vaig comprar el rellom també vaig comprar dues botelles de vi que feia estona que deia que n'havia de comprar i mai me decidia. Aquesta vegada, el meu supermercat de referència tenia d'oferta una botella de Pedro Ximenez i una de Porto. Vaig aprofitar el descompte per dur-ne una botella de cada un. Són vins que m'agraden per acabar un dinar, per beure amb les postres o fent conversa tot menjant alguna coseta dolça.


Rellom de porc amb pomes al Pedro Ximenez

Ingredients:

Rellom de porc
Poma golden
Vi Pedro Ximenez
Oli d'oliva verge
Sal
Pebre bo



Aquesta vegada vaig usar les puntes del rellom per fer el plat, més que res perquè no sabia que acabaria fent, ja que tot va ser improvisat.

Posau un roll petit d'oli dins la paella i en ser calenta marcau-hi la carn.
Tot seguit, pelau la poma, tallau-la a grells i col·locau-la dins la paella amb la carn. Quan la carn estigui quasi feta per cada banda, trempau-la una mica amb sal i pebre, a mi el pebre m'agrada del que està esclafat. Si la carn vos agrada poc cuita, feis-ho com jo, marcau-la i treis-la de la paella amb el temps just que s'hagi segellat els porus i reservau-la.


Tot seguit, afegiu-hi una copeta de vi de Pedro Ximenez i deixau que vagi confitant les pomes mentre se va reduint.

Uns moments abans de que la poma estigui cuita del tot, tornau a posar-hi la carn i deixau que aquella melassa que heu aconseguit amb la reducció del vi vestesqui de vellut les tallades. També convé que hi poseu el suquet que la carn haurà deixat anat durant els minuts d'espera.




És important que les pomes quedin caramel·litzades amb els sucres del vi. Si fan un poc de cremadet, m'atreviria a dir que en tastar-les aclucareu els ulls i aïllareu tots els sons que vos envolten per centrar-vos en la gloriosa mossegada que teniu dins la boca.

I parlant de sentir la glòria al paladar, vos deixaré una frase que vaig llegir ahir al llibre "Au revoir: comida, vino y el final de Francia" de Michael Steinberger, quan parla de la relació del bon menjar amb Déu:

"El gourmandism indica una sumisión voluntaria a las órdenes del Creador que, habiéndonos ordenado que comiéramos para vivir, nos invita a hacerlo por medio del apetito, nos sustenta por medio del gusto y nos recompensa por medio del placer" (Abad Migne, 1848)

I per acabar de glorificar Déu, el paladar, el món, l'amistat, l'amor o allò que vulgui cada un, vos deix això:

Si en vols en menges i si no...

Quan era petita mai vaig ser amiga de llenties i cuinats variats, com a molt, d'algun puré menjat de cap de dent i amb els sabors camuflats davall trossets de formatge o d'alguna cosa prou saborosa i sempre sota la consigna del "molt de ferro" i "moltes vitamines".

Sempre que vaig a comprar m'agrada mirar les llenties, no me demaneu per què, però m'agrada... aquells pots al costat dels ciurons... (les mongetes no me criden l'atenció com ho fan les llenties i els ciurons) i més ara que n'hi ha de moltes castes, colors i qualitats...
Ara que som una mica més granadeta som conscient de que el que no m'agrada és el brou i ja en vaig deixar constància en entrades anteriors. Som de menjues seques!

Ara, en una època de redissenys personals, he decidit reintroduir, per enèsima vegada, les llenties i els ciurons a la meva dieta i ho faré en format d'amanida tèbia (no m'agraden fredes... coses del meu paladar pseudoexigent) i treure'm del cap aquelles platatades pastoses, brouoses, de colors apagats i fums pestilents.

L'estiu vol alegria, colors i frescor i això és exactament el que reclama la meva vida i el meu món!


Amanida tèbia de llenties amb espinacs saltejats

Ingredients:
Llentieta cuita
Espinacs molt tendres
Tomàtiga a quadrets petits
Pebre verd a quadrets petits
Ceba a quadrets petits
Xoriç a quadrets petits
All
Oli
Pebre bord
Flor de sal


Per començar, colau les llenties. Si són comprades passau-les per moltes aigües fins que no facin escuma, per treure'n tot el gust de conserva. Reservau-les degotant dins un colador.
A continuació preparau tota la verdura: rentau els espinacs, tallau l'all a rodanxes, picau el pebre i la ceba a quadrets del tamany de les llenties i la tomàtiga, peleu-la, treis-ne les llavors i reservau-les, i tallau la polpa també a quadrets.
En una paella prou ampla, posau-hi oli d'oliva i els alls perquè el perfumin. Després posau-hi la ceba, el pebre i els espinacs. No els volem coure, només volem que s'estovin una mica. D'espinacs n'hi podeu posar bastants perquè en encalentir-se queden no-res.
Tot seguit hi posareu les llenties i després la tomàtiga. Donarem 4 voltes a tot el contingut perquè agafi un poc de temperatura i ja estarà a punt, només faltarà rectificar-ho de sal i posar-ho dins el plat. Per acabar, hi posarem les llavors de la tomàtiga i hi espolsarem un poc de pebre bord.


I recordau que aquest plat va carregat de vitamines i ferro, elements necessaris per poder tenir forces per aconseguir fer un món millor!

Operació bikini??

Aquesta que escriu va superar fa estona la collonada aquesta de "l'operació bikini" que pareix que fa tornar boig a tot animal que es vesteix sol, quan arriba la calor, més que res perquè les "operacions bikinis" acaben convertint-se en "operació bragafaixa" en ben poc temps.
Així i tot he decidit col·laborar amb una recepta lleugera (que no d'"operació bikini") a l'esdeveniment d'aquest mes de l'HEMC.





Sopa freda de fraules amb iogurt a la menta.

Ingredients:
250 gr de fraules
1 iogurt desnatat edulcorat
uns brots de menta fresca
un poc de llet desnatada (si fos necessari)

Per començar netejau bé les fraules i retirau-ne els capolls. Feis-ne trossos grossers dins el pot de la batedora. Afegiu-hi mig iogurt i reservau l'altre mig. Posau-ho a la batedora i feis-ne un puré. Si queda massa espès el podeu aclarir amb una mica de llet i ho tornau batre. Reservau-ho a la gelera.
Per un altre cantó, picau en una juliana finíssima les fulles de menta i posau-les amb el iogurt que heu reservat. Amb una cullera remenau molt i bé la menta perquè s'incorpori al iogurt i l'aromatitzi.
Per servir, posau el la sopa de fraula, ben freda, en un plat fondo o en un bol i decorau amb el iogurt aromatitzat de menta.


I qui no se conforma és perquè no vol...

Som caparruda!

Encara record el primer muffin que vaig menjar. Va ser fa molts d'anys, a ca n'Ikea, d'aquells de 1 euro amb un cafè que, si no vaig errada, encara vaig pagar amb pessetes. Des d'aquell dia que cerc, llegesc, compr, compar, deman, aprenc i prov receptes de muffins.
Ja fa un any que vaig anar als Estats Units i allà vaig menjar els muffins més bons de la meva vida i me vaig gastar la cara d'entrar en una pastisseria i demanar quin era el secret per aconseguir un muffin tan bo. Aquella pastissera me va demanar d'on era i me va dir que el secret era "pasta cullerada i forn molt calent" (traducció literal del que meva dir).
La meva cultura de pastes dolces de coques i quartos s'enfronta violentament amb aquelles instruccions: aquí el secret de les coques és un forn calent però no massa fort (uns 160º com a molt) i una pasta molt treballada, amb molt d'aire, molt fina i clara.
Promet que he lluitat amb tota la força del meu batedor per demostrar que la meva cultura cocaire tenia sentit, però no... aquella americanota enorme tenia raó: "pasta cullerada i forn molt calent".

Aquí en teniu la prova visual de com ha crescut la pasta, espessa, posada a cullerades dins el motlle de paper, forn al màxim per agafar temperatura i després a 220º durant tota la cocció.

Vos deix la fórmula que he usat per fer la pasta:

200 gr de farina integral
una grapada grossa de flocs de civada
100 gr de sucre
2 culleradetes de llevat químic
un polsí de sal
1 ou batut
200 ml de llet
50 ml d'oli
una grapada de nous a trossos
una cullerada d'essència de vainilla

La tècnica de la pasta és, per una banda mesclar els sòlids i per una altra banda els líquids i després ajuntar-ho tot de formà ràpida. A damunt hi podeu posar un parell de flocs de civada o de sucre, com si fos un topping.
S'ha d'enformar entre 15 i 20 minuts i com sempre, la part més dificultosa és la d'esperar que refredin un poc per poder tastar-los.

Ah! els motles de coloraines els vaig comprar a ca n'Ikea un dia d'aquests que no havia de mester res i vaig tornar carregada... No sé com ho fa l'amo n'Ikea... sempre me fa comprar qualque cosa i en sortir tenc una gola terrible de cafè i muffin d'1 euro...

berenar mexicanoitalianocanloià

Que gràcies als enginys aquests de la internet tenc amics arreu del món no és una novetat.
Que els amics que t'estimen i t'estimes formen part de la teva vida tampoc és res que vengui de nou.
Que m'agrada pastar ja no sorprèn a ningú.
Que m'encanta berenar els dematins sense frissar i que només ho faig algun dia de cap de setmana, ho he dit moltes vegades.
Que el pa és la base de l'alimentació d'una part important de la població mundial és una veritat.

Divendres a vespre tenia gola de menjar pizza i, tot i que era una mica tard, vaig entrar dins la cuina i vaig posar-m'hi. Com que havia berenat just arribada de l'assaig, tampoc tenia massa gana i podria esperar la fermentació. Vaig posar aigua dins un bol i el vaig posar al micro a encalentir. Dins el ribell on past, hi vaig posar el llevat i, badant badant, vaig fotre tota l'aigua, sense mesurar, dins el bol i n'hi havia massa. Feta la badada, hi vaig afegir una mica més de llevat i vaig pensar que enlloc de fer pasta de pizza, faria pasta de pa i n'agafaria una mica per fer la pizza.
Dit i fet.
Llevat, aigua i farina i les mans calentes i actives per pastar.
Quan la pasta va estar quasi apunt en vaig agafar una bolla, hi vaig posar una cullerada d'oli i un polsí de sal i la vaig pastar una mica més i pasta de pizza feta. Va toar una mica i la vaig endiumenjar amb 4 ruïssos que tenia per dins la gelera i cap al forn: un soparasso!

La resta de pasta va quedar, feta una bolla, tapada dins el bol amb la intenció de coure-la demà dematí.

Vaig anar a fer nones i el dissabte, cosa rara, me vaig despertar prestet i amb el cafè acabat de fer vaig anar a dins la cuina a veure la pasta de pa. Estava tota inflada, rodoneta i ben aferrada al bol (no havia posat farina al cul i ara la pasta estava ben aferrada). La solució que vaig contemplar inicialment va ser posar el bol cul per amunt i deixar que la gravetat fes el seu camí i mentrestant jo sortiria a damunt el portal a beure el primer cafè, el bo.

Quan vaig tornar a la cuina, la pasta havia fet el seu camí descendet sobre la llauna, però havia deixat trossets aferrats, petites parts que havien decidit prendre un altre camí, diferent al de la resta del seu gèrene.
En aquell precís moment vaig pensar en una conversa que havia tengut la nit anterior amb un bon amic mexicà, d'origen italià, sobre les tortillas mexicanes i les focaccias italianes i vaig dir... mem que sortirà!
Vaig arreplegar tota aquella pasta aferrada i vaig obtenir una bolla del tamany d'una nou, la vaig estirar amb el corró tan fina com vaig poder i després amb els dits, i aprofitant-ne l'elasticitat, encara la vaig estirar una mica més. Vaig posar la planxa de torrar a la màxima temperatura i quan va ser calenta hi vaig posar la pasta a damunt per veure que passaria.
Quan va començar a coure va fer unes bolles, la vaig esquitxar una mica amb aigua, i la vaig girar. Com que allò no tenia sal, perquè el pa mallorquí no en toca dur, vaig dir... l'enriquirem amb una mica d'oliet verge i una mica de sal cruixent, just abans de posar-lo dins el plat.

I amb el cafetet amb llet, mirau quina cosa més bona!



D'aquella unitat en forma de pasta de pa en varen sortir dos panets plans la mar de bons. Vos en deix la foto perquè així pogueu comprovar que d'una pastada varen sortir 3 menjades booooones!


I la casualitat de les coses... al cap d'uns dies, n'Ángel, un altre bon amic, me diu: "tienes que probar de hacer una masa de pizza muy fina y cocerla sobre la plancha" hehehe, ja ho deia na Chenoa: Cuando tú vas, yo vengo de ahí!

Intentant seduir el pròxim

Avui se veu que hi ha un partit molt important, de futbol, s'entén, i a jo no m'agrada el futbol. Sempre que m'han intentat explicar què és això del fora de joc mai ho he acabat d'entendre...

En bon dimecres ja he passat un capvespre agradable, a Can Loi, llegint i beguent te al soleiet. Ara, m'agradaria sopar tranquil·lament, amb bona companyia, destapar una botelleta de vi i esperar que passi la nit i, segons els coets, endevinar qui ha guanyat.
D'entrada ja tenc el sopar i pot ser algú se senti seduït per aquest plat que he fet avui i s'apunti a compartir-lo en lloc de veure el partit.

Llom amb salsa de mel,mostassa i ametla

Ingredients:

Llom de porc
mel de qualitat
mostassa a l'antiga
ametla crua picada
suc de llimona
brou de pollastre (o un tros de pastilla de brou)
pebre bo
sal
una branca de farigola
oli d'oliva verge
una patata per a la guarnició

Per començar posarem una paella al foc amb un rajolí d'oli verge i quan sigui un poc calent hi marcarem la carn, posarem sal i pebre bo a la carn i el suc de mitja llimona. En agafar un poc de color, treurem la carn i la reservarem.
A la vegada, agafarem la patata, la punxarem un parell de vegades i la posarem al microones a màxima potència durant uns 6 minuts.
Dins la mateixa paella que hem marcat la carn i amb el foc al mínim, hi posarem la mel, la mostassa i el brou. Si no tenim brou usarem mitja pastilla de brou de pollastre i hi posarem aigua. Ho posarem a foc mitja i ho deixarem reduir una mica. A continuació hi posarem una grapada de farina d'ametla crua amb la intenció que ens ajudi a espessir i donar cos a la salsa, i una branqueta de farigola per aportar-li un poc de frescor. Ho deixarem coure un poc i hi tornarem a posar la carn i el suquet que hagi fet durant el temps d'espera.
Quan la patata sigui cuita, la pelarem i la farem a trossos. Tendrem una paella calenta (jo he usat la planxa elèctrica) i amb una mica d'oli, marcarem la patata fins que quedi ben daurada.
Quan la salsa hagi reduït i espessit la tastarem i la corregirem de sal si fes falta.

Per acompanyar aquest plat no fa falta massa cosa, pot ser amb una mica de gana basta. La resta ja són millores: companyia, vi, conversa... pot ser una espelma... que cada un ho acompanyi com trobi.

Ah! que consti que estaré més contenta si guanya el barça, eh!

Recordant els dinars ràpids de ma mare

Quan era petita, aprofitàvem algun dissabte per anar a Ciutat a fer comandes i de tornada, passàvem pel supermercat a fer la compra "grossa". Entre una cosa i l'altra, sense adonar-nos-en, se feia ben tard, ja quasi hora de berenar l'horabaixa quan arribàvem a casa i era necessari fer un dinar ràpid per seguir la jornada.
En aquests casos, el plat preferit de ma mare eren els ous amb sobrassada, algunes vegades en forma de truita, d'altres d'ous frits, però amb la vermellor deliciosa de la sobrassada.
Jo, quan era petita, mai vaig ser amiga dels ous, algun tros de truita de patata, i ou frit amb arròs blanc sempre que fos ben trossejat que quasi no se trobàs.
D'un temps ençà he aconseguit trobar el gust pels ous, sempre que siguin de qualitat, d'aquells que la veïnada, que té gallines que mengen gra, te dóna d'amagat... ja sabeu de quins ous vos parl.

Ous amb sobrassada versionats.
Ingredients:
1 ou per cap, dels bons!
1 trosset de sobrassada
ceba tendra tallada molt petita
oli verge
sal
julivert
1 llesca de pa (en el meu cas era pa de civada)

Per començar posau una olla plena d'aigua al foc.
Per mantenir la forma de l'ou usarem paper film. El que farem serà tallar un tros gros de paper fil i amb ell folrarem l'interior d'un bol deixant les puntes cap a fora. Deixarem caure un fil d'oli vorejant el bol i deixarem que rellisqui per sobre del film. A continuació hi posarem l'ou, sense closca, uns quadrets de sobrassada (jo l'he desgreixada uns segons dins el microones, sobre un paper absorbent, però no cal), i un poc de ceba picada, que ens donarà una mica de cruixent.
Agafarem les puntes del film i, anant alerta, el tancarem com si féssim un bolic i ho fermarem amb un filet.
En aquest moment l'aigua de l'olla ja deu estar apunt de bullir. Hi posarem el bolic i l'hi deixarem coure uns 3-4 minuts.
El temps que cou l'ou, prepararem unes fulles de julivert picades i torrarem lleugerament el pa que regarem amb un fil d'oli.
Passat el temps de cocció, traurem el bolic i el posarem amb aigua freda per trencar la cocció. Desfarem el bolic i, amb molt de compte, el col·locarem a damunt el pa i escamparem el julivert per damunt.

Trencau l'ou amb la forqueta cercant el vermell i deixau que amari el pa.

Només vos deman una cosa: comprau pa bo si no el feis vosaltres, i per menjar així, aconseguiu ous bons; de la sobrassada, vull suposar que ja la menjau bona.

Salsa barbacoa

Ja comença el bon temps i molts som animalets d'organitzar torrades amb els amics: carneta bona, pa amb molta molla per aplegar els sucs, llimona per trempar, i salses per mullar la carn, trempar-la i acompanyar-la.

Fa temps ja vaig deixar la recepta d'una salsa que a casa mos agrada molt per menjar amb la carn torrada. És una salsa verda, potent, amb gust d'all, però fresca perquè té llimona i molt de julivert.
Avui, que és festa i tenc poques ganes de fer res de profit, volia fer una salsa per menjar amb carn i he començat a cercar receptes de salsa barbacoa, aquesta salsa marronosa, dolça, aquella salsa que veus a les pel·lícules untant costelles...

Vet aquí la prova:

Salsa barbacoa.

Ingredients:
1 kilo llarg de tomàtigues ben madures, pelades i a trossos
1 ceba grossa picada
4 alls
oli d'oliva
3 cullerades soperes de sucre
3 cullerades soperes de mel
8 cullerades de vinagre de poma
comí
pebre en gra
clau d'espècie
mostassa en pols
nou moscada
pebre bord
un manat d'herbes fresques de julivert, farigola, romaní, moraduix
sal

Per començar farem un caramel amb el sucre i la mel, fins que tengui un color fosc. A continuació i afegirem les espècies i el vinagre i ho deixarem evaporar. Seguidament hi posarem la ceba i els alls i deixarem que coguin una mica i redueixi l'aigua que deixarà anar.

Tot seguit hi posarem l'oli, un bon raig, i la tomàtiga amb les herbes, la sal i ho deixarem coure a foc lent durant, ben bé 2 hores, que evapori l'aigua.


Per acabar, ho passarem pel la batedora i ho calarem. Jo ho he colat 3 vegades perquè quedàs la textura que veis.


Per tastar-la, ho he fet amb aquestes patates fregides, a l'espera de torrar carn, o de fer-ne al forn, per poder pintar-la amb aquesta salsa saborosa, agredolça, lluent i saborosa.

Ara, la deixaré acabar de reposar i l'empotaré i la tancaré al buit, com si fos una confitura. Confïi que el sucre i les espècies, juntament amb la tècnica d'empotat, la faran aguantar per anar usant-la en petites quantitats quan l'hagi de menester.

Fins que t'han caigut les dents. Magranetes

Fa un parell de dies vaig veure la filla d'una amiga que berenava d'una magraneta i tota la memòria gustativa se va posar en marxa una vegada més i me va venir a la boca aquella textura flonja i aquell gustet dolcet de les magranetes que menjava per berenar quan era petita.
El diccionari Alcover-Moll en diu de les magranetes que són un panet petit de forma arrodonida, però jo en destacaria també la dolçor de la pasta i el dibuix com de les 5 aspes d'un molí que tenen a damunt. També en diria que és un pa "típic" per als infants, supòs que és perquè és un pa fluix, bo de menjar i perfecte per les dents de llet i els portells. És curiós com, quan ja t'havien caigut les dents i tenies les noves, els al·lots deixàvem de menjar magranetes (o vienes) i ja menjàvem panets forts.
Com que la maquineta de pensar ja s'havia posat en marxa després de veure el berenar de na Mariona, me vaig posar a cercar si cap dels llibres que tenc que parlen de pa parlaria d'aquests panets... i res. Després va tocar cercar al "gran" llibre i vaig obrir una finestra de google i m'hi vaig encomanar, i vaig començar a veure panets que imitaven aquell molinet de damunt... ja no me podia aturar.
Les darreres magrenetes que he comprat molt de tant en tant duien les aspes marcades de motlo però gràcies a la recerca vaig comprovar com hi ha dos sistemes de fer nusos amb la pasta que fa que surtin aquestes aspes de forma natural i que pel món en diuen panets Kaiser.

Magranetes

Ingredients:

550 gr de farina fluixa (més una mica més per enfarinar la taula)
25 gr de gluten
300 ml de llet
1 ou
30 de mantega
1 cullerada de mel
1 polsí de sal
1 cullerada de llevat sec

Per començar posarem la farina, el gluten, el llevat i la sal dins un bol gran. Ho remenarem perquè se mescli i farem un volcà.
De banda, posarem la llet i la mantega amb la mel dins un altre bol que pugui anar al microones i ho entebirem una mica, no massa, just perquè la mantenga torni fluixa i la mel se fongui una mica i la temperatura ajudi a fermentar. Dins aquest bol dels líquids també hi posarem l'ou i ho remenarem un poc perquè l'ou se trenqui. Ho afegirem a la farina i ho pastarem fins que se desferri de les mans. En arribar a aquest punt, enfarinarem la taula i hi abocarem la pasta per seguir pastant.
No sé on vaig llegir que perquè les pastes surtin bones, s'han de pastar uns quinze minuts, així es que pastarem una estona llarga fent dobles, trencant la pasta i dant-li una bona pallissa amb els punys.
Ho deixarem fermentar en un lloc càlid, tapat amb un drap humit, fins que dobli el tamany.

Quan hagi fermentat, amb un ganivet tallarem les porcions de pasta de cada panet, solen ser d'uns 80 gr, però jo ho vaig fer a pens. I ara ve el moment de fer els nusos de la pasta.
Vos deix dos vídeos on podreu veure com se fan.





I els meus varen quedar així. No estan massa ben fets, però és que les manualitats mai han estat el meu fort.

Els vaig deixar fermentar una horeta més a dins la cuina amb el forn encès i mentrestant vaig preparar vapor dins el forn. Hi vaig posar una greixonera amb aigua ben calenta i just abans d'enfornar la llauna vaig tirar mig tassó d'aigua damunt la placa de baix per fer un bon nigul de baf. Vaig enfornar, tancar la porta i posar el forn a 175º aproximadament.
És important que les pastes refredin damunt un retxat perquè la humitat pugui evaporar-se bé i no queden amb la pasta banyada.

La molla de dedins va quedar així de bé.
Pot ser el gust de mel era una mica massa fort perquè en vaig fer servir una de casolana, crua, i sempre té més potència de gust. Però tot i així a mi me va agradar molt el resultat i, el què més m'agrada de fer pa a casa, 3 dies després encara eren ben bons!

Com sempre que faig pastes, va ser una agonia esperar que refredassin i, el primer, el vaig menjar com m'agradaven quan era petita, només amb una mica d'oli del bo, del d'oliva verge i un polsí de sal. La resta de coses que s'hi posin ja va a gustos: crema de xocolata, cuixot salat, cuixot dolç, paté, tomatiga frega... un ou estrellat... cada un que hi posi el que vulgui!

Me provoquen. Coca de pastanagó amb crema de iogurt.

Versión en castellano.

Avui estava la mar de tranquil·la a Can Loi, preparant coses per la setmana i esperant que acabàs la rentadora i sense més ni manco, llegesc que algú del facebook havia fet una coca per berenar el capvespre amb un cafè amb llet.
I ja està! la provocació estava servida!
He intentant treure'm la idea del cap. He aturat el facebook una estona per no veure-ho. He provat de distreure'm amb la televisió, amb un llibre i planxant (sic.), i res... La idea de fer una coca dolça per berenar amb un cafè amb llet ha anat guanyant terreny dins la meva voluntat i m'he trobat, sense saber com, dins la cuina encenent el forn.
I el meu cervell de les obsessions s'ha posat en marxa i n'ha sortit això:

Coca de pastanagó amb crema de iogurt.

Ingredients:
250 gr de pastanagó
100 gr d'oli
4 ous
150 gr de sucre
200 gr de farina
mig sobre de llevat químic
un polsí de sal
iogurt natural
crema de formatge per untar
1 cullerada de mel
nous picades

Enceneu el forn i posau-lo a 180º i untau un motle (el meu era de silicona) amb una mica d'oli.
Pelau el pastanagó i feis-ne trossos dins el pot de la batedora, posau-hi l'oli i triturau-ho.
En un bol, treucau-hi els ous i posau-hi el sucre. Amb un batedor manual, treballau-ho fins que faci escuma. Seguidament posau-hi el pastanagó triturat, la farina, la sal i el llevat i seguiu pastant amb el batedor.
Enfornau-ho durant uns 30 minuts.


Durant la cocció, preparau la crema posant el formatge, el iogurt i la mel en un bol i amb una cullera treballau-ho fins que no quedin grums i la crema sigui fina. Reservau-ho dins a gelera.
Quan la coca sigui cuita, posau-la a refredar damunt un retxat. Quan sigui freda ja la podreu embetumar de crema de formatge i si voleu també la podeu decorar amb una mica de nou picada o algun altre fruit sec (dàtils, albercocs, prunes, baies goji...).


I després han arribat mon pares de cercar espàrrecs i hem berenat tots tres de coca i cafè amb llet i me n'han deixat un manadet per fer una truita per sopar.

Canvis de tècniques, canvis de plats.

Avui dematí he descongelat una botifarra crua amb poma que vaig comprar de caprici (i a preu de canari jove) esperant un dia propici per fer-ne el tast. El pla inicial era bullir un poc d'arròs, torrar la botifarra dins una paella amb 2 gotes d'oli i, després, saltejar l'arròs bullit dins la mateixa paella per tal de recollir la glassa.
Però he afegit una ceba i un tassó de brou a la idea i ha sortit un arròs melós de ceba caramel·litzada amb botifarra de poma. I quin canvi!!

Operació formatge: brossat.

Versión en castellano

El formatge i jo mai hem estat bons amics i som conscient del meu error. Per aquest motiu he decidit entrenar el meu paladar per tal de fer-lo compatible amb aquest producte que tothom m'alaba i que jo no sé (i moltes vegades ni puc ni vull) apreciar.
Per iniciar aquest procés d'aprenentatge he optat per recordar-ne dels que m'agraden: el maonès i el brossat.
El formatge maonès és el que sempre s'ha menjat a ca nostra, supòs que era perquè el teníem en casa: mon pares portaven una sucursal d'una cooperativa agropecuària on els socis del poble hi podien venir a comprar productes d'aquesta i d'altres cooperatives agermandades (per aquest motiu encara hi ha gent que me diu na "Francisqueta de sa cooperativa"). Formatge maonès amb pa amb oli, o amb galletons, per berenar...
Un altre producte lacti que a ca nostra sempre s'ha menjat molt ha estat el brossat: brossat trempat de postres per un sopar i l'endemà, greixonera de brossat.
Vos deix aquest vídeo perquè vegeu el procés de fer formatge i brossat.



El brossat trempat és una petita delícia, senzilla, que com la Nutella, se pot menjar untada o a cullerades.

Greixonera de brossat.

Ingredients:
brossat
sucre
canyella en pols
clovella de llimona ratllada
llet
ous
saïm

Per començar tremparem el brossat amb sucre, canyella i llimona ratllada. La quantitat de sucre va un poc a gust. Amb una forqueta entreteniu-vos a pastar be el brossat. Deixau-ho reposar.
Passada una horeta de repòs, el sucre s'haurà fos i el brossat s'haurà alleugerit una mica, i els aromes i sabors s'hauran confabulat per seduir el vostre paladar.
És el moment de menjar-ne a cullerades i untat damunt una llesca de pa blanc o damunt una torrada.... mmmmm
Quan ja trobeu que n'heu menjant abastament, i sempre que no vos ho hageu acabat, (pensarem que n'ha quedat un mig kilo) hi afegirem una mica de llet i el vermell de 3 ous. Amb una forqueta ho pastarem bé. Els blancs dels ous els muntarem a punt de neu i els afegirem a la pasta de brossat. Hi ha gent que no munta els blancs però, què voleu que vos digui, la textura és completament diferent, i jo som molt de les textures.
Amb molt de compte introduirem el blanc d'ou a la pasta i agafarem una greixonera o una rostidora de test i l'untarem de saïm. Quan no quedi cap racó sense saïm, hi posarem una mica de sucre, que quedarà aferrat al saïm i ens donarà una crosteta deliciosa. Hi posarem la pasta i ho enfornarem dins el forn calent a uns 160º durant uns 45 minuts. La cocció la podeu comprovar amb la vella prova de l'escuradents.

S'ha de menjar fred, perquè calent no permet apreciar ni la textura ni els gustos. També permet fer-se d'un dia per l'altre, per això convé guardar-lo dins la gelera.
Fa anys, era molt habitual trobar greixonera de brossat als forns i a les pastisseries de Ciutat. Jo record especialment la pastisseria "La Palma de Oro" que hi havia just davant l'església de Sant Antoniet. En tenien una greixonera gran, fonda, de les de fer sopes, i el venien a pes. En record el gust, era molt dolç, massa i tot. Ahir, però, na Pilar, de Un Par en la Cocina, me va comentar que recordava la greixonera de brossat d'una pastisseria del carrer del Sindicat i, per culpa seva, me vaig veure "obligada" a comprar brossat i fer una greixonera per recordar-li aquella imatge i aquell gust de la seva infantesa.

Col·leccionant al·lèrgies - Muffins de xocolata i nous Gluten free

Versión en castellano

Som a les portes de la primavera, tot i que no sembli creïble, i ja tremol pensant en pol·len, atxems, tancaments de pit i picors... ai, la primavera... esper que enguany tengui pietat del meu cosset!
Per paga, a banda d'aquests "inconvenients" temporals, a casa patim d'algunes al·lèrgies alimentàries amb les que hem de conviure de cap a cap d'any: no menj peix ni marisc, la pinya natural me fa inflar la llengua, i les fulles verdes de la verdura, que tenen molta clorofil·la, me pelen la boca... esper que de moment no se n'hi afegeixi cap altra...
Per altra banda, cada dia s'està fent més comuna una al·lèrgia que també hem de tenir present a la família: l'al·lèrgia al gluten*.
Fa uns anys era molt complicat, i caríssim, trobar menjar "normal" per a celíacs**: pa, macarrons, alguna galleta... i sempre s'havia d'anar amb el llistat de productes que content farines amagades dins els seus ingredients. Actualment la sensibilitat cap a les persones que pateixen aquesta intolerància ens ha facilitat la vida i fins i tot diria que el concepte "gluten-free" s'ha posat de moda.

Muffins de xocolates i nous gluten-free

1 ou
75 gr d'oli
150gr de sucre
cobertura de xocolata negra (comprovau que no porti farines)
cobertura de xocolata blanca a trossos (comprovau que no porti farines)
50 gr de llet (foneu-hi la xocolata negra)
250 gr de preparat panificable de farina sense gluten
mig sobre de llevat químic (comprovau que no porti farines)
un polsí de sal
nous per decorar

Mesclau tots els ingredients, tret de les nous, com si féssiu una coca. Escalfau el forn a 180º.
Preparau els motles de muffin i farciu les càpsules. Decorau cada peça amb mitja nou i enfornau.


Reduïu la temperatura del forn a 160º i esperau un mínim de 15-20 minuts abans d'obrir el forn i fer la prova de l'escuradents per comprovar si són cuits.

Quan l'escuradents surti net, treis-los del forn i posau-los a refredar damunt un retxat perquè no agafin humitat del vapor.

*el gluten, per qui no ho sàpiga, és un tipus de proteïna que es troba en els cereals.
** els celíacs són aquelles persones que pateixen intolerància al gluten.

Krisprolls, krisprolls krisprolls!!!

Versión en castellano

Encara record com si fos ara els primers anuncis que vaig veure de Krisprolls. Per aquella època el que s'usava per aquí era el "pan tostado Ortiz". Supòs que era pel nom però durant anys vaig estar obsessionada amb aquests panets torrats suecs que quasi mai vaig poder menjar.



Quan varen sortir imitacions m'hi vaig enganxar i ara els comprava de Ca n'Hacendado, que els fan ben bons.
Però com que a la gent com jo ens agrada munyir tot el que podem, avui dematí a la feina he pensat de provar-ne de fer i quan anava de camí cap al tren li he dit al meu cap: avui faré krisprolls, bé... panets torrats suecs al meu estil.
Una passada per la parada de les espècies de l'Olivar i cap a pastar.

Panets suecs torrats a l'estil de Can Loi.

Ingredients:

225 gr d'aigua
10 gr de sal
1 cullerada sopera de mel
70 gr d'oli d'oliva
3 cullerades de llet
25 gr de llevat fresc
10 gr de llavors de rosella
300 gr de farina de força
150 gr de farina d'espelta
25 gr de segó de blat
25 gr de segó de civada
farina per la taula

Encendrem el forn perquè s'encalenteixi bé.
La pasta se fa posant els ingredients líquids i el llevat i la mel junts perquè se fonguin. En un bol apart mesclarem les farines i els segons. Poc a poc incorporarem la farina dins els líquids i anirem pastant fins que quedi una pasta que s'aferra.
A continuació enfarinarem la taula i començarem a pastar amb força i hi afegirem farina fins que la pasta no s'aferri. En aquest punt, seguirem pastant i colpejant la pasta durant uns 15 minuts més.
Tallarem la pasta en porcions de 25-30 gr i formarem els panets.


Els panets se fan estirant la pasta una mica i enrodillant-la donant-li forma de panet. Els col·locarem sobre una llauna de forn amb un paper de forn. Els hem de posar ben separarts.
S'han de deixar fermentar fins que tripliquin el seu tamany.

Quan hagin fermentat els enfornarem a 200 gr.
Si fos necessari els posaríem damunt davall perquè no se cremin.
Han de coure uns 20 minuts aproximadament.

En ser cuits, els tallarem per la meitat amb un ganivet de serra per i els tornarem enformar durant uns 15 minuts més perquè perdin la humitat i quedin ben cruixents.
Quan ja estiguin torrats els retirarem del foc i els deixarem refredar.
En ser freds s'han de guardar dins un pot o una bossa ben tapats.


Aquests panets són perfectes per berenar el dematí, per mullar amb el colacao, per untar amb coses bones, com a base de carns curades, per menjar totsol... i el millor és que com que són torrats (sense humitat) aguanten bons molt de temps si estan ben tapats.

Primavera anticipada

Hi ha dies com el d'avui que el sol ens riu a la cara tot i que la temperatura sigui oposada a la quantitat de llum. I la madona de Can Loi s'aixeca prest i va a obrir amb el tassó de cafè calent, i queda dreta damunt el portal, mira la llimonera, surt a damunt l'empedrat i mira, sempre, si la porta del camí dels tarongers és oberta (si hi està és que en Loi és per aquí), després mira si el dia és tan clar com s'ha pensat i mira cap a les muntanyes.

Avui, el dia, si no fos pel fred, podria passar per una diada d'abril. Per això mateix, el cosset, que està sadoll de tanta gelor, demana aliments que l'acabin d'enganar i que, juntament amb la solellada, li facin creure que el calendari ha pegat una correguda forta.

Divendres passat vaig creuar, com cada dia, el mercat de l'Olivar, el Boqueria mallorquina, i vaig comprar 4 carxofes precioses, pensant que les faria, unes xips i les altres amb arròs, però coses de la vida, vaig recordar que en Daniel Martínez, en Pintxo de Directo al Paladar i de Yo llego a fin de mes, havia penjat al Facebook un plat que m'encanta: les carxofes al forn.

Les darreres que havia menjat me varen regalar el paladar en un restaurant de Barcelona, com a primer plat, fetes tal i com les he fetes jo, amb una mica de cuixot.

Carxofes al forn amb cuixot.

Ingredients:
2 carxofes per cap
oli d'oliva verge
cuixot
porradell

Agafau les carxofes, que siguin grosses però no granades, i tallau-ne el tronc ben arran de la base perquè s'aguantin dretes ben planes. Regau-les amb oli i enfornau-les a 180º durant uns 45-50 minuts.
Quan les carxofes sigui cuites, tallau un tros de cuixot a quadrets i posau-lo dins una paella perquè es dauri una mica i perdi greix. A la vegada, tallau una mica de porradell que donarà frescor i color al plat.
Quan el cuixot sigui cuit (no ha d'estar molt torrant, només una mica perquè se reforcin els sabors i perdi greix) reservau-lo.
En un plant, posau-hi dues carxofes per cap i amb els dits separau-ne una mica les fulles i posau-hi una mica de cuixot per damunt i la quantitat de porradell que vos agradi.


Per menjar aquest plat no valen coberts. S'ha de menjar amb els dits, arrabassant cada una de les fulles i menjant-ne la part tendra. De les primeres fulles en menjarem poca cosa, però com més endins ens facem, més grossa serà la part a menjar, fins que arribem al cor tendre.
A la foto d'abaix i veureu l'estesa de fulles que queda dins el plat... però... quin plaer de menjua bona!
Les podeu menjar com uns entrants, com un primer plat o com una guarnició.
Jo, m'ho he menjat per dinar, asseguda al soleit, damunt la pedra del portal de Can Loi, llepant els dits i pensant que la primavera serà aquí en no-res, i que avui és una petita primavera anticipada.




I sí, avui estic una mica blana...

El resultat de la versa i la mandra d'un diumenge

Hi ha dies que el cos te demana no fer res (o fer poca cosa).
Diumenge passat va ser un dia d'aquests, no tenia ganes de res, ni de fer dinar. Però devers les 2 vaig entrar en un conflicte intern: mandra vs gana de menjar alguna cosa bona. Qui guanyaria la batalla?
Vist el resultat, crec que la cosa va quedar empatada.

Spaghetti amb cuixot i xips de carxofa.

Ingredients:
Spaghetti
Cuixot salat a daus
Carxofes netes i tallades a làmines de per llarg
Oli d'oliva verge
Julivert picat a ganivet
Alfabeguera picada a ganivet
All a làmines..

Posau a bullir la pasta segons les indicacions del fabricant.
En una paella, posau a encalentir un parell de cullerades d'oli i daurau-hi els alls i el cuixot. Si el cuixot és molt sec, no espereu que se cogui massa perquè tornarà molt fort i mal de menjar. En ser cuit, reservau aquesta paella.
En una altra paella, posau-hi oli abastament i amb foc fort, fregiu-hi les carxofes i reservau-les sobre un paper de cuina perquè perdin l'oli. Han de quedar ben daurades i cruixents.
Colau la pasta i passau-la per la paella on hi teníeu el cuixot i els alls perquè agafi els sabors.
Emplatau-ho ben calent i a damunt posau-hi els xips de carxofa i les herbes picades perquè li aportin frescor.

De pecats mortals.

Hola, som na Chis (o na Xesca, o na Xisca, o na Ka, o na Francesca, o na Francisqueta) i som una pecadora!
No fa massa dies vaig tornar a veure aquella pel·lícula que se diu Seven, on maten gent mitjançant els pecats mortals. Gola, avarícia, versa, luxúria, supèrbia, enveja i ira.
Gola: què vos pot dir una foodie com jo de la gola?
Avarícia: vull totes les moleskines del món, sobretot la sèrie nova que ha sortit de passions, i també vull més gadgets per la cuina: una thermomix, per exemple, i una bàscula digital, i, i, i, i...
Versa: aiiii... ho he d'escriure????
Luxúria: mmmmmm.... mèèèèuuuuuuuuu (de moixa de gener)
Supèrbia: basta veure'm... amb jo tot és "a lo grande", som súpergran (de talla, vull dir)
Enveja: "a mi vesina las sábanas le quedan más blancas!"
Ira: "iiiiiiraaaaaaa, quina l'ha diiiitaaaaa!!!" (poques vegades m'empreny...)

Diumenge passat, dia de Sant Antoni, vaig tenir unes temptacions demoníaques i com a bona pecadora hi vaig caure ben a plaer. Se me varen combinar la versa dominical i la gola de mig horabaixa i vaig dir: "muffins de vainilla amb (gola total) xips de xocolata i nous", i dit i fet!

Muffins de vainilla amb xips de xocolata i nous

240 gr de farina
145 gr de sucre
8 gr de llevat
15 ml d'essència de vainilla
1 ou
160 gr de llet
xips de xocolata
nous

Posau la farina, el sucre i el llevat dins un bol gran. Dins un pot de batedora posau-hi la llet, la vainilla i l'ou i els heu de batre un momentet. Abans de mesclar líquids i sòlids, preparau els motles de paper dins els motles de muffin o dins les flameres. Si no teniu motles o flaneres, posau els papers de 3 en 3 perquè no s'obrin. També preparau una màniga pastissera i enceneu el forn a 200º.
Ajuntau líquid i sòlid i amb una llengua de silicona o una cullera, feis la pasta. Na Jane, una amiga anglesa que me va descobrir els muffins, me va dir que s'han de remenar poc, just el temps d'unir la pasta. Automàticament passau la pasta a dins la màniga i ompliu les 3/4 parts dels motles. A damunt, posau-hi mitja nou i un parell de xips de xocolata.
Enfornau i passau el forn a 170º.


El temps de cocció està entre 10 i 15 minuts. Vigilau la pasta sense obrir el forn.


No convé que la pasta sigui massa cuita perquè com que no te greixos pot quedar una mica seca. Val més que quedi cuita però no massa.


Deixau refredar damunt un retxat els muffins. Convé treure'ls dels motles metàl·lics perquè no agafin humit del mateix vapor que produeixen.

A mi el que me costa més, en totes les coses que faig al forn, és esperar que refredin. I mira que quan era petita bé me deien que les pastes calentes fan mal de panxa... m'era igual i continua sent-m'ho! Això no sé si serà avarícia o luxúria... però està clar que pot arribar a ser ira si no ho tast ben aviat!

En resum: som una pecadora, gran pecadora, pot ser i tot que sigui Vip a l'infern i allà muntarem unes festes amb un càtering que riute'n del cel.