berenar mexicanoitalianocanloià

Que gràcies als enginys aquests de la internet tenc amics arreu del món no és una novetat.
Que els amics que t'estimen i t'estimes formen part de la teva vida tampoc és res que vengui de nou.
Que m'agrada pastar ja no sorprèn a ningú.
Que m'encanta berenar els dematins sense frissar i que només ho faig algun dia de cap de setmana, ho he dit moltes vegades.
Que el pa és la base de l'alimentació d'una part important de la població mundial és una veritat.

Divendres a vespre tenia gola de menjar pizza i, tot i que era una mica tard, vaig entrar dins la cuina i vaig posar-m'hi. Com que havia berenat just arribada de l'assaig, tampoc tenia massa gana i podria esperar la fermentació. Vaig posar aigua dins un bol i el vaig posar al micro a encalentir. Dins el ribell on past, hi vaig posar el llevat i, badant badant, vaig fotre tota l'aigua, sense mesurar, dins el bol i n'hi havia massa. Feta la badada, hi vaig afegir una mica més de llevat i vaig pensar que enlloc de fer pasta de pizza, faria pasta de pa i n'agafaria una mica per fer la pizza.
Dit i fet.
Llevat, aigua i farina i les mans calentes i actives per pastar.
Quan la pasta va estar quasi apunt en vaig agafar una bolla, hi vaig posar una cullerada d'oli i un polsí de sal i la vaig pastar una mica més i pasta de pizza feta. Va toar una mica i la vaig endiumenjar amb 4 ruïssos que tenia per dins la gelera i cap al forn: un soparasso!

La resta de pasta va quedar, feta una bolla, tapada dins el bol amb la intenció de coure-la demà dematí.

Vaig anar a fer nones i el dissabte, cosa rara, me vaig despertar prestet i amb el cafè acabat de fer vaig anar a dins la cuina a veure la pasta de pa. Estava tota inflada, rodoneta i ben aferrada al bol (no havia posat farina al cul i ara la pasta estava ben aferrada). La solució que vaig contemplar inicialment va ser posar el bol cul per amunt i deixar que la gravetat fes el seu camí i mentrestant jo sortiria a damunt el portal a beure el primer cafè, el bo.

Quan vaig tornar a la cuina, la pasta havia fet el seu camí descendet sobre la llauna, però havia deixat trossets aferrats, petites parts que havien decidit prendre un altre camí, diferent al de la resta del seu gèrene.
En aquell precís moment vaig pensar en una conversa que havia tengut la nit anterior amb un bon amic mexicà, d'origen italià, sobre les tortillas mexicanes i les focaccias italianes i vaig dir... mem que sortirà!
Vaig arreplegar tota aquella pasta aferrada i vaig obtenir una bolla del tamany d'una nou, la vaig estirar amb el corró tan fina com vaig poder i després amb els dits, i aprofitant-ne l'elasticitat, encara la vaig estirar una mica més. Vaig posar la planxa de torrar a la màxima temperatura i quan va ser calenta hi vaig posar la pasta a damunt per veure que passaria.
Quan va començar a coure va fer unes bolles, la vaig esquitxar una mica amb aigua, i la vaig girar. Com que allò no tenia sal, perquè el pa mallorquí no en toca dur, vaig dir... l'enriquirem amb una mica d'oliet verge i una mica de sal cruixent, just abans de posar-lo dins el plat.

I amb el cafetet amb llet, mirau quina cosa més bona!



D'aquella unitat en forma de pasta de pa en varen sortir dos panets plans la mar de bons. Vos en deix la foto perquè així pogueu comprovar que d'una pastada varen sortir 3 menjades booooones!


I la casualitat de les coses... al cap d'uns dies, n'Ángel, un altre bon amic, me diu: "tienes que probar de hacer una masa de pizza muy fina y cocerla sobre la plancha" hehehe, ja ho deia na Chenoa: Cuando tú vas, yo vengo de ahí!