Si hi ha menjar no falla cap

tipus de trobada, festa o convocatòria. El meu padrí Toni ja ho deia: "Hi haurà gent, hi ha patatilla". Però la I Mostra de Cuina de Santa Eugènia va ser un èxit que ens va sorprendre a tots, començant pels mateixos restaurants que hi participaven.
El menú era interessant perquè la gama de menjars era molt àmplia; des d'un frit de me, negre, amb fonoll, fins a un guisat de cérvol, passant per un pastís d'amfós o un pilotes de rap, sense oblidar l'amanida provençal i la pasta amb salsa de formatge.
He de dir que jo no vaig tastar res, bé sí, les postres. No vaig tenir temps d'anar a la mostra llevat de per poder fer les fotos que havia promés al fòrum gastronòmic.
De les postres puc dir que tant els doblegats com el pastís de xocolata eren molt bons, destacant el pastís pel fet que anava guarnit amb fruita fresca i tenia molta presència.
De les begudes, refrescos i aigües a part (molt ben servides per Taujana de Teatre) s'ha de destacar la parada de Vinya Taujana que va servir les 3 varietats de vi que té al mercat: els joves blanc i rosat, i el criança Torrent Fals, rr.

Com pot ser que plantar

uns gegants damunt plaça me pugui emocionar tant? Com pot ser que me posi tan histèrica amb el tema dels gegants? Com pot ser que els companys de la colla m'aguantin els moments de nervis que vaig passar? Com pot ser que en Parrec me faci bromes pesades com la de diumenge? (Parrec, cabrón!)
Diumenge passat, dia 22 d'abril, va ser l'estrena dels gegants. En Bernat i n'Eugènia, els gegants de Santa Eugènia. Per gràcia de déu, vaig exercir de cap de colla, vaig fer de public relations rebent a totes les colles convidades, presentant-me a tothom: "Hola, som na Xesca, la cap de colla dels Geganters Taujans. Moltes gràcies per haver vengut. Estam molt nerviosos. Ara acabaré de saludar a tothom i després vos explicaré com ho organitzarem tot. Estam molt contents de poder-vos tenir amb nosaltres un dia tan important, moltes gràcies".
Ho vaig comentar amb el president de l'associació de colles geganteres; tres coses me varen impressionar molt (ell ja m'havia avisat d'una):
- la plantada damunt plaça amb els aplaudiments de tothom i veure com els portadors sortien tot suats de davall els gegants. Girar-me cap a la gent i veure cares emocionades me va fer tremolar les cames.
-Acabar el primer ball dels gegants amb la nostra música. Vàrem ser elegants a més no poder. En Pep Lluís i en Joan varen estar espectaculars. Jo, com havia promés, vaig anar-me'n per no veure-ho, però vaig tornar. El trankimacin me va ajudar a no passar tanta pena. La música... ai la música! me va estirar com si fos el cant d'una sirena enmig del mar. Gràcies Xesc Crespí, ets un geni, i ho saps!
- La rebuda dels companys de les altres colles. Mai, MAI, m'hauria pensat que me podria sentir tan acollida entre tantes colles. La gent va ser increiblement agradable, atenta, simpàtica. Me vaig cansar d'abraçades, besades, encaixades de mans, donar les meves dades, apuntar el meu mail, el telféfon... Me va sorprendre, ho he de reconéixer.
En Toni, el president de l'associació de geganters, me va treure les pors, me va aconsellar, me va ensenyar i explicar mil coses, secrets, detalls. Gràcies Toni.

Dilluns dematí, de camí cap a la feina amb els ulls quasi aferrats de les peganyes i amb dificultat per caminar (mal als peus, a les cames, per tot el cos) vàries persones desconegudes me varen felicitar per la festa i per la presentació: Perdona, tu ets de Santa Eugènia, no? ahir eres la que parlava als gegants, no? Enhorabona, va ser una festa molt guapa. Quin gegant més curro que teniu! Vaja quin tros d'home!!"

Geganters Taujans: enhorabona, sou els millors! gràcies per fer màgic aquest dia. Ja veureu que serem dels millors geganters de Mallorca (després d'un parell més d'assajos, però... i de molts de crits meus). Sé que me perdonareu per ser tan creuosa, però també és part de la meva feina! Gràcies a tots!

Jo que plorava perquè no tenia cap llibre

per sant Jordi, ni cap rosa, ni cap t'estim, ni cap res i resulta que torna ser l'amic Tiriti qui m'alegra el dia amb la visita al seu blog.
Sí, senyors, m'ha tocat un dels llibres de cuina que sortejava en Tiriti entre els seus lectors: un llibre de cuina japonesa. Quina ilu!
I vosaltres, amics meus, podrieu haver enviat una roseta, eh...

L'exercici és bo per a la salut

i ho puc afirmar i confirmar. L'exercici d'escriure m'està ajudant molt en la meva salut mental.
Contaminar el cos amb segons quines coses és contraproduent i l'embafada que he rebut aquests dies m'ha obligat a contaminar el cervell amb pensaments impurs.
He dedicat massa temps en intentar comprendre algunes de les maniobres de diferents partits polítics i he arribat a una conclusió: això és una casa de putes.
El cervell me l'imagin com una gran bossa d'anar a comprar. Com més grosa sigui, més coses hi caben. Però si anam posant dins la bossa coses que no serveixen per res, què farem quan trobem una cosa que valgui la pena?
Aquests dies he farcit la meva bossa amb banalitats polítiques de república bananera (en aquest cas d'illa d'hotels i ametlers) que m'han entretingut massa i no m'han deixat posar ordre en les coses importants i he arribat a tenir la bossa que pareix can Xic de Pòrtol.

Arribar a Barcelona de bon dematí

és sinònim de passejada per la Boqueria.
Divendres passat vaig fer una escapadeta de les meves i arribant amb el primer avió, anant tota soleta i amb una bona aigua, la passejada pel mercat era indiscutible. També s'ha de dir que hi anava amb una doble intenció: també hi volia berenar.
Fa un parell de mesos, a la revista Descobrir Cuina, hi va aparéixer un petit reportatge sobre una de les parades més emblemàtiques de la Boqueria. El lloc de trobada de molts venedors, aturada de repartidors, descans de turistes perduts i objectiu de molts de berenadors és el bar Pinotxo. Quan vaig saber que aniria a Barcelona de prest, vaig demanar al fòrum gastronòmic en el qual hi particip, que me recomanassin un lloc per fer un bon esmorzar i, l'amic Tiriti, me va recordar la possibilitat de visitar en Juanito del Pinotxo.
D'entrada en Juanito me va oferir un xutxo de crema, que encara era calent, el primer xutxo que no m'embafa: DELICIÓS!
El cafè amb llet, un clàssic de sempre, amb la curiositat que encalentia primer la llet dins del mateix tassó de vidre i deprés el posava davall el bec de la cafetera. El sucre: de sucrera, a cullerades. També tenien sobrets amb el nom de la parada, en vaig agafar un.
Vaig tenir la sort de poder seure al tasser i vaig observar com feien feina i com en Juanito (Joan Bayén) anava rebent el bon dia de desenes de persones que passaven i ell sempre tenia una frase enginyosa que els oferia per resposta, sobretot a les senyores.
Vaig veure com un jove, que li deien Olaguer, preparava uns panets (flautes) que recordaven una xapata sense ser-ho i hi fregava tomàtiga de ramellet, oliet i a la planxa. Quan la planxa feia el seu camí, agafava una truita i la tallava per després farcir el panet calentó i tornar-lo "planxar" aquest pic obert, per encalentir la truita. Vist el procés no me'n vaig poder estar i això que jo no som massa de la verdura. Li vaig dir: "Juanito, de què és la truita?" i em respon: " de coses bones per a nenes maques".
Cada cop que els seus ulls topaven amb mi me demanava: "què?"
La truita era de ceba gairebé fosa, espinacs i pinyons. EXCEL·LENT!
Vaig demanar el compte i amb 5€ encara vaig tenir canvi.
En un moment que hi va haver poc trui, li vaig comentar que havia vist el reportatge de la revista i que només podia dir que seria la primera visita de moltes. Amb una rialla ampla va contestar: "aquí em trobaràs reina, com cada matí, amb els xuxos calents".
Quan més tard vaig tornar passar per allà, em va veure i va cridar: "Adéu, mallorquina!"

Pau per a tots

és un desig universal. Els mallorquins tendrem més que això: Pau per a tots i per tot!
Si encara no ho sabeu, la nostra janereta s'ha fet del PP. Bé, no! ella diu que s'ha fet den Matas perquè del PP no ho és; és anti PP però ara és del PP perquè el PP de Mallorca no és del PP i en Matas, tot i ser del PP no és del PP, com del PP d'allà, sinó que és del PP, però del d'aquí, perquè ella no és del PP, però és den Matas que és el PP ( alguna cosa així, perqué ja no l'entenia a classe i ara encara menys.)
Ahir a Catalunya Ràdio, al programa den Fuentes, va dir que avui faria una roda de premsa i explicaria els motius que l'han duita a ser del PP sense ser del PP perquè el PP no és el PP... Ho va fer en un català molt neutre, tot i la seva vocalització excessiva. Les conyes que li feren i les figues anteriors anaven a ferir però ella va triar aquest programa per fer les primeres declaracions públiques, tot i que l'havien festejada de moltes bandes.
Avui dematí, n'Antoni Bassas, el meu Toni, l'ha entrevistada un altre pic. Les frases eren les mateixes: no som del PP però vaig amb el PP perqè som den Matas que no és el PP com el PP de l'estat, perquè jo som catalanista i antiPP... bla, bla, bla....
Això sí, ho ha fet amb un notable canvi de registre lingüístic, tota mallorquina ella, defensora de "lo nostro".
Coses com "tenc carta blanca per fer el què vulgui", "jo som la mateixa de sempre", "som anti-PP" i "A Catalunya don suport a CiU perquè són realitats diferents" m'han provocat un atac de rialles i també una gran curiositat per saber si aquí seguirà amb la mateixa línia discursiva. Serà qüestió de guardar els arxiu descarregats de la xarxa i comparar amb el què dirà per aquí.
Ara tendrem una princesa i una emperadriu. Què no és guapo això? però ja ho diuen els de mar enllà: "aunque la mona se vista de seda..."
Ja veurem com acabarà això.

Els diumenges t'aixeques tard,

berenes tard, dines tard... bé, dines tard si no te fa versa fer-te el dinar. Diumenge passat vaig estar molt temptada d'agafar el cotxe i anar a cercar una pizza a Santa Maria. Però clar, la meva economia, ara que som una dona independent, no està per segons quines comèdies. Amb això que vaig recordar que dins la gelera tenia encara una mica de pasta de full, d'un paquet caducat.

Tenc pasta, tenc cebes, tenc pebre verd, tenc pebres torrats vermells, tenc alls, tenc bacon, tenc oliet, sal, pebre bo, pebre vermell bord.... i tenc un forn!

Algú ho pot millorar??

Sempre m'ha fet ràbia aquella gent

que diu: "Ais! Avui he dinat d'una ensalada (amanida, trempó)"
com si això fos un sacrifici tan gran. Avui en dia la gent diu "ensalada" a qualsevol cosa freda que hi posen des de pollastre, tonyina o pasta, fins llegums. Moltes vegades dius ensalada de ciurons, i allò engreixa més que si te menjassis un plat de cuinat calent.
Així és que dissabte passat, abans d'anar al Mallorca Prix, vaig dinar d'ensalada (que bé que sona, que sana que som, quina dieta més saludable)
Això sí, tenia fulles variades d'enciams diferents, ceba tendra acabada de collir de l'hort i bé altres coses que li donaven un interés especial.




Ingredients interessants:
pasta de full, tallada en tires llargues i amples.
talls de bacon fumat
dàtils
sobrassada.
Aquests ingredients són els que fan interessant l'ensalada perquè sinó... seria un puta plat de lletuga.

Lletres enrera ja vos vaig contar el meu complexe

de "vuaier" i de crear una història mental d'aquell personatge que estic observant.
Idò ahir al tren vaig topar-me amb una història (o amb un home) que serviria per formar part d'un guió d'Almodovar.
La primera imatge
Un home d'una setantena d'anys, amb un abric llarg color blau marí, molt gastat l'abric i molt gastat l'home.
D'homes d'aquests n'hi ha arreu però el que es va descobrir a la seva mà va ser el que em va cridar l'atenció: un estoc, unes canyes de bambú i dos capots vermells, tot això és material de torero. I un sac vermell, del mateix color vermell gastat de la roba dels capots.
Què hi devia haver alla dins?
Aquell home se va asseure davant jo. Tenia la mirada perduda i la va mantenir així durant tot el trajecte (Aquest tren és amb destinació a Sa Pobla. Este tren es con destino a Sa Pobla. This train is with destination to Sa Pobla. Això diu aquella veu odiosa, tan odiosa com el que diu.)
Com pot ser que un home pugui mantenir la mirada perduda durant tant de temps? Ni quan girava les cames lentament per deixar passar algun viatger canviaven els seus ulls, ni quan va passar el revisor, ni quan vaig aixecar-me per sortir del tren. No va perdre aquella mirada en cap moment.
Aquell home devia ser un torero que mai arribà a res. Un torero que encara no havia perdut l'esperança de debutar a las Ventas i triomfar per San Isidro. Pot ser dins d'aquella mirada hi havia un cartell que anunciava una corrida a la Monumental sense saber que aquella corrida mai se podria fer.
Però aquell abric gastat era sinònim de vellesa i quan el tocava, tot i que no el miràs perquè els ulls no deixaven que la seva mirada es centrés, sabia que pot ser ja no arribaria a la Monumental. Peró es mantenia en forma. Anava a capejar per estar preparat i el dia que el seu apoderat el cridàs, tenir-ho tot apunt. Pot ser a la plaça d'Inca, o a Muro...