dimecres, 4 d’abril del 2007

Lletres enrera ja vos vaig contar el meu complexe

de "vuaier" i de crear una història mental d'aquell personatge que estic observant.
Idò ahir al tren vaig topar-me amb una història (o amb un home) que serviria per formar part d'un guió d'Almodovar.
La primera imatge
Un home d'una setantena d'anys, amb un abric llarg color blau marí, molt gastat l'abric i molt gastat l'home.
D'homes d'aquests n'hi ha arreu però el que es va descobrir a la seva mà va ser el que em va cridar l'atenció: un estoc, unes canyes de bambú i dos capots vermells, tot això és material de torero. I un sac vermell, del mateix color vermell gastat de la roba dels capots.
Què hi devia haver alla dins?
Aquell home se va asseure davant jo. Tenia la mirada perduda i la va mantenir així durant tot el trajecte (Aquest tren és amb destinació a Sa Pobla. Este tren es con destino a Sa Pobla. This train is with destination to Sa Pobla. Això diu aquella veu odiosa, tan odiosa com el que diu.)
Com pot ser que un home pugui mantenir la mirada perduda durant tant de temps? Ni quan girava les cames lentament per deixar passar algun viatger canviaven els seus ulls, ni quan va passar el revisor, ni quan vaig aixecar-me per sortir del tren. No va perdre aquella mirada en cap moment.
Aquell home devia ser un torero que mai arribà a res. Un torero que encara no havia perdut l'esperança de debutar a las Ventas i triomfar per San Isidro. Pot ser dins d'aquella mirada hi havia un cartell que anunciava una corrida a la Monumental sense saber que aquella corrida mai se podria fer.
Però aquell abric gastat era sinònim de vellesa i quan el tocava, tot i que no el miràs perquè els ulls no deixaven que la seva mirada es centrés, sabia que pot ser ja no arribaria a la Monumental. Peró es mantenia en forma. Anava a capejar per estar preparat i el dia que el seu apoderat el cridàs, tenir-ho tot apunt. Pot ser a la plaça d'Inca, o a Muro...

1 comentari:

Anònim ha dit...

Q extranya q es la humanidad... puedes odiarla, pero al fin y al cabo esta compuesta de individuos insignificantes como tu, como yo y como el anciano torero del tren de inca... tan insignificantes q no se merecen odio, mas bien respeto y una sonrisa cuando su mirada perdida se encuentra con la nuestra.

SUERTE MAESTRO!!!