Els plats que m'agraden

Des de que som petita, sempre m'han agradat els plats blancs que a Mallorca en deien de "pedra". Aquesta pedra, que en realitat és una porcellana gruixada, aguantava la temperatura del contingut, i era prou fonda com per alguna vegada confondre els plats plans amb els fondos. Els plats pesaven i si per desgràcia un acabava amb un cop a trespol, se trencava en trossos grans o just se feia un crui o una esmorrellada.
Després se posaren de moda els de duralex, aquells de vidre dels que en coneixia 4 models: els de vidre transparent, els de vidre transparent amb un dibuix a la vorera, els de vidre marronosos i els de vidre verds. Ja res va tornar a ser el mateix.
El cap de setmana passat, anàrem a dinar a la caseta de sa Bassa Blanca per celebrar els 80 anys de la padrina Aina i, com que érem molts, vàrem haver de treure tots els plats que hi havia a la casa, fins i tot els que ja no s'usaven mai, i vaig retrobar els plats de pedra. Va ser tot un plaer menjar-hi i, fins i tot, vaig estar temptada d'agafar-ne un parell per usar cada dia a Can Loi.
Vos deix unes fotos de la marca de davall els plats que vaig redescobrir quan els teníem cul enlaire per degotar.
Quan era petita ja tenia el costum de mirar "l'origen de les coses".Mira si fa anys i a Santander ja hi havia "xinos"...