Ahir, a la fi, vàrem celebrar les festes que teníem pendents: santa Aina i la Mare de Déu d'agost (sant de na Mª del Mar), juntament amb l'aniversari de ma mare i l'aniversari de noces del meu padrí jove.
D'Aines, a ca nostra, n'hi ha moltes. La padrina materna és aina, la meva padrina jove és Aina Maria igual que la meva cosina de Ciutat, i la de Consell és Aina Rosa. La cosa és que val la pena celebrar això, sobretot per la padrina Aina que s'emociona i tot.
Cada any ho solem celebrar el dia que toca, però enguany, encara no sé per quina curolla de les petites, ho vàrem anar depassant i depassant fins ahir, que coincidia amb els 56 anys de ma mare i els 23 de casats del padrí jove.
La padrina jove va posar un cabrit, ma mare va fer la guarnició i pollastre per als que com jo, no ens agrada el cabrit. La padrina Aina va fer una pizza perquè les nines menjassin alguna cosa de gust i de passada en va fer una sense gluten per na Maria del Mar que també feia festa i, pobreta, sempre queda sense viandes especials. Ma mare, que feia anys va pensar que era necessari fer una tortada per poder bufar espelmes i d'una coca de iogurt embatumada amb confitura de fraula i un poc de nata (no hi te la traça que hi tenc jo amb la màniga pastissera) va fer un xurro de tortada que se podia menjar. Jo, pensant amb na Maria del Mar, vaig fer una NYCheesecake sense gluten. De Consell arribaren uns doblegats de xocolata.
El més divertit per uns i més patètic per altres, és el moment dels regals. Enguany, cosa rara, jo també vaig tenir regal, i la consellera també. Tota la vida he dit que celebrar santa Aina era un agravi contra els que no érem Aines -els cosins mascles, la petita, jo- i elles sempre tenien regals de tots i nosaltres no. Una vegada me vaig enfadar fort, perquè els nins, que són més petits que jo, sempre quedaven fora res, com si no existissin a l'hora de fer regals.
Personalment, crec que els regals no s'han de fer per quedar bé. Quan faig un regal a algú me romp les banyes pensant que li agradaria, que li faria il·lusió, que no se pot comprar i voldria tenir... mai pens que m'agrada a jo ni compr una botella de colònia per sortir del pas.
Els regals d'enguany varen ser:
Padrina: un telèfon inalàmbric perquè el pugui treure pel corral i no hagi de córrer si sona (si és que el sent, clar està)
Les nines (totes): una botella de gel de bany de coco, les grans, i dues botelles de gel flors (les petites)
Les cunyades i jo (ja me veuen com una madona): una tovallola.
Les cunyades i la mare de la de Ciutat: un cossiol amb una espècie de flor blanca.
Jo: un cossiol d'unes flors vermelloses (condemnat a mort des del moment que me'l donaren)
Ma mare: una postal de les nines de Ciutat agraint-li totes les coses que fa per elles (que no és poca cosa).
Conclusió del dia: les tovalloles de can Loi són blau marí, ben fosc, i no de color "asulón" i els cossiols no m'agraden, per això els tenc tots morts. Bé, els cactus sí que poden sobreviure... El NYCheesecake va sortir d'escàndol però no vaig fer cap foto, justament. Els nins continuen sense existir.
2 comentaris:
ja és ben vera que lo nostro és un règim matriarcal... Dali ets molts d'anys a ta mare, de part des capdellaners. I a ses aines, els hi dones també es molts d'anys i en ets al.lots, si són curros... els hi pots donar dues besades de part meva!
Molts d'anys per a tots/es.
Publica un comentari a l'entrada