Quan era petita i feia aquelles coses de simplificar el món per provar d'entendre'l, pensava que el món era un ca molt gros i que les persones erem petites pucetes que habitàvem dins el pelatge de l'animal, fèiem colònies, construccions, organitzacions, però no érem res més que petits paràsits.
Quan a l'escola vaig estudiar els volcans, vaig pensar que en realitat eren grans que explotaven i el pus s'enduia totes les pucetes que trobava pel seu camí. Els llacs i els mars eren grans gotes de suor salada i les inundacions venien precidides d'un bany d'aquest gran ca.
Ara hi torn pensar en això, en aquesta simple fantasia infantil que a la vegada implicava una observació del món, una acurada organització i una complicada reflexió.
Ara pens que aquest ca s'ha cansant de tanta picada de les pucetes, que s'ha cansant de tanta construcció i de tanta organització pucera (i xapucera)i comença a gratar-se i espolsar-se, a banyar-se més sovint per veure si se treurà de sobre aquests putes paràssits que ja s'han fet insuportables per la vida d'un pobre ca que només vol estar tranquil, menjar, córrer i prendre la fresca.
2 comentaris:
mira estimada, jo te diré que pasa..
faun parell d'any tot eren desastres per sudamerica, totes aquelles fangades que se fotien per damunt... i després de fer-ne un parell i veure que cada enviament d'ajuda, era més petit que l'altre. varen trobar que ja no els hi retria. i deixar de fer fang.
Ara, es d'asia, estan gafant es mateix cami... primer es tsunami.... després l'antiga birmania... ara xina.... a jo ja m'han fet tornar es cor de pedra... no sé com poden montar aquests merders per fer-se notar. he dit.
jajajaja, no ho he dit mica enserio. només que volia dir algun doi...
Publica un comentari a l'entrada