té l'origen en la vagància que he patit avui vespre a l'hora de sopar. Després d'un dinar amb en Gumi i ració doble de gelat a can Juan de s'Aigo, necessitava una cosa lleugera, refrescant i que, sobretot, no deixi regust de culpabilitat post-plaer.
Mon paret avui ha collit tomàtigues, pebres, cebes i mongetes, n'ha fet el present, i la cuina té aquella flaire de verdura fresca i de bon de veres.
Pa d'aquest de sabonera que compr al Lidl, paradís de la multiculturalitat justa de calers, és l'únic d'aquest tipus que és de multicereals i és mes saborós que la resta de marques que venen a les dietètiques. De les tomàtigues què en puc dir que pugui superar el color que se veu a la foto? Madurades a la mata, del temps, plenes, dolces. Del pebre se n'ha de destacar l'aroma, el gust i el cruixir de la verdura acabada de collir. El formatge és de la cooperativa insular ganadera de Menorca, possiblement l'únic formatge que m'agrada i que disfrut de menjar. I res més.
1 comentari:
Aquets tipus de plats son els que donen força a la meva teoria del consumisme gastronòmic:
"Per sopar de pa amb oli, sop a ca nostra"
PD: Un bon "pa'mb'oli" se fa amb tomàtigues de ramellet xD
Publica un comentari a l'entrada