el vaig cometre ahir.
Va ser amb premeditació tot i que d'entrada la meva ment de psicòpata se veia pausada per aquella escarrufamenta que produeix pensar-hi massa.
Ell ho hauria d'haver sabut que si ho feia tendria un final tràgic i pròxim. Jo ho havia anunciat moltes vegades tot i que dubtava de la meva capacitat de verdug. Un dia o altre havia de passar, i ha passat.
Va ser una mort lenta, química, una mort per intoxicació totalment planejada. Tenia l'arma des de feia molt de temps, des de l'estiu passat, perquè sabia que aquest moment arribaria i volia estar preparada.
Quan ho pens encara m'escarruf.
La lluita va ser dura, era ell o jo, i jo no volia perdre.
La seva arma: un parasol
La meva arma: una botella de Zum.
Ell, un punyetero dragó dins el batiport, amagant-se darrera el meu parasol aplegat, que no me deixava passar i lluitava per entrar dins ca meva.
Jo, una dona sola, a la muntanya, sense ningú que la protegeixi d'aquestes feres.
Ho havia de fer, no n'estic orgullosa, però sé que n'hi ha que sí que se'n senten.
3 comentaris:
Pobre dragó, pero si es menjen els mosquitets.
Et mereixes que et piquin els mosquitets que es ves menjat.
;P
amb la quantitat de zum que li vaig donar, no crec que m'entrin moscards en 3 anys.
Som el... kof kof!... dragó, estic viu!!!... kof kof!... més o manco. Que com me vaig salvar? Vos pensau que només podem perdre la coa? També puc regenerar els pulmons!!!! Kof kof!!
El cas es que 25 metres enfora d'aquella psicòpata (per culpa de gent com ella es varen extingir els dinosaures, pobrets).. kof! kof!... vaig decidir vomitar els pulmons i tornar-los a regenerar (es que jo era el més llest de la classe).
El problema va ser que me vaig fer molt de mal al coll, i per això ara tinc tossina... kof! kof!
Que sàpiga l'assassina del llençanúvolsdemerda que tornaré... kof! kof!
Publica un comentari a l'entrada