Viure tota sola

és la millor decisió que he pres en els últims mesos. Però el fet de decidir-me per can Loi ha estat el que ha donat el valor a la decisió.
Can Loi és una casa mig acabada, o millor dit, mig reformada. Can Loi és la casa pairal que sempre m'ha estirat tot i que la meva relació amb els padrins paterns ha estat molt menor que la que he tengut amb els materns. De can Loi n'havia intuït el valor, i no només el sentimental que per a mi és el més important.
D'aquella casa anterior a la reforma en record, com si fos ara, l'olor. Una olor de rebost reclosit, humit, amb un punt de florit. Durant l'hivern, aquella aroma se reforçava amb un punt de fumat, de llenya de pi o d'alzina.
Una altra cosa que record molt bé d'aquella casa és el gust del cuixot tallat primer en una llenca gruixada i després tallada a l'inrevés damunt una llesca de pa gros, blanc, de can Topa. Aquell pa el comprava la padrina el dissabte quan anava al poble i el guardaven embolicat amb draps i a dins una bossa de plàstic, convertint-lo en una massa gomosa. Amb un poc de sort hi havia mig panet, també de dissabte, més gomós que el pa, però que sempre me va agradar.
Un objecte que sempre me vé al cap quan pens en aquella cuina negre per culpa d'anys de fum, és un saler, negre com tot el que hi havia en aquella cuina, fet amb la closca de mig coco que sempre vaig pensar que havien menjat un pic que anaren a la fira del ram o a les títeres, a ciutat. Sempre m'ha fet gràcia aixó "d'anar a les títeres", com devien ser aquelles títeres? Aquell mig coco ple de sal era ben llis, suau, negre, mig de sal, a l'estiu amb una punta de pebre de cirereta dedins. Sempre va estar damunt l'escudeller que hi havia a la dreta de la foganya, apunt per afegir a la paella.
I pensant en el mig coco, he recordat el padrí Loi assegut dins la cuina, davora el foc, davant de la cuina econòmica que mai vaig veure funcionar però que era allà, amb les mans untades de mel, estrenyent els trossos de bresca centrifugada per acabar de treure la darrera gota de mel, rosegant-ne un tros com si fos un cowboy de pel·lícula mastegant tabac. I jo, també ho havia de provar de rosegar-ne un trosset i sentir aquella mel pura dins la boca que poc a poc se convertia en una massa de cera verge aferrada a les dents.