dimarts, 9 de juliol del 2013

Dona de costums o pizza de divendres

Sempre he dit que som una dona de costums i que quan una cosa me va bé, no m'agrada canviar. Però si una cosa no m'acaba d'agradar, no passis pena que provaré, canviaré, afegiré i llevaré fins que trobi el punt. Després, quan l'he trobat...ja no hi torn pensar. Crec que d'això en diuen ser obsessivocompulsiva. Ho som, idò.

Una de les obsessions és la pizza. La pizza m'agrada el divendres a vespre, per sopar, no massa tard, a la pizzeria Il Pelegrino d'Algaida, a l'hivern a la taula del radiador, a l'estiu a la terrassa de la dreta, davora els finestrals. Ja no me demanen què vull perquè ho saben: pizza de salami i pepperoni amb pinya, sense formatge, aigua i la botella d'oli coent. És així, sempre, i és com m'agrada.

A can Loi, però, la pasta de pizza no acabava de tenir el punt que m'agrada. Amb els anys he fet proves, unes m'agraden més, i d'altres manco i per tant descartades. De les que m'han agradat, he anat fent millores i canvis.
La instal·lació del forn de llenya va ser inspirador, perquè les pizzes demanen, exigeixen!, forns amb temperatures altíssimes.
Fins ara, la que m'agradava més era la recepta de n'Iban Yarza, i l'he feta moltes vegades i si mai me demanaven una recepta, la donava perquè era la millor. Aquí la vos deix.



Però, estimats, avui he fet les banyes a aquesta recepta, li he estat infidel i creis-me: m'ha agradat! i molt!
La recepta inspiradora la vaig trobar a la revista Cuina i en vaig marcar la plana, i sí, he fet qualque canvi.

Pasta de pizza (la millor fins a dia d'avui)

Ingredients:



500 gr de farina de força
300 gr d'aigua + 50 gr més.
6 gr de llevadura seca (o 15 de fresca)
2 cullerades d'oli d'oliva verge
un polsí de sal

a damunt, hi he posat:
4 tomàtigues de pruna
4 tallades de formatge maonès
1 ceba tendra
oli, sal, pebre bo
orenga
oli coent

Procediment:
Posau en un bol gros la farina, la llevadura i els 300 gr d'aigua. Començau a pastar fora por. Jo he fet una pastada de 5 minuts, he deixat reposar 10 minuts i he tornat a pastar 2 minuts més. Deixai reposar la pasta dins del bol.
Afegiu a la pasta la sal, la resta d'aigua i l'oli. Començau a pastar de bell nou, trencant la pasta amb les mants i tornant a ajuntar-la. Aquesta pastada serà llarga perquè hem d'aconseguir que els líquids se beguin i la pasta agafi una textura fina i elàstica, posem que són 10 minuts, però poden ser més. Xapau la pasta en 4 parts, feis-ne 4 bolles i deixau-les damunt el marbre de la cuina  untau amb una mica d'oli i deixau que toi.
Ara és important que encenguem el forn al màxim i hi posem la llauna on caurem la pizza (si teniu pedra refrectària millor encara)
El temps que la pasta fermenta, començarem a preparar les coses que posarem damunt.
A jo m'agrada amb tomàtiga natural ratllada i amb un paper de cuina li elimin l'aigua que faci, perquè quedi sense brou. La tremp amb oli, sal i pebre bo.
Com que mai tenc mozzarel·la, hi pos formatge maonès, que a can Loi sempre n'hi ha. El tall a trossets petits.
En aquest cas hi hem posat ceba, tallada a rodanxes molt primes, però hi podeu posar el que més ràbia vos faci: cuixot, verdures, embutits, peix...

Quan la pasta hagi toat, enfarinau bé la pedra de la cuina, fora por! Posau la pasta damunt i estirau-la d'enmig cap a les voleres, acabau d'estirar-la damunt un paper de forn i farciu-la: primer la tomàtiga, després el formatge i a damunt d'això, les altres coses.
Amb la llauna ben calenta que teníem dins el forn, transportarem la pizza dins el forn i deixarem la llauna fins que la pizza hagi fet sola. Uns 5 minuts.
Passats aquests 5 minuts, llevau la llauna i deixau la pizza només damunt el paper, fins que agafi coloret, no gaire. L'objectiu és que el forn sigui tant calent que la pizza sigui cuita amb menys de 10 minuts.
Treis-la del forn, posau-hi l'orenga al vostre gust i treis-la a taula.
En el moment de menjar, regau-la amb oli coent, si sou valents!











4 comentaris:

Francesc ha dit...

Quina recepta més rebona!!! A mi m'agrada molt pastar i la pizza. L'oli coent m'encanta!!! M'apunte, és clar, la teua recepta. Em vaig comprar una pedra refractària però encara no l'he emprada. S'ha de netejar prèviament? Si pose la pasta sobre la pedra, cal que l'enfarine, abans? La pose sobre paper de cuina? Crec que t'he fet massa preguntes. Besades.

Chis ha dit...

Francesc, jo la pedra l'escuraria ben escurada. La pasta, per estirar-la i convé tenir-la ben enfarinada, la taula i la pasta. Paper?? per passar-la de la taula a la pedra t'ajudara molt, perquè la pedra també l'has de tenir calenta, com més calenta millor.

Francesc ha dit...

Moltes gràcies Chis. Tindré en compte els teus consells. :D

Jordi ha dit...

Aquest estiu a can Riera no hi faltarà aquesta pizza! Ara mateix passaré sa direcció a sa meua al·lota amb una apetitosa proposta de divendres, posar-mos colzo a colzo a sa cuina una tarda per sopar de pizza.

Gràcies Xisca, per reobrir es blog i per sa recepta!

Salut!

PD: Podràs veure que jo també m'he regenerat.