dimecres, 29 de juliol del 2009

Perduda entre muntanyes, fogons, amics...

abisinios, abraçades, tensions, olles i gelants de xocolanta foundant.

Diumenge volia actualitzar i els den can bloguespot no m'ho deixaren fer, no sé què de "prova-ho més tard" me posava. Ho vaig deixar fer, perquè la veritat és que tot i ser un dia tranquil, vaig dedicar molt de temps a fer estar amb els companys d'staff, fer de teta dels menuts, i esperar.
Els diumenges d'estiu a Alcoi, són tranquils, bàsicament perquè qui pot se'n va a la mar, i qui no pot no va de restaurants. A la cuina vàrem aprofitar per fer un dinaret agradable, estant junts, parlant, com un dinar d'empresa quasi, però sense l'amo. En Dani havia anat a desintoxicar-se de pressions i passava el dia amb els amics. A la cuina estava tot apunt i no era imprescindible, la vida del cuiner és esclavitud i necessita fugir-ne de tant en tant, sobre tot quan les pressions van in crescendo.

Dilluns, va ser més tranquil, descans a estones, sense despertador... En Dani i en Vicent varen desaparèixer a les 4 de la matinada i a les 7 en Vicent me telefonava per dir-me que no passàs pena que ja vendrien, que eren a la platja a veure sortir el sol, a una platja a 2 hores en cotxe d'on erem . Bogeries... són com nins, bé, no, pitjor!

Dilluns el capvespre va tocar un poc de restaurant, poca cosa. Abans, dinar al summum de la gastronomia actual: mcdonalds.
Després venia una data important, que no era de feina però que sí permetia fer feina, com el foc per a l'olla, com l'aigua per bullir, com..., com el gelat a l'estiu.
Vaig estar amb Filo, fent una mica d'exercici lingüístic, xerràrem i xerràrem, ens contàrem la vida i ens férem més amigues. Després anàrem a cercar els xiquets i una bona estona de parc infantil. Feia molt que no me tirava per un tobogan i el cul m'hi cabia. I després una cosa molt plaent, banyar-me de pluja d'estiu, que sempre és sa i va bé per a les arrels.

A la nit, amanideta de pollastre a casa i gelat a can Dani, a casa seva, amb els menuts que no volien dormir i intercanviant impressions amb l'amo de la casa. Diuen que xerr poc...

Ahir era un dia esperat, perquè tornàvem a tenir trui al restaurant i jo tenia uns plans especials: havia quedat amb Oreto i Francesc, els meus amics bloguers valencians de A la taula i al llit. Passejàrem per l'Alcoi que encara no havia vist. Varen venir carregats de llibres i jo vaig fer-los arribar un lot de productes de Can Loi: confitura de vi negre, confitura de ceba amb mostassa, maduixetes en conserva i confitura de taronja agra, i una botelleta de Vi de Vinya Taujana.
Férem voltes, cafès i acabàrem menjant massapans típics de la zona amb granissat de llimona.

No quedaren a dinar, però jo ho vaig arreglar dinant amb Filo a la Mamella: picadetes. Vàrem picar cosetes típiques de la zona: bolets guisats, xampinyons, abisinios sense reinventar, pa torradet amb oli i carxofetes torrades, un poc peludes pel meu gust, però on hi ha pèl hi ha alegria. De postres, pegàrem un bot a Muro (el d'Alcoi, no el de Mallorca) i menjàrem un geladet i anàrem a recollir els menuts a la guarderia. Quan anàvem de Cocentaina cap a Alcoi, telefonada: agafau els banyadors que anam a la platja. Això de tenir el dia lliure és molt dur! no pots descansar gens. Anàrem a preparar la bossa i els convencérem de que el millor seria anar a la piscina.
Partírem a la piscina. A la meitat del camí ens aturàrem a la carretera, a picar una mica. Aquesta gent només menja!!! Jo encara no havia fet la digestió del dinar i ja tenia el sopar damunt la taula: en Dani, com a bon amfitrió va demanar el bo i millor de la casa: pericana clàssica, una esqueixada de bacallà amb pebres i albergínia torrada, calamars torrats, anxoves, pilotes i sang amb ceba, tomàtigues seques, pa torradet... Quan ho tenien tot damunt la taula en Vicent va dir: la Xesca no pot menjar de tot això... bé, sí, tomàtigues, pilotes i la verdura torrada. Per jo ja era massa. No tenia gana.
Sopats, i ben sopats tornàrem a posar el cul dins el cotxe i cap a la piscina de Guadalest.
Impressionant. Unes penyes clavades enmig del no-res, il·luminades, com si fos la gola d'un drac. La piscina té obert fins la mitja nit i el bany de lluna va ser fantàstic. Vaig estar enremull fins que el fred va poder amb jo. La tornada a casa va ser dura perquè sé que conduir de nit, cansat i amb el company dormit al costat fa molta ràbia, però m'era impossible no dormir-me.
Mai m'havia passat això de quedar dormida pels llocs sense ser-ne consciet. D'ençà que som aquí, no he pogut adaptar els meus horaris de descansa, i me dorm, sense cap problema, a la butaca, la cadira, el cotxe, quasi de dreta. Sort dels cafès.
Ara ja fa una hora llarga que som al restaurant i em deixen actualitzar. Fa olor de pa acabat de coure, el pa de Vicent, i de les restes de cafè amb llet que tenc dins la tassa. Si no fos perquè la feina cansa i per la calor que va en augment, diria que estic molt bé aquí.
Continuu amb la sensació aquella estranya, ahir la vaig tenir tot el dia. Estic amb l'energia al 50% però ara en Vicent m'acaba de dur un panet de cuixot i posaré miques. Per avui ja basta d'escriure i vaig a fer una mica de feineta dins la cuina que ja toca.

2 comentaris:

Leo ha dit...

Xescaa! Estic molt pendent del teu blog per no perdre'm el mínim detall de com t'està anant! I si, cada vegada m'entra més menjera en veure les obres d'arts culinaries que preparau! Intenta descansar el que puguis, i disfrutaa!
Pd: He acabat fent-me un blog, me va pegar la neura l'altre dia, i au, dit i fet! jajaja!
una besada!

La cuina vermella ha dit...

Nina, necessitaràs un mes més de vacances per recuperar-te. Vull venir a banyar-me amb tu a la llum de la lluna. Besades nina.