Coses de menjar als Estats Units

Com ja sabeu alguns de vosaltres, durant les vacances de pasqua vaig anar als Estats Units amb la coral, i com és d'esperar toca crònica de les cosetes que vaig veure i menjar per allà.
Per començar, el primer que menjàrem va ser el berenar de l'hotel de Washington: ens va decebre. Avesats com estam al berenar bufet, el fet que te donassin a triar 3 tipus de berenar ens va xocar una mica: American, Continental or Healthy. L'americà: remenat d'ous cartronats,
salsitxa, bacon celestial, patates fregides amb pebre vermell i torrades amb mantega. El continental: una magdalena més grossa que el meu puny (increïblement deliciosa), un croissant i una altra pasta de full farcida de confitura. El saludable: una bruiola de fruita (papaia, meló i raïm, tres trossets de cada un), una bruiola de iogurt natural (deliosament cremós), una bruiola amb muesli cruixent (les panses no m'agraden, però si les triaves era bo) i un croissant ressec. Tot això anava acompanyat d'una poalada de cafè de calcetí i un suc de taronja quasi natural. A damunt la taula: confitures, mels, 5 tipus de sucres i 3 de sacarines.

El primer dinar, va ser a McDonald. Un mega McDonald més gran que el pati de la meva escola, de dos pisos. Hi havia tanta gent que optàrem per seure enterra per poder dinar.
Aquests restaurant, allà funcionen diferent. Tenen moltes més coses per triar, per exemple un pollastre arrebossat de veres, no de pasta de tendons de pollastre i farina. La beguda l'agafes tu previ pagament d'un tassó: mil sortidors de begudes rares (jo me vaig equivocar i vaig agafar una cosa que se deia Mr. Pepper i tenia gust de KoyaK), una màquina de gel, cafeteres a rompre (de cafè de calcetí), i sortidors de 4 tipus de mostassa (sorprenentment bones) i dos de quètxup (Heinz normal i Heinz coent).


Després de l'experiència de fast food, havíem de canviar una mica. Diuen que a Estats Units pots menjar coses de qualsevol lloc del món i és així. Un altre dinar el vàrem fer a un italià que va ser boníssim. Hi menjàrem un pa amb tomàtiga, oli d'oliva, sal i alfabaguera que ens va tornar al Mediterrani per una estoneta curta. Després, un pollastre amb mozzarela acompanyat d'espaguetis, bo, bo, bo. El cambrer, un marroquí que pareixia talment de la màfia italiana, va ser molt simpàtic i ens vam obsequiar alguna mirada lasciva...
Per sopar el darrer dia a Washington, amb en Pep, anàrem a un lloc que ens va cridar l'atenció perquè era un restaurant dels que es veuen per la tele, a les sèries, dels que hi van les famílies tipo Roseanne o Cheers: estovalles de quadres verds, baseball a la tele, famílies envoltades a la taula... Hi entràrem a menjar una hamburguesa de les de veres, una "xisbeicon".Després de triar el tamany, el punt de cocció, el tipus de formatge i si volíem patates o aros de ceba, ens dugueren aquesta meravella.

Vos heu de fixar en el tamany dels aros de ceba: eren com donuts! deliciosos! I el formatge com va fondre! res a veure amb el cheddar que tenen per aquí que es com un full de plàstic. El bacon... I la carn... quina carn! Oh, my Godness!

I parlant de carn, mirau aquesta meravella de mostrador del restaurant Gallagher's: Guaites pel vidre de la sala seca de repòs (la carn hi ha d'estar 21 dies per entendrir-se), tries la peça (hi tenen tots els talls de carn que puguis imaginar per fer a la graella), la quantitat i te la couen. Quin bé de Déu! Aquesta imatge està captada des del carrer, això és com un mostrador! i la relació qualitat-preu, immillorable!
Com que no tots estaven preparats per enfrontar-se a un tros de carn com els de la foto anterior, vaig dir que jo anava a sopar a un Deli que ja havia triat, a menjar un sanvitx de Pastrami. Els que me segui ja sabeu que un dels meus objectius principals a New York era menjar un entrepà de Pastrami. Anàrem al Carnegie Deli, just al costat de l'hotel.
Què vos pareix el panetet? 10 unces (300 gr.) de carn de bou, salada, especiada i fumada, tallada a mà en talls primets, entre dues llesques de pa de civada untades de mostassa. El cogombrot no m'agrada així que no me'l vaig menjar.
Costa menjar-s'ho, s'ha de pegar mossegada, ara d'una banda ara de l'altra, i estrènyer fort amb les mans perquè no se desmunti. Boníssim!
Les postres eren tan grosses que amb dues racions en menjàrem 5 persones i les darreres cullerades ja eren de grosseria. Mirau la mà del Cocodrilo al costat del tall de Cheesecake NY Stile. Els pastissos feien més d'un pam meu d'altària, i mirau el tamany dels maduixots!
El pastís de xocolata me va decebre una mica, no era el què m'esperava. Però amb el de formatge vaig quedar més que satisfeta. A partir d'ara, mai més trobaré bona una coca de Philadephia.
Una de les coses que m'agrada fer quan arrib a una ciutat nova és entrar als supermercats i veure què hi tenen. Me vaig assustar quan ho vaig fer! Menjar precuinat, snacks, patatilles, xocolates i refrescos de mil tipus, tot en bosses enormes; després fileres i fileres de medicaments. Me va cridar l'atenció que les seccions més importants eren d'analgèsics (1000 aspirines, 7 dólars), de somnífers (en vaig comptar 145 tipus diferents) i laxants (mig passadís de pastilles laxants i lavatives...)
I la verdura i la fruita on era? Idò al carrer. La fruita i la verdura se ven al carrer en paradetes com aquestes del barri xinès. Aquesta primera me va cridar l'atenció per aquestes coses blanques que pareixen una capsa rara. Són cocos pelats per fer un forat i beure'n la llet.

De les verdures al barri xinès, me va cridar l'atenció la forma. Fixau-vos en el tamany de les albergínies i en el tamany de les pastanagues...
Al barri xinès també hi venen peix viu i mort. El mort se veu bé. El viu esta dins les caixes amb aigua que hi ha davall del mostrador. També en podeu veure alguns ribells a davant. Tries el peix, el peixater l'agafa, cop de ganivet i a dins un paper, au!
Vaig veure que són grans amants de les tomàtigues de cirera, les cherrys, és el tipus més usual de tomàtiga que veus als mercats de NY. Mirau aquí quina muntanya en tenia aquest xinès per vendre. El bròquil també és una de les verdures bàsiques dels americans. El tema de les bosses, ulleres, rellotges,... tan típics d'aquest barri no me cridaren tant l'atenció...
Al barri italià la cosa canviava. Les mesures eren més europees, més com nosaltres. Entràrem a una cafeteria hipnotitzats per l'aroma del cafè. Jo estava en una fase que hauria pagat qualsevol cosa per un cafè de veres, i ho vaig fer: 7 dòlars per un ristretto i un profiterol!
Seguint per Litle Italy, poguérem veure aquest mostrador meravellós ple de pastes que feien en aquesta botiga.
A banda de pasta, també feien salses, embotits, formatges, olis... I és que tant Chinatown com Litle Italy són sucursals dels països dins Manhattan.
I tornant a la realitat del país, partit de la NBA amb jumbo hotdog i tanc de cervesa

El que sí que me pensava que era un mite, és això del camió dels gelants per la ciutat, amb la musiqueta i tot el rollo. Idò és ben real! El camió va pel carrer, s'atura, davalla el conductor, entra a darrera, obre una finestra, i automàticament s'hi fa una coa de gent, sobretot adulta, per comprar un gelat. N'hi ha de tot tipus, des del tipus polo que ve envasat, fins els de màquina, molt més cremosos que els d'aquí. Això sí, la neula no és tan bona com la nostra.
I clar... no m'en vaig poder estar i en vaig compra run de "petit" de xocolata, just després de sortir de Marvel Comics. Me va bastar per dinar.

Però el que vertaderament me va alimentar tot el viatge va ser, abans, saber que el veuria, i després l'abraçada i les besades que me va donar en Joseph Calleja, que aquest si que me'l menjaria a besades.
Nota: "regular" no vol dir mitjà -ni gros, ni petit: regular-, vol dir petit. I petit, per a un europeu als Estats Units, vol dir molt gros!
Nota2: per a viatges "gastronòmics" preferesc viatjar amb homes (p. ex. Coco, Biel i Pep) a ells només els pesa el cul (o no). Les dones tenen pes de cul i de consciència. La meva consciència és lleugera com la Font Vella.