Fa dies, mesos, que tenc el pensament devers Veracruz, dins un camp de pinyes madures envoltades de punxes que me fan dubtar sobre la maduresa del fruit.
Fa mesos, anys, que tenc el pensament dins un vaixell ple de rutes entre l'Aràbia i les Amèriques, però que no navega cap a cap port.
Fa molt que m'agradaria ser l'alcohol per poder-me evaporar dins el teu interior i expulsar les llàgrimes de la Ploradora que veus, que sents. Voldria ennuvolar-te els sentits perquè ni la sentis ni la vegis, que mai més te pugui cridar.
2 comentaris:
Chis, això que has escrit és tan profund i poètic, que no sabem que dir-te. Tu ets el nostre tresor de mar enllà.
Ai, Txell... hi ha nits que deixes que la nostàlgia sigui companya de llit i surten veritats d'aquestes. Ja te contaré més detalls en "privat"
Publica un comentari a l'entrada