La màgia existeix.

Només ho puc definir com una nit màgica.

Fa exactament un any, un mes i 19 dies que esperava aquest moment i el resultat va ser infinitament millor del que havia somniat. Vambes grogues, camiseta taronja i negra, flors de colorins en un agulla al pit, la meva eterna bufanda groga d'estam, i les ulleres de pasta grogues i blaves. Estava preparada per a tot.

Anit passada la Casa Azul va tocar a Palma. Un àngel va tocar a Palma.

A l'últim moment vaig poder localitzar al meu baby i no va dubtar en dir que venia.

Feia una fretada, hi havia poca gent perquè no se n'havia fet massa propaganda, però ja des del primer moment la màgia de l'àngel i l'espectacle tecnològic varen encalentir l'ambient (tòpic entre els tòpics).

El concert comença amb la creació dels androides. Hi havia gent que encara no sabia que La Casa Azul és en Guille Milkyway, ell totsolet amb la guitarra, el piano i sintetitzadors, 5 pantalles i la màgia de l'àngel. Els androides, el suposat grup, només és una excusa estètica.

La revolució (sexual, en aquest cas) havia començat i ja no se podria aturar.

No vaig aturar de ballar, de botar, de cridar, de cantar en tot el temps, de fet, avui pesava un kilo menys, que serveix de prova.

Era el darrer concert de la gira i al final, en Guille se va posar com tristoi i jo me vaig emocionar. Sort que el rimmel era uaterpruf. El baby va veure la meva debilitat com a dona, va comprovar que tenc coret i ell també, tot i que mai ho voldrà reconèixer perquè ell és un "congelador", se va posar tontet.

Al final vaig intentar fer una foto al Guille de lluny. Me fa molta vergonya això d'anar a la gent que admir i demanar una foto o un autògraf, però si no hagués estat pel baby, no ho hauria fet. Jo me conformava amb una foto aprop d'ell, encara que fos d'esquena, però la paciència i aquella màgia de l'àngel van fer que, no sé per què, me trobàs amb en Guille a davant i ho vaig fer.

jo: Guillem!

ell: (amb la mirada d'àngel, dolç i sense presses) hola (somriure proper)

jo: Gràcies!

ell: No! gràcies a tu!

jo: De veritat, gràcies, no saps com m'has fet de feliç... (me mor de vergonya)

ell: Que fort! Puc abraçar-te?

jo: siiii !!!

ell: De veritat, moltes gràcies a tu.

jo: (després d'una llarga abraçada, molt càlida, com les que fa un amic) moltes gràcies i salutacions de part den Jordi C.

ell: No em diguis que ets amiga del Jordi? ens veiem poc però sempre estem. L'estimo molt.

jo: i ell t'estima molt a tu i gràcies a ell m'has fet feliç.

ell: et puc fer un petó? moltes gràcies de veritat.

me fa dues besades i me torna a abraçar

baby: aquesta nina va de dona dura i tu l'has feta plorar, s'ha emocionat!

ell: si?? gràcies! ufff, no sé, és molt fort.

i la gent que feia 10 minuts que esperava que nosaltres acabàssim de xerrar (ens van respectar) ja va començar a estirar-lo i a fer-se més fotos amb ell.

Vaig fer una foto al baby amb ell, divertida. Vaig veure que no en tenia cap de "posado" amb ell i al final, quan ja tothom havia acabat se va acomiadar de mi i del baby, posant una foto aferrats i una fent-li una besada.

I després vaig tornar a tenir 16 anys, i vaig reviure aquells moments en que anava a concerts, i el baby en va tenir 18, i vaig sentir l'ortodòncia i em varen fer més feliç quan ja pensava que no ho podia ser més.

Gràcies Guillem i gràcies baby (i gràcies ortodòncia).