El carrer de Sant Miquel és, possiblement, un dels més coneguts de Palma. És un dels carrers més comercials, amb despatxos, té botigues importants sense arribar a l'snobisme de Jaume III, i encara s'hi poden trobar un parell dels comerços emblemàtics de la ciutat, dels de tota la vida (la meva, al menys): Can Plovins, la Filadora, Coserteria Morro, Ca n'Ensenyat, i el Longarone.
Abans, en aquest carrer hi havia les cafeteries que havien marcat la meva infantesa en anar a Palma: el Moka Verd , el Radio Borne i el Longarone. Ara ja només queda el Longarone.
Aquesta cafeteria-gelateria és llarga i estreta, hi caben....8 o 9 taules amb la gent com a arangades. Està regentada per un matrimoni català que fa anys que viu a Mallorca que només hi són a primera hora del matí i a darrera, hora de tancar.
A les hores d'entre mig hi ha na Maria, una dona d'uns 40 anys, de Pollença, n'Elena, una dona d'uns "50 i", gallega, i una altra al.lota que ara mateix no record el nom (és la que hi veig més poc).
Al Longarone hi vaig a dinar quasi sempre que som a Palma totasola, d'un panet de pa cuit en forn de llenya, regat d'oli d'oliva, ben farcit de tomàtiga i companatge. A mi me'ls fan més generosos perquè som clienta habitual, una coca cola light sense gel i un cafetet segueixen el panet.
Normalment quan hi din, o n'Elena o n Maria dinen amb jo i feim la xerradeta. Sempre dinam a la part de darrera del local.
A davant, sempre m'ha cridat l'atenció, el 90% de la clientela és femenina. És un bar on les dones, joves, de mitja edat, o ja entrades en anys, s'hi troben còmodes. Hi fan el cafè, la cervesa, o el pastisset a qualsevol hora. La majoria en són clientes habituals, pot ser no de cada dia, però sí d'un parell de pics a la setmana.
Na Maria, n'Elena, l'altra nina que encara no he recordat què nom, i la madona fan que t'hi sentis a gust, com a casa se podria dir.
No puc deixar d'escriure sobre la pastisseria que tenen: mitges llunes embatumades, milfulls, jesuites, croisants a l'estil argentí (medialunas en diuen allà), ensaïmades amb saïm, llises i de crema, i fins i tot amb poma, pastissets de pasta fullada i gelats artesanals (no tots ho són, però el de xocolata i el d'stracciatella són espectaculars). No és un lloc barat, ni luxós, però, contradiccions de banda, m'agrada anar-hi una vegada o dues per setmana a dinar i a fer la xerradeta.
Mai m'hi han convidat a res, però a l'estiu els meus gelats petits són quasi grans i les tallades de companatge dels meus panets són més que abundants.
2 comentaris:
Trobar llocs com aquests, on pugues sentir-te "com a casa", amb anys darrere seu, no d'aqueixos que són tots iguals... ja quasi no en queden per on jo visc.
Això que expliques del panet i la rebosteria m'ha obert una gana...
doncs tenir aquest llogarret per tu, quan estas totsola, és un tresor, poder dinar amb les treballadores et deu fer sentir com a part de l'equip, no?
ah, què són els jesuites?
besades només per a tu.
Publica un comentari a l'entrada