Ja tornen ser les verges.

El carrer de Sant Miquel fa una pudorada d'oli frit. Això és senyal de que ja són les verges. Aquella dona fa un mes que fa bunyols i aquesta setmana farà el jornal.
Ahir ja començava a veure joves amb clavells i roses (segons sigui la qualitat de l'amor) embolicades amb cel·lofana.
Me va venir a la memòria quan era petita i les verges eren verges. Venien els amics i els veïnats a fer-te una serenata i l'endemà venien a menjar bunyols. Dins el grups que passaven per la finsetra del meu dormitori sempre hi va haver algun que m'agradava. El primer noviet que me va cantar serenates va ser en José Miguel que venia amb en Tomeu (que deia el poema recordant que demà passarien a menjar bunyols) i en Joan, i en Toni... una flauta, un pandero, una guitarra d'algun germà major rascada sense fer cap acord en concret... Després ja la cosa va passar cap als de "sa ràdio": en Tolo, en Joan Pelut (que ara és pelat), en Covero(que també es pelat) i en Joan Sant (que m'agradava molt i mai li vaig dir-exclusiva-)...
I amb els anys la cosa va anar refredant i ja no hi havia serenates com aquelles, ni al·lots empegueits perquè entraven per primera vegada a la casa de la seva enamorada. I se posaren de moda els clavells comprats (abans, si te deixaven una flor -en casos d'amor profund- era una flor robada d'algun jardí proper) i anar a menjar els bunyols la revetla.
Ara ja ni me fan serenates, ni venen a menjar bunyols, ni me regalen flors, i els joves ja no se posen vermells quan entren dins ca meva.
Això de fer-se vell i que passin les tradicions és una cosa molt trista. A més, ara les verges ja no són verges i ja res té sentit.