Ja som tornada de Madrid

Ja fa un any que en Kelete va començar la seva aventura madrilenya i ja tocava fer-li una visiteta.

Això de tenir amics escampats pel món és bo perquè així tens excuses per viatjar sense pagar hotel.

Vaig arribar a Madrid el divendres, tard, massa tard. Mai he anat a Madrid que no hagi hagut d'esperar per partir. Els avions sempre tenen problemes per arribar a Madrid. Però dins l'avió que va aterrar abans d'embarcar el meu (possiblement era el mateix avió que anava i venia) va arribar n'Alex Adrover, un conegut que ara s'ha convertit en una estrella televisiva d'ençà que és el protagonista de Yo Soy Bea. Va estar bé perquè noltros dos feiem unes bones xerrades (va ser ell qui me va venir a saludar) i besades i abraçades i la gent ens mirava i ens feien fotos. N'Alex sempre ha estat molt formós però ara està guapíssim.

I després d'això i de 20 minuts d'espera dins l'avió aturat vaig partir cap a la capital del regne. Dins l'avió tenia a darrera en Simó Andreu, se veu que la cosa anava d'actors i per sortir de la T4 el vaig seguir a ell, que se veia que coneixia el camí. La vegada que més vaig flipar de veure en Simó Andreu en la pantalla va ser a una de les de 007. Feia de dolent.

A la porta de la T4 m'hi esperava el meu estimat Kelete, preparat amb el cotxe per partir cap al centre de la ciutat. Ja era tard i jo no havia sopat.

Després de fer voltes per aparcar i fer una volteta anàrem a sopar a una sidreria: uns huevos rotos, un plant de pebres de padrón i una copota de sidra per barba.

Després de sopar vaig conèixer en Jhonny... un tio curiós. Ens va convidar a una cervesa de les que venen els xinesos pel carrer. En Kelete me va dir que arriben a vendre tallarines calentes i tot. Aquests xinesos fan negoci del no-res.

Després d'això anàrem a fer una volta pel "Madrid la nuit", l'equivalent al famós "Palma de noche" que me deien quan era petita i me tenia tan fascina per aquella cosa de ser en foraster i no saber què putes era.
Entre una cosa i l'altra se va fer tard i anàrem a romandre. El pis den Kelete està molt bé. Segons ell, el barri no es massa bo, però té de tot i me va semblar molt tranquil. El pis, un 4rt sense ascensor, era preciós: decorat gràcies a can Ikea, i amb una reforma feta amb molt de gust. La sala és ampla i amb molta llum, la cuina molt més grossa que la meva, el bany està magníficament reformat i els dormitoris tenen molt d'encant. Me va agradar molt.
Dissabte dematí ens vam aixecar tard, dutxeta, berenar contundent i partirem cap a Gran Via a fer unes compres. Jo havia partit amb la maleta buida per tornar-la plena i aquell era el moment de fer-ho. Vaig comprar roba i llibres. Descansarem uns minuts en un Starbucks (quins cafès més bons), canviàrem l'ora al cotxe que el teníem aparcat a Xueca i acabàrem fent un cafetó al Circulo de Bellas Artes. Una altra volteta per la ciutat i cap a cases, perquè en Kelete esperava una visita. Me va anar bé per descansar.
Anàrem a sopar i tenguerem converses llargues, mirades amb les taules veïnades i acabàrem tardíssim mirant vídeos de Padre de Família i cantant el "peanut butter jely".
Anàrem a dormir amb la idea d'aixecar-nos prest i passar el matí pel rastro, però el meu amic és una mica massa dormidor i tot i que jo vaig insistir en posar el despertador que no va sonar i que jo des de les 9 vaig fer renou, l'animalet va dormir fins migdia gairebé. Posats en marxa, anàrem al barri de la Latina, hi aparcàrem i anàrem a voltejar pel rastro. Vaig quedar una mica decebuda, m'esperava una cosa més castissa, més rància, més de l'estil del baratillo de Consell, antiguitats, coses "robades", moltes coses de segona mà, discos, roba retro... però no. Bàsicament hi ha coses hippioses i gitaneria. Una espècie de mercat de Santa Maria però sense verdura.
Com que ja hi havia rusca, decidírem de menjar alguna cosa en una bodega atapaïda de gent: un vermut de grifó i una croqueta de cuixot. El vermut era fluixet i me'n vaig beure dues tassonades i la croqueta, que era com el puny de grossa, va ser molt bona i en vam demanar una altra, una d'espinacs per jo (molta pasta i poc espinac) i una de gambes per ell. Amb les dues croquetes quedàrem redons.
Quan sortírem i després de pujar una costa, vàrem decidir que necessitàvem alguna cosa amb gas per ajudar a fer forat a la pasta que teníem dins la panxa. I fet i fet ja era hora de tornar cap a l'aeroport.
La T4 és immensa i les distàncies són eternes. Per anar d'on vaig facturar a la terminal de sortida que me corresponia, vaig caminar 10 minuts bons, vaig davallar 4 pisos i vaig agafar un monorail soterrat.
Abans d'embarcar vaig fer la darrera aturada a un Starbucks, m'agraden els seus cafès freds.
I cap a cases amb la maleta plena, embafada amb la croqueta i amb ganes de tornar-hi.