Per terres castellanes

vaig retrobar el gust i la fascinació pels ibèrics.
L'orfeó tenia pendent ja d'anys enrere un viatge a Valladolid i a la fi l'hem fet. El concert va sortir molt bé, però en realitat el que ens va ocupar més temps va ser el menjar i el beure, i la festa.
La veritat és que el viatge amb el cocodrilo i en Biel va ser genial i també amb en Xiclana i en Joan. Són una guarda amb molt de perill. Na Reixel va ser la meva companya d'habitació i me va recordar que no me cuit gens... o que jo som molt perfecte perquè ella necessita el triple de temps que jo per preparar-se abans de sortir al carrer.
La gent de Valladolid és encantadora i molt acollidora. Vàrem estar a una residència religiosa, San Viator: habitacions correctes, calefacció i aigua a la temperatura ideal, berenar discret però bo, patis i jardins fantàstics, però una mica lluny del centre. Per anar a l'església on cantàrem havíem de fer 7 aturades de bus.
Els dinars... per treure's el capell.
Els sopars casolans de luxe.
De les altres corals he de dir que hi havia de tot: una molt bona, una diferent, una com totes, i una.... diré que mediocre. Jo ja sabia que lligaríem molt amb els italians i així va ser: quin director més sexy. Ens vàrem convidar a anar a Sardenya i esper que sigui aviat. Eren balladors, cantadors i feien festa de no res.
Les maletes mallorquines venien plenes de roba i d'altres meravelles: quelitas, panellets, herbes dolces, sobrassada, fuets... ens varen fer un viatge més agradable.