Els primers tacons

que sonen damunt l'escenari són els meus. Abans només s'havia sentit el lleuger gic gic dels mocasins d'aquella filera d'homes vestits com a cambrers, vestits de servei.
El meu caminar retrona dins tot el teatre, tac, tac, tac, amb la falda negra obrint i tancant a cada passa deixant entreveure la cama folrada de lycra negra.
Quan pos el primer peu sobre la fusta de l'entarimat resplandeixen els aplaudiments dins aquella sala plena de falsos barroquismes, velluts vermells i llumenàries daurades.
El meu pas segur, fort i contundent, em porta enmig de l'escenari i veig totes les llotges plenes de mòpies sense rostre, de formes humanoides de tamanys i altures diferents: fa olor de vainilla. Als meus peus, l'orquestra.
Comença un dels moments que més m'agraden dels concerts: la concertino dóna el sus per iniciar una batalla de sons afinadors amb una fusta que, com si fos un caçador anglès perseguint una guineu, marca el camí.
Els aplaudiments retronen de bell nou, surt el mestre.