Tots hem jugat, quan erem petits, a ser alguna cosa

que ens hauria agradat ser en ser grans. Alguns jugaven a ser mecànics, o astronautes, o modistes, o princeses o, fins i tot, arquitectes constructors de cabanes de pals i trossos d'uralita que fotiem a un veï que feia un galliner o la guitarrista d'un grup de heavy. Qui més qui manco a jugat a ser coses que mai serà.
Ja més gran, i amb la juguera encara en marxa, vaig jugar a organitzar-me unes noces i ho vaig fer tan bé que a la facultat ho va creure molta gent i ja n'hi havia que m'organitzaven un regal de noces.
Hi ha gent que, per algun tipus de patologia que ara no analitzarem, ja no està en edat de jugar i continua fent aquestes posades en escena: creen un escenari apropiat, normalment que fa olor de ranci, creen un personatge que han d'encarnar, escriuen un guió més o manco encertat i au, com deia en Joaquin Prats: A jugar!
I juguen a ser president d'estat, o president de república, o si ho miram prim, de rei.
Sr, (m'estalviaré el nom i fins i tot m'estalviaria el sr.) vist això, ja tenc un altre motiu per no sentir-me massa orgullosa de ser espanyola, i molts d'aquests motius són provocats per vostè i els vostres.
Fer veure el que no sou, a la vostra edat, és una malaltia que tracten els psiquiatres. Feis-nos un favor i demanau hora perquè us visitin.
I avui m'han recordat una frase del gran Woody Allen que s'escau amb el tema: "Els nacionalistes són aquells que escolten música de Wagner i els comencen les ganes d'envair Polònia"; en aquest cas, nosaltres som Polònia.