dimecres, 30 d’abril de 2008

De somnis, adéus, sirenes i xófers.

Darrerament no dorm massa bé. El metge me diu que és per stress, que m'he de prendre la vida amb més calma.
Feia molt que no recordava un somni i anit passada i l'anterior he somniat molt i fort.
El primer somni va ser dolent. Vaig somniar barbaritats: atacs, morts, foc, crits. Me vaig despertar molt alterada, amb l'alenar feixuc i el cos tens.
Anit passada ha estat un somni bell, relaxant una estona i energètic una altra estona. He somniat que coneixia unes persones molt interssants, que feia feina en un lloc molt curiós, i més coses que ja no són per contar en públic.
Avui però m'havia d'acomiadar d'una al·lota que durant aquests mesos hem anat plegades amb el tren i hem compartit inquietuds i converses diàries: na Maciana.
Avui era el seu darrer dia de feina a Palma. Ella és de Santa Margalida i ha trobat una feina allà. Idò tot això és perquè avui feia comptes d'acomiadar-me d'ella i fer un intercanvi de mòbils i mails per no acabar de perdre el contacte. Però avui no ha vengut. M'ha sabut greu.
Som una sirena.
Sí, ja ho sé que no som el prototipus de sirena, però ho som. Ho som a l'obra de Debussy que farem amb la coral d'aquí a 15 dies. Ahir la vàrem assajar amb el pianista, n'Alejandro Calafat. L'obra és rareta perquè no cantam, només feim renous amb la boca seguint unes melodies molt repetitives que apareixen d'un costat i altre del cor aconseguint unes textures sonores curioses que certament ens fan pensar en sirenes. El que avui pensava és que per gaudir d'aquesta obra cal tenir els ulls clucs perquè amb la imatge del cor, encara que només sigui de dones, n'hi ha moltes que, com jo mateixa, de sirena no en tenen cap escata i la imatge pot ser... poc evocadora.
Quan acaben els assajos amb n'Alejandro, el me'n duc cap a ca seva en cotxe. Aquest al·lot és un petit fenomen del piano. Fa un parell de setmanes se va carregar la pedalera del piano de coa tocant Verdi. Hi posa molta passió. D'entrada pareix que ha de ser un tio molt raret: té els ulls petits i la mirada típica dels miops, però també s'hi veu la seva intel·ligència. La timidesa de l'artista va ser present poca estona i va guanyar la lluita la simpatia de l'al·lot jove amb responsabilitats. En definitiva: és un encant i m'ho pas bé parlant amb ell de camí cap a Santa Maria on el deix.

1 comentari:

Suso ha dit...

Jo somio cada vespre, i no truites precisament. Els meus somnis van des de frikades (bastant sovint) fins a estupideses del dia a dia.

No fa falta que vagi al metge per saber que és estres... com deia aquell que duia anys amb singlot sense poder aturar, "hip!... matadme... hip! matadme! hip!".