Pizza de la pasta del pa

Versión en castellano.

Avui migdia, durant el dinar, un senyor me demanava si m'agradaven més les coques o les pizzes. "No tenen res a veure!" li he dit. D'acord que poden ser semblants, però la pizza és pa, la coca és galleta d'oli, i els mallorquins tenim ben clara la diferència entre el pa i les galletes. I després hi ha tot el farciment... En definitiva, són dos mons diferents.

No sé si vos passa com a jo, però les pizzes m'agraden fines de pasta i potents de gust, m'agraden coentes i vermelles!

Sempre que past pa, després de la primera fermentació agaf una bolleta de pasta per fer una pizza per sopar.

Aquesta pizza la vaig fer amb la pasta del pa que vaig penjar a l'entrada anterior just després de la primera fermentació, abans de repastar, vaig agafar una bolla de pasta d'un tamany una mica més petit que una pilota de tennis. La resta de pasta la vaig pastar i la vaig tornar posar a toar.
La porció que havia separat la vaig pastar damunt la pedra de la cuina introduint oli d'oliva verge a la pasta, aproximadament una cullerada sopera i mitja. Quan la pasta se va haver begut l'oli, la vaig fer tornar rodona i la vaig posar a fermentar de bell nou dins un bol petit.
Quan va haver doblat el tamany (aproximadament una hora després) vaig empolvorar amb farina la taula i hi vaig posar la pasta per estirar-la amb el corró fins que va quedar fina, d'uns 2-3 mm de gruixa.
El forn el tenia calent a màxima temperatura i a damunt els fogons (o a davora si teniu el forn en columna) hi tenia la llauna preparada amb un paper de forn. Vaig posar la pasta damunt el paper de la llauna i la vaig deixar allà, a prop de la font de calor.
Ara tocava preparar els ingredients de damunt. Amb això som molt meva. La base m'agrada de tomàtiga natural ratllada, trempada amb una mica d'oli, sal i unes gotes de tabasco (Viva México!!), el formatge ha de ser maonès, ratllat també al moment amb un ratllador gruixat, i a banda d'això m'hi agrada el pebre vermell torrat, xoriç (a falta de pepperoni), ceba tallada finíssima, i si en tenc, brots de bròquil (aquest dia no en tenia i la colflori... no és el mateix...)

Aquest és l'aspecte que tenia la meva superpizza!
A damunt la base de pasta hi vaig posar la tomàtiga trempada, a damunt el xoriç, entre i entre, el pebre, per damunt la ceba i , per tapar-ho tot, el formatge ratllat.

Crec que el secret de la pizza és la temperatura del forn. La meva teoria i com me funciona millor, és posant el forn molt calent i fent una cocció curta. El meu forn és de butà dels de tota la vida i quan el pos a encalentir li don tota la potència, en enfornar la pizza, tanc la porta i la deix uns 12-15 minuts a 220º. Passat aquest temps, ja és cuita.
Aquí podeu veure la crosteta de la vorera, està torradeta (pensau que és integral), el formatge està fos i un poc torradet, i la tomàtiga no és crua ni fa humit.

Just quan la trec del forn, m'agrada posar-hi l'orenga. Aquesta herba m'agrada molt i tenc un molinet aposta per ella perquè m'agrada molt petitona.