Un diumenge de dos duros

Record quan fa anys, tants que anava a l'ofici els diumenges, me donaven dos duros: un per la bassina de l'ofici i un altre per anar a Can Prim.
Can Prim era el meu petit paradís dominical, ple de bosses de pipes de tres duros, burmanflax de deu pessetes, xiclets de "dosunduro" amb calcomania inclosa i llepolies de pesseta.
Si hi trobava el tio Tià o el padrí, amb un poc de sort podia arribar a un corte de gelat, de fraula i nata amb galleta cruixent a banda i banda. Si anaves viu i tenies molta sort te podies fer amb el darrer tros de la barra que, per algun motiu misteriós, sempre era un poc més gros que els altres.
De llepolies de pesseta, les que m'agradaven més eren els regalims forts (encara m'encanta el regalim), els tarsanitos i una cosa que mai vaig saber que se deia que era xocolata amb una mica d'arròs inflat dins una barqueta de paper lluent.
I ara m'han vengut al cap aquelles canyetes llargues de plàstic farcides de magnèsia, àcides, que se xupaven per un cap fins que amb la saliva se feia un tap i començaves per l'altra banda.
I després, corrensos cap a doctrina que no ens temeríem i havíem de fer la primera comunió.
I el vespre, quan anàvem a ca sa padrina Aina a fer la visita dominical amb els cosins, el padrí Toni davallava de Can Prim amb un bolic de paper de diari. Li sortíem a camí perquè sabíem que dins aquell paper de diari hi hauria "gènero" que en deia ell: "Voleu gènero? Quants n'hi ha que volen gènero?".
Damunt la camilla hi descobria aquells caramull de bosses de cacavets (si les partides havien anat malament) o de polos de xocolata i coco (si havia guanyat un parell de mans de tuti).
Ara ja no fan aquelles barquetes de xocolata, ni els polos, ni venen cacavets torrats sense pelar en bosses als bars, i en aquell temps hi havia duros a quatre pessetes: els duros de xocolata.