dijous, 3 d’abril del 2008

El poeta pòstum

Hi ha dies en que penses que la vida és una merda i quan més gran te fas més consciència en tens. I quan llegeixes un diari de bon dematí i veus les esqueles d'una persona que t'estimes, encara més.
Ahir va morir en Manel-Claudi Santos, poeta, professor i persona admirada. En Manel, juntament amb els Tonis (en Serra i en Figuera) i en Jaume i en Jeroni, va tenir un paper molt important en la meva vida d'aquell moment i en l'actual. Ells me portaren pel camí de les lletres. Jo anava cap a les ciències i no sé com, ells me redressaren.
D'ençà que era petita no havia memoritzat cap poema i sense voler en vaig memoritzar un de seu. M'agradava la seva manera d'escriure i això que jo no som massa amiga dels poemaris. També vaig llegir la seva tesi, que un dia la vaig trobar perduda dins el departament de Filologia de la UIB, sobre un poeta valencià, Estellés.
En Manel era un home d'aquells que no parlen molt però quan ho fan la claven. De tota la colla de companys de taula al restaurant L'Òpera ell i en Jeroni eren els meus protectors, cosa que en moltes ocasions una nina de 16 anys els agraia quan se veia atemorida per un grapat de savis fets i refets.
D'ell vaig llegir els poemaris, ara fa poc els relats, els articles a la premsa local, la tesi i els articles sobre cinema, la seva altra gran passió. I vaig veure més de dos pics el seu documental sobre Josep Maria Llompart. Però també vaig compartir moltes tertúlies de dimecres, presentacions, alguna festa, un parell de partits de futbol en aquell pis del carrer dels Oms, i ous frits a Llucmajor. I alguna confidència i algun consell sobre llengua o literatura.
Segons ell, la soledat s'ha de beure a glops/ a glops llargs/ a glops llargs perquè s'acabi prest./I és que la soledat cansa,/cansa molt./ La soledat mata, / mata lent.

Avui faré un viski a la teva memòria.

1 comentari:

kelete ha dit...

Soy consciente de tu pérdida. Me ha dolido, esta mañana, al leerte por messenger y me has comunicado tu tristeza.
Ahora que te he leido aquí, comprendo más aun tus sentimientos.
La vida es una mierda, si... para los desafortunados q no tiene la oportunidad de conocer gente asi q les de tanta riqueza como la que tu tienes.
Un besito chis!