Dins el tren...

sempre passen coses. Avui tornava venir ple fins alt però això ha fet possible una situació si més no, graciosa.
Quan he entrat al tren, he hagut de fer lloc per a que la meva companya, na Maciana, pogués entrar i darrera ella encara ha entrat una altra al·lota que sempre agafa aquest tren però en un altre vagó. Encabir 3 persones més dins el vagó ha estat feina de compressió (i comprensió) per part de les persones que ja anaven estretes.
Jo he quedat encarada amb un jove, jovenet... tendre... tendria... 27-28 anys. Quan dic encarada vull dir talment això, cara per cara, a una distància màxima de... 5 dits.
Com he pogut, m'he aferrat a la barra de dalt que gràcies a la meva altura no ha estat un problema i na Maciana, que és més petitona, s'ha pogut aferrar a jo per mantenir l'equilibri, i he quedat literalment acoplada al jovenet. Ell s'ha aferrat amb la mà contraria a la meva i els nostros cossos s'han enganxat encara més.
Feia molta estona que no tenia un home tan aprop... i la postura i tota la cosa... ha estat bastant sensual.
Algun sonriure i alguna mirada escudrinyadora del subjecte, acompanyats tot el camí del moviment, suau alguna vegada, brusc alguna altra, del tren ens ha creat una intimitat entre el centenar llarg de persones que ens envoltaven.
Quan el tren ha apagat els llums i el motor, just abans d'arribar a l'andana, ell ha dit "què íntim se posa això" i jo he tornat a reiure nerviosa.
Hem davallat del vagó i na Maciana m'ha demanat si el coneixia. La meva resposta ha estat simple: no. Ella ha pensat que érem amics per com estàvem "enganxats" l'un a l'altre i per les mirades que me feia.
A l'escala la situació s'ha repetit, ell i jo al mateix escaló de l'escala mecànica. M'ha dit que hi havia molta gent. Jo he somrigut.
Al semàfor ha tornat estar davora jo i m'ha dit: "plourà. Mira allà que està de negre" Jo he tornat a riure i he dit: "sí i fa molt de fred ara".
Ha estat... deixem-ho estar...