Venia emprenyada però m'han fet Rialles.

Avui ha estat un dia d'aquells que de bon dematí te cremen.
Habitualment dins el tren, dins el vagó que diàriament agaf, hi ha una mitjada de 40 persones que viatjam dretes, col·locades com si jugàssim a Tetris. Això passa quan el tren és de 5 vagons.
En hora punta i després de 45 minuts fora cap altre tren només posen 5 vagons: d'entrada això ja fa rialles -o plorera si hi has de pujar-.
Què passa els dies que, com avui, només hi ha 4 vagons?
Idò que ja venen plens i les més de 100 persones que pugen a Marratxí s'han de discutir per pujar amb els que ja hi ha dedins i una part, després de córrer andada amunt i avall, han de quedar (avui, davall la pluja) com a beneits sense poder fer el trajecte. Això sí, amb el cap d'estació donant la sortida al tren amb gent a les portes i el revisor enfotent-se dels que quedam abaix.
En aquests trens que van tan plens, els revisors no poden passar, per tant, son gratuïts. De totes maneres, així com se viatja, no és digne i la gent se repotaria si els fessin pagar. M'agradaria saber quin és el màxim legal i segur de persones que poden viatjar dins un vagó del TIB.
La merda de tot plegat és que si no pots pujar al tren que, tot i anar ple, te faria "arribar d'hora a la feina", has d'agafar el següent, que fa totes les aturades, has de pagar perquè el revisor pot passar, i a més fas tard a la feina.
Avui m'he rebotat i li he dit que no volia pagar i que les meves companyes de viatge tampoc pagarien perquè això és una vergonya. La seva resposta: heu perdut el tren perquè heu volgut i no és culpa meva.
Idò no. NO HEM PERDUT EL TREN! No l'hem perdut perquè 15 minuts abans ja érem a l'andana. No l'hem perdut perquè no hi hem pogut pujar, que és diferent. No l'hem perdut perquè hem corregut l'andana cercant lloc dins una caixa de sardines plena de gent que paga bitllet i imposts. No l'hem perdut perquè el revisor ens veia perfectament que intentàvem pujar i se'n fotia obertament i, tot i que el conductor del següent tren li ha suggerit que ens deixàs pujar a la cabina, ell s'hi ha negat. I no l'hem perdut perquè tu ens has vist arribar a l'estació i ens hem creuat i m'has saludat perquè cada dia agafam el mateix tren i cada dia saps que hi ha problemes i saps perfectament qui som.
Ja sé que el revisor no en té cap culpa, aquest vull dir, perquè el que no ens ha deixat estar a la cabina ja és el segon pic que riu quan veu que la gent no pot pujar.
Després he arribat i he llegit que el sr. Rialles va triomfar. Està clar que cada dia hi ha gent més curta, dolenta i amb poques feines, que volen encalentir una olla que fa olor de ranci, podridura i sobretot de poca intel·ligència; i no és el cas den Rialles. I com diu en Toni Prim, també ho pots imprimir.