dilluns, 30 de novembre de 2009

Entrant amb olivetes... trencades

Texto en castellano

Per començar el post d'avui he de dir que NO m'agraden les olives, gens ni mica. Si mai n'ha entrada alguna dins la meva boca per desgràcia, ha estat una experiència molt repugnant i dura... me resulten fastigoses, fins i tot la seva olor. Si fos per jo, totes madurarien i serien per fer oli bo, que sí que m'agrada, i molt!
Aclarit aquest tema, entenc que a la gent li puguin agradar. A ca nostra, les olives que més agraden són les verdes trencades i les pansides.
A Can Loi hi tenc una olivera (digueu-me romàntica) perquè crec que és un arbre que, juntament amb la llimonera i el taronger(sobretot la llimonera), no pot faltar dins un corral que s'ho pugui permetre, just al costat de la pastera de julivert. La meva olivera no és gaire grossa encara, però ha fet un esplet ben bo i en collírem dues ribelles plenes d'olives, ja triades, sense picades ni taques que no hi toquin ser. Aviat en tendré una altra d'olivera, una arbequina, ahir la vàrem comprar.

Mirau quina cosa més bella... grosses, lluentes, sanes... i l'aroma de l'oliva acabada de collir és deliciós... però després... puaaaajjj quin oi que me fan!

Les olives, un cop triades i netes (basta passar-les un poc per aigua perquè perdin les restes de pols que puguin tenir) s'han de trencar amb un cop que sigui prou fort per trencar l'oliva però suau com perquè no s'esclafi.

A ca nostra se fa amb aquesta masseta de fusta i a damunt un tallador, també de fusta, que va fer mon pare fa molt de temps.

Després del cop màgic de la massa, s'han de posar les olives en aigua perquè se netegin dels àcids. Convé rentar-les amb un parell d'aigües, un parell que no sigui mallorquí, de dos, vaja... i ja estan llestes per empotar al gust de cada casa.

Per començar a empotar-les convé tenir l'aigua-sal preparada amb la prova de l'ou perquè faci la feina de conservant. Per fer-la només cal tenir un ou ben fresc, si pot ser del dia, millor, i posar sal a l'aigua fins que l'ou suri i surti de l'aigua un redol com una moneda de 2€, aproximadament.
Convé posar primer les olives dins el pot (o dins l'alfàbia, si en teniu) acompanyades de fulles de llimonera, troncs de fonollera a trossos, alguna fulla de garrover, trossos de pebre de cirereta, cantons de llimona, pell de llimona, fent capes de tot, i que sempre hi predominin els brots de fonoll i el pebre de cirereta (si és que les voleu coentetes, que he sentit a dir que són millors). Per acabar, mon paret que és un home d'un temps, amb paciència infinita tot i ja ser un jubilat remugador, fa un feixet de brots de fonoll que posa damunt de tot i fan de pitjador perquè les olives sempre estiguin en remull. Per acabar, tapau el pot o posau un plat que tapi el coll de l'alfàbia i esperau un parell de setmanes que tot allò agafi gustos i perdi acidesa i esperar que no tornin blanes ni ràncies...

3 comentaris:

Xisco ha dit...

Jo sempre he estat de les olives suaus: sevillanes sense gust, negres pansides ben fermentades... o farcides d'anxova, aquestes sí, perquè m'encanten les anxoves.

Sempre havia escapat, però, de les trencades amb molt de gust... fins fa poc, que no sé què m'ha passat, que m'hi he aficionat.

Uns veïnats me'n varen regalar un potet que vaig trobar deliciós i, poc més tard uns familiars un altre amb olives ben grosses i carnoses, coentes i de gust fort... Boníssimes! Ara s'han convertit en un petit plaer. :-)

Deu ser que canviam i tornam vells. :-P

#petitsplaers

Chis ha dit...

Vellura puta, amic Fransisco!!!

Francesc ha dit...

A mi les olives sí que m'agraden. No és que en menge a cada dia, però potser sí qualque vegada a cada mes o dos. M'ha fet curiós saber que per ca vostra també feu això de l'ou. A Beneixama en diem "al punt de l'ou", i és exactament com tu ho expliques. D'aquesta manera les olives estan al punt de sal i duren més. Quant a les herbes, nosaltres solem usar més sajolida, pebrella i timó (farigola), però també hi ha altres maneres d'adobar-les. Besades i ja ens trobem "per murs aliens".