dissabte, 25 de juliol de 2009

Stage a Cal Dani 1.2.

Estic retuda... crec que és el resum més clar d'ahir, tot i fer ja 2 hores que m'he aixecat de dormir.
Ahir va començar la jornada a les 9. Havia quedat amb el mestre per anar al mercat de Sant Roc a comprar Pericana, uns pebres secs que aquí adoren. Anàrem a peu per la ciutat, al mercat i després cap al restaurant, parlant, començant a intercanviar dades, vivències, estats, coneixements, impressions... Els del Regne de València, són diferents, precisament ahir vespre en parlàvem, i els alcoians encara ho són més. Ells no ho volen reconèixer, ho neguen, però segur que els d'Alcoi estan culturalment lligats amb Catalunya més que la resta: comerciants, marraners, creatius, lluitadors davant l'adversitat... seria necessari veure quina comunitat concreta va colonitzar la zona, perquè hi posen collons a les coses, i si no, les fan per collons.
Però tornant al que ens ocupa... amb Dani també vam comprar una cosa que me va cridar l'atenció al mercat, una espècie de fruit verdós, llarg, que transmatia frescor però que a la vegada donava una impressió d'amargor... Xerràrem del pa de la zona, diuen que no és bo. També xerràrem del concepte de mercat, de la relació de qui cuina amb qui produeix, tenim moltes coses en comú i moltes de les nostres reflexions segueixen la mateixa línia.
Arribàrem al restaurant, vaig fer un cafetet i me vaig posar la roba de feina.
En David pelava ous bullits per a fer abisinios i m'hi vaig aferrar perquè estava una mica com un peix dins la pols, encara m'havia d'ubicar dins aquell espai nou.
Després de pelar ous, molts d'ous, vaig passar a pelar patates, a preparar aigua per bullir i a fer croquetes, rodones, de farcit cremós, quasi líquid, males de fer: primer pa ratllat, després ou batut, i més galleta, del tamany d'una pilota de golf.
En Co me va ensenyar a fer els cremosos de xocolata...mmmm, i me va fer llepar la cullera.
Vaig tallar pebres i cebes per a fer una vinagreta, sense cap llàgrima.
Per acabar la prèvia al passe del migdia, vaig , amb l'ajuda de Co, preparar el farcit dels pebres de piquillo.
I ja entraven els primers.
El torn del migdia va esta bé, així mateix hi va haver feineta i vaig aprendre a fer els abisinios i com servir-los. En aquelles hores ja me sentia àgil dins la cuina, ja me veia capaç de respondre les comandes que me feien sense por.
Passades les 4 de molt, vaig beure un cafè amb llet que me va fer David i anàrem a comprar. A les 6 tocades arribava a casa, repassava anotacions, i a les 7 bones me tirava, literalment, damunt el llit. Mitja hora de becadeta i tornem-hi.
Per a la nit hi havia moltes reserves, i poc a poc se va anar omplint el restaurant, van omplir del tot i els cambrers començaven a cantar comandes, bé no, les comandes no. La lletra de la cançó d'aquest restaurant canta l'estat de la taula i empeny la cuina a preparar el següent plat. Una taulada pot tastar 5, 6, 7, 8 plats: amanida, abisinions, croquetes, musclos, patates, remenat, bacallà, rellom, clavellines, alguna comanda especial... la cuina de Cal Dani és un tant heterodoxa perquè tot i el respecte sublim cap al client, en Dani fa una mica el que li passa pels collons en cada moment. És magnífic poder fer feina així i omplir, és la senya de la bona manera de fer. Aquí no hi ha carta que valgui, es van fent canvis sobre la marxa, millorant, adaptant, reelaborant.
Entre una cosa i l'altra a les 2 encara estàvem en dansa, alguns més que els altres.
Sempre m'ha passat, l'stress me fa créixer, necessit stress per a treballar bé sense pensar en cansaments, altres coses, i poder-me centrar en moment i, sobretot, viure'l.

En Co, va fregir dos ous a Dani, i els altres varen anar agafant d'aquí i d'allà.
Vaig treure les 4 pardaleries que havia duit a Dani: les espècies de l'arròs brut, prebre bord, sal des trenc, sal de cocó, fonoll marí, albercocs secs, sobrassada, salsa de magrana agra, i galletes d'oli del forn del paners, un èxit, vaja. Només faltava el laccao. En aquests moments, quan la feina baixa, és quan Dani aixampla el seu somriure i els ulls li tornen petits i lluents i te toca. En Dani, és de les persones que toquen, que necessiten tocar i que els toquin, que hi hagi intercanvi d'energia.
A les 4 estava dutxant-me pensant en com m'era de necessari tocar llit. De fet quan me vaig colgar, el meu company de pis s'anava a dutxar i quan me va venir a dir bona nit, me vaig despertar d'un son tan profund que me pensava que ja era dematí i me venia a despertar.

Això comença a rodar, me sent molt còmoda i tothom "m'ajuda". No és el mateix cuinar per 2 que per 10.

3 comentaris:

La cuina vermella ha dit...

Estimada Ka (nosaltres també et volem dir Ka)! No saps com fruim llegint les teves cròniques, com d'emocionants estem veient-he gaudint. Tant. No saps les ganes que tenim de veure't.
Nina envia'm un mail i diga'm quin dia arribes.

xisco ha dit...

jo li diré Margot!
Margot!!!! tot això que poses m'agrada molt, tu vés agafant idees, i vés pensant també quant hem de fer es sopar, o es dinar... Jo tenc vacances a partir de sa primera setmana de s'agost

Sara Maria ha dit...

Estimats tots, no sols tu Ka, pels vostres escrits ens arriba l'energia de qualitat humana que esteu visquen aquests dies, gràcies per compartir-la amb tots vosaltres. Des d'aqui tinc ganes de donar-vos una molt forta abraçada a cadascun de vosaltres... De moment virtual!