divendres, 24 de juliol del 2009

Stage a Cal Dani. 1.0.

Vos vull convidar a fer una visita al meu, ara ja sí, mestre, en Dani Albors, a través del seu blog. Diu coses que mai havien dit de mi... i pot ser entendreu més què hi faig aquests dies.
Ja sabeu que som per terres alcoianes, amb més moral que els d'aquí, gastant tots els meus dies de vacances dins una cuina i entre gent encantadorament màgica.
Ahir vespre vaig arribar, i va ser tot un esdeveniment.
Les sensacions... a la vista de tot el que podia passar, pensava que me col·lapsaria, que quedaria saturada. Però no. Va ser com arribar a casa després d'un llarg viatge, o quan vas a visitar els parents de lluny i te fan sentir com a casa.
L'arribada a l'aeroport ja va ser especial, en Co m'esperava allà, mort de vergonya i sense saber ben bé què fer. Quan arribàrem al cotxe me va donar un magnífic ram de flor, espectacular, preciós!
Els 50 minuts de camí varen estar plens de converses i silencis gens incòmodes. Al principi, m'ha costat un poc entendre el parlar, tancat, escurçador, mutilador de paraules i accelerat pels nervis i per totes les sensacions que s'arreplegaven darrera aquells ulls blaus. Ara ja quasi no tenc problemes.
Quan arribàrem a la ciutat, va telefonar per dir que estàvem a 5 minuts i me va dir que ell no era responsable de res que pogués passar a partir d'aquell moment.
Uffff... dit així podria assustar.
Però no. Sabeu aquelles vegades que estau convençuts de que tot sortirà bé? Que ni t'has de posar nerviós perquè no hi ha cap motiu per fer-ho? Idò talment ha estat.
Havia situal el restaurant sobre el plànol de la ciutat. Sempre he estat bona orientant-me (masculina que som (sic)). I quan el cotxe va voltar la cantonada vaig saber exactament on me trobava: a Cal Dani.
En Dani Aritz m'esperava a la porta amb un cartell al mes pur estil "Benvingut Mr. Marshall" que posava en rotulador rosa: Welcome Ká.
Besades i abraçades a la Filo, tan aguda i dolça com havia estat en cada una de les converses feisbuqueres. Una basada del petit Dani a la seva tia Ca. Intercanvi de salutacions amb David. Rialles, alguna vergonya i per endins s'ha dit!
A baix de l'escala mi esperava el gran Dani. Gran per tamany i gran per tot el que és ell com a professional i com a persona. La meva debilitat per als homes calbs i grossos no m'ha tornat a fallar.
L'abraçada, no la podria definir però ho intentaré. Era desitjada, se notava, però a la vegada... cansada (que no buida), amb un alè, pot ser, d'esperança.
Després de riures, i intercanvis de contactes físics, tan necessaris i tan poc valorats, vàrem passar a la nostra taula per sopar. Dic nostra, perquè en Co, el dolç Vicent, va ser qui me va acompanyar en aquell sopar. En Co, està ple de coses que no tothom sap veure, ple, replé. Veure més enllà també ho sap fer.
Del sopar que vos puc dir...una imatge val més que mil paraules

3 comentaris:

DANI ALBORS ha dit...

MIL GRACIES...L´ARTICLE M´HA ENCATAT...M´EMOCIONAT..L´UNIC QUE NOSALTRES NO MUTILEM PARAULES ELS CATALANS VOLEN GLOBALITZAR-NOS I JA VEREM TINDRE PROU AMB ELS BORBONS A ALMANSA.. ; ) BESETS "KÁ" ERES DE LO MILLOR QUE ENS HA PASSAT AQUEST ANY¡¡¡ T´ESTIMEM MOLTISIM...

La cuina vermella ha dit...

Hola família!!! Que emocionats estem amb aquesta primera trobada que heu tingut, meravellós, sense paraules, estem emocionats.

Sara Maria ha dit...

Com els vermells m'he encomanat de l'emoció del moment... Una molt forta abraçada a tots!!!