dijous, 27 de novembre del 2008

Un bar de dones


El carrer de Sant Miquel és, possiblement, un dels més coneguts de Palma. És un dels carrers més comercials, amb despatxos, té botigues importants sense arribar a l'snobisme de Jaume III, i encara s'hi poden trobar un parell dels comerços emblemàtics de la ciutat, dels de tota la vida (la meva, al menys): Can Plovins, la Filadora, Coserteria Morro, Ca n'Ensenyat, i el Longarone.
Abans, en aquest carrer hi havia les cafeteries que havien marcat la meva infantesa en anar a Palma: el Moka Verd , el Radio Borne i el Longarone. Ara ja només queda el Longarone.
Aquesta cafeteria-gelateria és llarga i estreta, hi caben....8 o 9 taules amb la gent com a arangades. Està regentada per un matrimoni català que fa anys que viu a Mallorca que només hi són a primera hora del matí i a darrera, hora de tancar.
A les hores d'entre mig hi ha na Maria, una dona d'uns 40 anys, de Pollença, n'Elena, una dona d'uns "50 i", gallega, i una altra al.lota que ara mateix no record el nom (és la que hi veig més poc).
Al Longarone hi vaig a dinar quasi sempre que som a Palma totasola, d'un panet de pa cuit en forn de llenya, regat d'oli d'oliva, ben farcit de tomàtiga i companatge. A mi me'ls fan més generosos perquè som clienta habitual, una coca cola light sense gel i un cafetet segueixen el panet.
Normalment quan hi din, o n'Elena o n Maria dinen amb jo i feim la xerradeta. Sempre dinam a la part de darrera del local.
A davant, sempre m'ha cridat l'atenció, el 90% de la clientela és femenina. És un bar on les dones, joves, de mitja edat, o ja entrades en anys, s'hi troben còmodes. Hi fan el cafè, la cervesa, o el pastisset a qualsevol hora. La majoria en són clientes habituals, pot ser no de cada dia, però sí d'un parell de pics a la setmana.
Na Maria, n'Elena, l'altra nina que encara no he recordat què nom, i la madona fan que t'hi sentis a gust, com a casa se podria dir.
No puc deixar d'escriure sobre la pastisseria que tenen: mitges llunes embatumades, milfulls, jesuites, croisants a l'estil argentí (medialunas en diuen allà), ensaïmades amb saïm, llises i de crema, i fins i tot amb poma, pastissets de pasta fullada i gelats artesanals (no tots ho són, però el de xocolata i el d'stracciatella són espectaculars). No és un lloc barat, ni luxós, però, contradiccions de banda, m'agrada anar-hi una vegada o dues per setmana a dinar i a fer la xerradeta.
Mai m'hi han convidat a res, però a l'estiu els meus gelats petits són quasi grans i les tallades de companatge dels meus panets són més que abundants.

2 comentaris:

Francesc ha dit...

Trobar llocs com aquests, on pugues sentir-te "com a casa", amb anys darrere seu, no d'aqueixos que són tots iguals... ja quasi no en queden per on jo visc.
Això que expliques del panet i la rebosteria m'ha obert una gana...

La cuina vermella ha dit...

doncs tenir aquest llogarret per tu, quan estas totsola, és un tresor, poder dinar amb les treballadores et deu fer sentir com a part de l'equip, no?
ah, què són els jesuites?
besades només per a tu.