dijous, 6 de novembre de 2008

"El vàter por favor?"

Jo que me pensava que a la Fundació no me passarien coses d'aquests, idò ja ho veis!
Ahir capvespre brusquinejava i jo era a les oficines de la Fundació acabant unes feines, quan una dona major (ara tenim visites de l'Inserso) se va acostar a les vidrieres i me feia senyes. Com que no entenia què volia dir, li vaig fer senya de que entràs i va obrir la porta i me diu:
- El váter, por favor?
- Los lavabos están detras de la cafeteria, en el otro lado del párquing. Allí, más abajo -li vaig fer amb el braç.
Aquella madona, embotida dins un anorak morat, texans ben estrets i unes botes vermelles me va dir "gracias". Jo vaig acotar el cap i vaig seguir amb la meva feina que, com sempre en aquella casa, ja l'hauria de tenir feta.
Passaren uns minuts i me vaig aixecar per arxivar uns documents i quan vaig passar per davora la finestra vaig veure, a través de la persiana, una falua morada acotada a davall la finestra. M'hi vaig acostar una mica i vaig veure que era aquella madona, acotada, just davall la finestra, dins un trosset de jardinet que tenim aferrat al portal.
Aquella madona, calçons baixos, mos compixava el jardí.
Quan el meu cap me va veure que reia, li vaig dir:
-la vella aquella, que pixa aquí!.
En Javi s'aixeca per anar a renyar-la i li dic que esperi que la trobarà cul a l'aire.
Passa un minut. En passa un altre. I un altre... La vella no s'aixecava, continuava acotada davall la finestra.
- Es pardal, Javi, que me pareix que s'ha compixada, hahaha.
Amb això que aquella madona continuava fent trull davall la finestra i noltros la miràvem de tant en tant per veure què feia.
Amb això que vaig tornar el fitxer a lloc i veig que està asseguda damunt el pedrisset que fa la paret de la reixa, sense calçons de damunt ni de davall!!
- Javi, no surtis que va mig despullada!!
En Javi ja no sabia que havia de fer. Li vaig dir que se devia haver banyat i se canviava.
Torn a guaitar entre les persianes i seguia amb la cotorra a l'aire i tenia problemes per treure les botes i els texans. Un trull.
Va estar més d'un quart, fent debasseig dins la pastera de jardinet.
Quan se va haver vestida, s'aixeca, i se'n va.
Jo vaig mirar per la finestra i mos havia deixat un regalet: la paret compixada, concagada, un "pastel" damunt l'herba.
Sortírem, en Javi i jo, per anar a avisar el responsable del grup i quan miràrem la feta també hi trobàrem un bon caramull de mocadors de paper bruts, i les bragues de la madona, tot acaramullat davora el regalet.
La vella, va partir cap a l'autocar com si no hagués passat res. Això sí, molt més descansada.

4 comentaris:

La cuina vermella ha dit...

No m'ho puc creure!!! Mare meva, aquestes iaiones estan com 'cabres'!
petonets

ORETO ha dit...

Hola Chis! Això sembla una llegenda urbana! En el meu poble en circula una d'una senyora, un autobús, un xòfer que no volia parar i l'escaleta de darrere per on es baixa. Però crec que mai no sabré si passà de veritat...
Xica, m'he pixat de riure llegint-te (metafòricament parlant).

Coco Dril ha dit...

Mira tu! Bragues gratis!!

PD: ÉS BEN CERT!!!! On posa "comprovació de paraules", les lletres que he d'omplir per poder enviar el comentari posen: "humit"
jajajajajaja Mai millor dit!! jajaja

Francesc ha dit...

Des que ahir vaig llegir el teu post encara ric quan hi pense. Això és digne d'una novel·la! Estic segur que si recollies en un llibre tot el que et passa a la feina, seria un bestseller. Salutacions.