dimarts, 27 de maig de 2008

Puc estar setmanes sense escriure i avui...

Ja ho veis! Un altre escrit, però no el podia deixar per demà.
Avui, com quasi cada dimarts, he fet el cafè amb llet i el dolç argentí allà on sempre, amb el meu cocodrilo. El meu cocodrilo és un animalet de poques paraules, poques però ben dites, i si no el coneixes bé és un poc esquiu com els moixos salvatges. Entre silenci i silenci hem escoltat (sense voler) una conversa de la taula veïnada (ai ai ai, sempre faig igual i és sense voler)
Ella: rossa tenyida, pintada fina amb un punt de pomeria més que acusat
Ell: un pardalango enamorat, dels que ho deixen passar tot a l'al·lota perquè és guapa.

Ella: Yo entiendo más de vinos que tú porque yo he bebido más.
El cocodrilo me mira, jo el mir i mos fotem a riure, param l'orella i...
Ell: no te creas
Ella: Me encanta el de las burbujas, el Lambrusco, se llama, no?
Ell: si, creo que si
Ella: (dirigint-se a un altre de la taula)pero a mi me gustaría que fuera él quien elige los vinos en el restaurante, me gusta que se sienta más hombre, más macho.
El cocodrilo i jo mos miram i mos compixam de rialles.
A partir d'aquí les bajanades han desfilat una darrera l'altra per les nostres orelles.

Després de la panxada de riure (i de pastís de dulce de leche amb coco) hem anat a l'assaig de l'OU. L'assaig ha estat patètic, verbegals i olueismiusics tot el temps: els hem cremat, ja els odiam, ja mai sortiran bé perquè de tanta repetició mos fan rojera.
Quan he sortit i feia temps per estar amb el meu estimadíssim cocodrilo fins començar el de la CUIB, n'Elisa m'ha contat una cosa que m'havia mig començat dijous passat: havien parlat del meu blog en unes xerrades sobre identitat digital, a les quals me va saber molt de greu no poder anar-hi perquè el tema m'interessa molt. Idò el que deia, n'Elisa m'ha dit que havien mostrat el meu blog, aquest, no l'altre, com exemple de blog personal que llegia un dels que parlava.
Si me fa il·lusió que me llegeixin més de 1000 persones cada mes,repartides arreu del món (15 estats, de tots els continents), també me fa gràcia que algú que se n'entén me llegeixi.
I això que el meu quefe me va dir que si escrivia en català no me llegiria ningú...
Ha estat una sorpresa. M'ha fet molta gràcia.