dimecres, 6 de juny de 2007

Bon dia

és la base de la meva campanya per fer país.
Fa un parell de setmanes vaig decidir que abans de dirigir-me a algú, fes la cara que fes i fos el que fos el que li volgués dir, li diria bon dia (clar i català) i després ja veuria com continuava la cosa.
En principi, el tema anava dirigit als repartidors de prensa gratuïta que m'aborden a l'estació (com pot ser que hi hagi tants de diaris?) Normalment no n'agaf cap allà. Abans me limitava a dir un "no, gràcies" i arribar al semàfor (cercant la mirada del calvet d'ulls blaus).
Ara dic, "bon dia, no, gràcies" i aquells repartidors ja me tornen el buenos dias. De fet algun ja m'aborda dient bon dia tot i saber que no l'hi agafaré.
La senyora que reparteix l'ADN al carrer de Sant Miquel, una dona d'una 40ena llarga d'anys, sudamericana, amb cara de feliçtotinoser-ho, també ja me diu bon dia. Bon dia y gracias me diu. Jo agaf el diari, el pos en doble, davall del braç, i en arribar a la feina el fulleig i faig els sudokus de l'última pàgina.
Cada dia el mateix, però amb un bon dia i satisfeta perquè possiblement diguin bon dia a altra gent.