diumenge, 10 de juny de 2007

Ballant per Manacor

ens vàrem tèmer que som bons, començam a ser bons i aviat serem dels millors. A que sí, al·lots? Està clar que causam admiració per tot allà on anam i despertam interés. La gent ens atura pel carrer per demanar-nos dades, noms, procedència, representació i, d'aquesta manera se paga l'esforç físic i personal que suposa representar la nostra cultura, la taujana, arreu.
Una festa que dura aproximadament 2 hores implica tota una jornada de preparatius i de feina de molta gent.
Aquesta vegada vos relataré la sortida que férem a Manacor ahir mateix.
Abans de fer la sortira, toca reunió de portadors, geganters i companys per organitzar tota la logística que no és poca. La reunió la vàrem tenir dijous passat, a damunt sa plaça, perquè feia calor. Com sempre la gent va anar arribant tard i algunes ni varen arribar. Havíem d'acordar què ens posàvem i a quina hora quedàvem per inicar el protocol.
Quedàrem que ens veuriem dissabte a les 3 a Can Prim per començar amb un cafetet i després amb les forces de la cafeïna, començar a carregar el camió. Les peces, les guardam dins una de les sales polivalents de l'ajuntament, al segon pis. Això vol dir que és un trui cada vegada que les hem de pujar i davallar, sort de l'ascensor que, curiosament, té la mida justa per encabir les peces grosses que no passen per l'escala. En aquesta foto podeu veure la peça dins l'ascensor, amb en Toniet Prim darrera que guaita per davall del nas den Bernat. Com podreu observar, va just just.
Després de tenir totes les peces al hall, s'ha d'organitzar com aniran col·locades dins del camionet. Cal remarcar que només hi caben d'una manera i que van encaixades. És important que les peces no se moguin per evitar retxades, que ja en tenen alguna. Les peces van assegurades amb unes peces de roba, unes altres d'escuma de làtex i després tot fermat.
Ja ho teníem tot apunt, així que cap a Manacor s'ha dit.
En arribar a Manacor vàrem començar a fer amics, i és que amb tota la gent que envolta el món geganter és molt fàcil relacionar-se. Tota la gent, com ja vaig dir en un post anterior, és molt agradable.
Després de la granissada va començar la dura tasca de muntar les peces. Quina feina de passar palomines, volanderes, perns i després, compondre braços, cames, roba... No sé què deuen pesar despullats, però només de roba hi ha bastants de quilos.
Quan els tenguérem endiumenjats, els duguerem a la plaça de Sa Mora per plantar-los i esperar que tot començàs. Estaven molt guapots amb les seves robes ben posades. La veritat és que tenim un gegants ben curros!

Poc a poc arribaren tots els gegants i poguerem inicar la cercavila. Va ser fàcil perquè se feren moltes plantades intermitges, una aturada tècnica bastant llarga i abans d'entrar a la plaça del ball de gegants també poguérem descansar un moment i entrar ben frescs a saludar els anfitrions. L'entrada a la plaça va ser molt emocionant perquè era la nostra primera entrada de convidada i en Toni, el presi dels anfitrions ens va presentar d'una forma molt entusiasta. En Toni de Manacor és una persona encantadora, molt especial per jo, ja que va ser gràcies a ell que el nostre bateig va ser lluït. Una abraçada Toni.
Allà ens donaren una placa d'agraïment, una més pel nostre petit museu geganter. Això de ser la cap de colla és una passada. M'agrada representar el meu poble, els meus gegants, la meva colla (i dic meva perquè hi estic fortament vinculada.)
El ball va ser espectacular. En Joan davall n'Eugènia i en Pep Lluis davall en Bernat els daren vida per convertir-los en un grans balladors: voltes, bots, reverències, girs, passes... va ser emocionant per a tots. Un moment que, encara que soni una mica cursi, ens va il·lusionar i va crear màgia gegantera.
Després, sopar a la Salle, un bufet deliciós, una mica de tertúlia i una experiència més per guardar dins el sac del bagatge geganter taujà.
Moltes gràcies a tots, geganters. Voltros sou l'ànima de la festa i quan tenguem l'uniforme serem els mes xulos!
Però per xulo xulo, en Bernat que de cada dia té més cara de picador i si no, què me deis d'aquestes fotos que li va fer en Parrec?

2 comentaris:

Xavi ha dit...

Va esser una passada, i sa veritat, com més va, més t'engresques.

Xavi Parrec ha dit...

Sa veritat, una passada. No se si es que ja els controlm una mica més (i no passam tanta pena per si cauen), s'ambient de tots els pobles (amb aquest gran esperit de germanor), o el grup de geganters i geganteres, que pareix que es va formant i com més va, més ganes tens de tornar a sortir... no se. Crec que deu esser una mescla de tot, pero el que si que es cert, es que ja fris per tornar a sortir.

Pero no tot son floretes, hem de montar i desmontar, compondre damunt es camion, fermar i desfermar, haver de quedar prest per fer es cafetet, arrivar amb es temps just per anar a fer un beure, esperar que comenci i haver de tornar a n'es bar a fer un geladet... pero... si, si que tot son floretes!