dimecres, 21 de febrer de 2007

El complexe de voyeur

cada dia es fa més present en el meu comportament. No vos espanteu, no és una cosa malaltissa!!
Pot ser tot és culpa de Conan Doyle i les hores que vaig passar asseguda al terra de la meva habitació, el meu cau, llegint les novel·les de Holmes. Observar, observar, observar i que no se't passi cap detall: com són les sabates, estil dels pantalons, tipus de jaqueta, el pentinat, con va maquillada, tint, expressió, moviment de les mans, to de veu, gesticulació facial... són tantes coses que poden donar informació...
Un cop observada la persona, passat el primer cop d'ull general, comencen les conclusions que poc a poc es van afinant. Algunes persones sou còmplices del devanat mental, fet en veu alta, normalment en una taula de restaurant.
Hi ha un lloc a Barcelona que és ideal per explotar aquest plaer. S'hi menja bé, s'hi beu bé i s'hi parla millor. Sempre que hi he anat ha estat amb companyia excepcional amb qui he compartit aquest plaer, regat de cava, com és de suposar. Aquest restaurant és un primer pis, amb tota la paret que dóna al carrer feta de vidre. Fa poc l'han reformat, abans era com més elegant, ara és molt més minimalista, però el millor del restaurant són les 3 taules al costat dels vidres. A sota dels teus ulls hi passen centenars, milers de pesones, que pel sol fet de passar per allà es presten voluntàries (i algunes fins i tot voluntarioses) a una ànalisi profunda de les seves vides: un "llimpiabotes" que sembla tret d'una pel·lícula italiana en blanc i negre que ha patit una teletransportació espaciotemporal; uns urbans que amb xuleria imposen la llei que a casa no poden imposar; un taxista emprenyat perquè el passatge que porta és lent i aquest temps que gasten baixant del cotxe ell no el cobra; aquells vells castigats a les cadires, separats uns dels altres perque no puguin parlar...
Un altre lloc que va donar molt de sí va ser el restaurant de l'hotel Espanya, a Barcelona, a la part de darrera del Liceu. El lloc, una sala de decoració modernista que encisa; el menjar digne, bo, correcte; i una taula amb 3 persones, dues al·lotes i un jove.
La meva teoria: els tres treballen en un Mango o Zara proper, pot ser un Stradivarius, van allà a dinar de menú alguns dies que coincideixen en el torn. A una de les nines li agrada el nin, l'altra fa de celestina, però el noi es gay i no ho ha dit encara.
Un altre lloc especial al qual hi vaig anar únicament per dos motius: fer dues besades a un amic en un dia important de la seva carrera i observar, mirar i analitzar una sèrie de persones, per encàrrec d'ell; m'hi vaig sentir observada, allà tothom es coneixia o coneixia a algú. Jo no. Vaig fer la meva feina molt ben feta, no varen caldre ni les més mínimes indicacions per reconéixer les meves víctimes. Jo també me vaig sentir un poc víctima, però vaig interpretar colosalment el paper de la meva vida, el meu paper, jo.
La curiositat que tenc és què deuen pensar de mi, quina història em deuen crear quan m'observen a mi?