dissabte, 5 de setembre de 2009

Un matí a l'Squarcia.

Quan la vida ja t'ha donat més de dos cops i sembla que és difícil retornar a la innocència dels infants, només la màgia de llocs com aquest te poden fer descobrir la mirada infantil d'admiració, gola i desig pur. Davant del mostrador de Squarcia, grans i petits s'hi aturen amb aquesta mirada de la innocència i del delit, la mirada de l'infant. Entrar dins Squarcia és entrar dins la casa de la bruixa de Hansel i Gretel, la casa de pastissos i caramels.


Sempre m'han emocionat aquestes imatges de pastissos davall una cúpula de vidre, sobre un plat amb peu, blanc, i aquestes torres de plats unides per una verga central amb una ansa que ho corona tot. Aquesta imatge que me resulta tan càlida i casolana, no està gens arrelada a la nostra manera de fer, és una imatge que me recorda la fredor del nord. No me negareu que no començau a ensalivar...


El mal d'aquests llocs (i de la pròpia llepolia) és que se fa infinitament difícil triar un sol pastís per fer el berenar: fruites, xocolates, glasses... ballen davant la vista i l'olfacte creant un conflicte de sentits.
No tothom té la sort d'una servidora, que se mou per petites obsessions. La d'ara és el pastanagó. La tria del meu berenar va ser fàcil: pastís de pastanagó i plàtan, esponjós, humit (humil, que diu molta gent), ple de diminuts fils de pastanaga que hi eren ben presents sense trobar-los... a damunt, una glassa gens empalagosa.

I com que els pecats sempre és millor fer-los amb companyia grata, la meva amiga va triar un gató de taronja de textura completament diferent a la meva, amb una crema interior que humitejava lleument la coca d'ametla.

La relació qualitat-preu me va semblar molt bona. Aquí teniu una foto de la pissarra on s'hi poden llegir les especialitats de la casa, les que tenen normalment i les que s'han de comanar. L'obrador gran el tenen a el Toro, però vérem passar pastissos i bases de pastís magnífiques, folrades de roses blanques meravelloses.

El local de Palma permet fer un berenar allà mateix, per un preu fantàstic: 3 euros un tall de pastís i un cafè (amb llet) o un té.
La botiga és blanquíssima, plena d'olors: ara xocolata, ara canyella, ara un cítric... un estímul constant dels sentits.


També tenen uns croissants que feien mengera, s'acabaren ràpidament, igual que el pa, farcit d'anous, de cuixot, d'olives negres, de panses i avellanes, d'herbes, flonjos, aromàtics...

I per acabar la trobada golafra amb una persona fantàstica, que me fa una enveja terrible, molta, molta, mos intercanviàrem uns regalets de "benvinguda física" a les nostres vides. Ella, coneixedora de les meves passions culinàries, me va obsequiar amb aquest metallibre de cuina balear, interessantíssim!
Conclusions finals: hi tornaré; he de provar de "piratejar" el pastís de pastanaga; les amistats, físiques, encara són possibles; la vida està plena de projectes...
Va ser el principi del que pot ser una gran amistat.
PS: Daria tot el que em queda de temps lliure per poder estar dins l'obrador d'aquesta gent.

3 comentaris:

aprendizdepanadera ha dit...

... llego nuevamente a sentir ahora a mi alrededor la extraña emoción. Todo el tiempo se ha parado en el reloj del corazón. Por que tanto os debo en el alma llevo a mi público de ayer. Por estar aquí de nuevo maravilloso fue volver... agradecida y emocionada, solamente puedo decir, Gracias por Venir!!!

(no me demanis perquè però quan he llegit el teu post, m'ha revengut això!)

jo trob que va estar taaaaaaaan bé i se va fer taaaaaaaan curt, que ho hem de repetir :-)

besades! aprendizdepanadera

La cuina vermella ha dit...

Jo vull venir la propera vegada!!!

Francesc ha dit...

M'apunte a la idea dels amics vermells!!! Quines fotos més xules les de l'aparador d'aquest establiment. Jo m'hi passaria hores mirant-me els dolços i, ai las!!! Menjant-ne!!!!