dimecres, 12 de novembre de 2008

De trens i d'estacions.

L'altre dia en Rafel me deia que alguns dies me veu a l'estació de tren, sortint del vagó amb foc dins les sabates, i quan me torna a veure jo ja som a l'altra banda de la plaça.
Els dematins solc frissar.
Al tren, procur pujar sempre al primer vagó perquè, tot i anar estreta com si fos una arengada dins la bota, és l'única manera de sortir aviat de l'estació.
Quan s'obren les portes, l'andana se converteix en un primer embut. L'embut torna més petit quan arribes a les escales mecàniques perquè tothom vol colcar (preu per preu...) per arribar a un altre embut: les portes lectores de targetes.
Si aquest trajecte se fa amb agilitat, pujant les escales caminant, tot i que siguin les mecàniques i quan s'arriba a les portes tens el codi de barres o la targeta a punt, tot va més o menys bé.
La cosa terrible se produeix quan tens tota la gent que empeny a l'andana, el vell que se gira a mirar la gentada ben enmig, les madones amb el carro de la compra que s'aturen en grup a l'escala mecànica a cotorregar, ben enmig, i les nines pomes que no troben el codi de barres, aturades davant la porta, tot amb un pic, amb els poals per a les goteres i indicadors de "suelo mojado".
Si pots superar aquests entrebancs, només queda l'escala de sortida a la plaça: escala llarga, empinada, ben pulida i lluenta que patina una cosa grossa; ideal per xapar-te el cap.
L'escala mecànica és més pràctica, més que res perquè després no tens crisis pseudoasmàtiques.
Fa no res, xerrant amb en Kelete, comentàvem que per aquestes terres (tan amples com volgueu) no hi ha massa consciència per posar-se a la dreta per poder deixar passar els que van més aviat que tu.
Detalls com aquests demostren la falta de cultura, de cosmopolitisme d'una ciutat.
Cada dia que passa m'és més imprescindible l'ordre general.
Aquesta setmana miraré de posar una nota als responsables de l'estació demanant que posin cartells que demanin agilitat i que la gent se posi a la dreta per permetre el pas als més ràpids.
Ara plou i he de partir cap a l'estació. Pel camí he de decidir si vull tenir possibilitats de morir electrocutada a les escales mecàniques o si m'estim més rodolar les escales pulides. Una elecció difícil.