dilluns, 31 de març de 2008

Com deia ahir...

així va reiniciar les classes un gran de les lletres espanyoles després de molt de temps de no fer-ne. Jo, que som gran per tamany, també reiniciaré el meu blog després d'aquest mes de descans forçat.
La meva vida durant aquest temps ha canviat bastant i com passa quan hi ha canvis, és necessària fer una reestructuració del temps i fins i tot de l'espai. Això és el què he fet durant aquest dies passats.
Ara pareix que la cosa està una mica (no del tot) organitzada i puc gestionar millor el meu temps.
També ha estat gràcies a l'escapada a Barcelona que he fet aquest cap de setmana passat, que m'ha permès recarregar les piles, agafar alè per poder tornar bufar fort. Estava esgotada.
Per Barcelona he carregat piles i m'han encomanat força personatges molt estimats: en Pere i en Jordi.
Darrerament dorm molt malament, despertant-me cada mitja hora quan la cosa va molt bé. Les nits se me fan eternes i al matí estic més cansada que abans. A Barcelona vaig dormir de tirada. Me va anar bé.
Avui tenc els peus escaldats de tant de caminar i encara vaig quedar amb l'endarrer de fer una sèrie de visites: la pastisseria àrab i la japonesa del barri de Gràcia, la llibreria especialitzada en cuina (receptaris, assaig, novel·la... tot relacionat amb la cuina), l'espectacle del Rubianes, passar més temps amb els meus dos barcelonins preferits, dormir més hores al meravellós llit de l'hotel, alguna estoneta més dins el jacuzzi...
Dissabte dematí vaig berenar al Pinotxo a la Boqueria. ja sabeu que m'agrada aquest lloc. Després vaig anar a cercar les faixes dels geganters als magatzems del Pilar. És una merceria molt rància que se dedica a la venta de mantellines, robes per fer vestits de pubilla, mantons brodats de tota casta... tot ple de capses de cartró esbudellades, peces de roba de seda amb dibuixos de brocat, llaçades, cintes, randes i botons. La madona, amb qui ja havia mantingut converses telefòniques des del mes de maig, va ser molt atenta amb mi. Quan vaig haver pagat aquelles mar de faixes blanques, la madona me va dir que els gegants del Pi acabaven de passar, que "avui se celebra la diada de sant Josep Oriol".
Va dir dues paraules màgiques: gegants i sant Josep Oriol.
Si mai he parlat de fills amb algú de vosaltres, m'haureu sentit dir que si mai tenc un fill li posaré de nom Josep Oriol. Aquesta decisió la vaig prendre fa uns 10 anys, quan vaig fer una visita a l'esglèsia del Pi de Barcelona. Aquesta és, juntament amb Santa Maria del Mar, una de les meves esglésies preferides de la ciutat. Allà em vaig sentir molt atreta per la capella que guarda les despulles d'aquest sant. No me demaneu per què.
Fent cas a la madona de la botiga de faixes, vaig enfilar cap a la plaça del Pi. De camí vaig descobrir una exposició de gegants i figures, algunes d'elles germanes dels nostres Bernat i Eugènia. Arribant a la plaça vaig anar topant gegants que compareixien pels carrerons que envolten la plaça.
Vaig sentir el pregó, vaig veure ballar els gegants i el més important, vaig assistir al relat del miracle de sant Josep Oriol: durant un sopar de camí a algun lloc, ell i el seu ajudant anaren a sopar a una fonda i quan varen anar a pagar cap dels dos duia monedes per fer-ho. El sant, que en aquell temps només era un mossent, va agafar un rave i en va fer tantes tallades rodones com monedes necessitava per fer pagar aquell sopar que havien menjat. El miracle succeí quan aquelles tallades de rave se convertiren en monedes per pagar l'àpat.
Durant la diada de dissabte es fa una ofreda d'un ram de raves al sant. I ara cercant cercant he trobat una dada que desconeixia completament i m'ha sorprès extraordinàriament. El dia de sant Josep Oriol coincideix al calendari eclesiàtic amb el dia del meu naixement... en Jordi diria que és cosa de les casualitats que ens guien la vida.
A banda de la feta del sant, també se celebren els atracaments d'un lladre que també té un gegant: el famós bandoler català del segle XVII, en Perot lo lladre. Aquesta festa se celebra tirant a tort i a dret monedes de xocolata, el boti del lladre que ha anat aconseguint al seu pas per les botigues del barri.
El capvespre tocaren compres: m'encanta anar a Barcelona a comprar roba. Aquesta vegada només vaig comprar 1 trench, una jaqueta, dues camises, un jersei i una camiseta; i 14 faixes de geganter.
EL que vaig fer el vespre... no vos ho contaré, formarà part del vostre imaginari particular si voleu.
Diumenge: dinar amb en Pere a la fonda Espanya després de tornar al Pi a veure més gegants; visita a l'estàtua de Rafel Casanova, referent del catalanisme, i berenar i llarga conversa amb en Jordi al Zúric.
El que m'agrada de les tornades nocturnes de Barcelona és que a l'aeroport puc dedicar una estona llarga a la lectura.
I si no hi ha res de nou, continuaré amb el blog demà.