dimarts, 19 de febrer de 2008

Avui vos parlaré d'un amic

molt estimat, d'aquests que me vaig trobar pel camí de la vida sense cercar-lo i que, a més, mai m'hauria pensat tenir: en Pere.
En Pere és el meu confident, el meu confessor, el meu tutor, el meu terapeuta, el meu company de copa de cava i de cervesa barcelonina, el meu... amic.
Hi ha persones al món, poques però n'hi ha, que són imprescindibles. Ell poc a poc s'hi ha convertit en la meva vida. Si estic massa sense saber d'ell, sense compartir conversa diària, encara que sigui una conversa de silencis, me preocupa, l'he de localitzar...
Amb en Pere compartesc aquella mania de fer fantasia sobre la vida de la gent que tenim al voltant. I sempre que podem agafam la mateixa taula del mateix restaurant, ubicat en la que és sense cap dubte la millor cruïlla de Barcelona.
En Pere pertany a la cúpula d'amics que, tot i que veig poc, formen part del meu dia a dia.
Si algun dia m'arribàs a casar, en Pere seria un convidat d'honor a les meves noces. Eh! no seria el novïi, eh!
En Pere és com un moixet, un gatet que sempre va a la seva, que és molt independent, però que sempre ronda per casa.