divendres, 4 de gener de 2008

Jo he estat rei

Ara llegia la secció "l'opinió del director" del singular diari digital que dirigeix l'amic Cabré.
Me n'he enrecordat de més de 15 anys organitzant l'arribada dels reis, de moments de nervis i d'estrés, de moltes hores de feina, del fantàstic do de la improvització que teníem tots i clar, de la màgia que ens envoltava.
Hi ha coses precioses.
Al meu poble, els reis te donen els regals personalment. Una veu coneguda, però en aquell moment màgica (la meva), va cridant els noms de cada nin i se poden veure tota casta de reaccions: nervis, por, fascinació, alegria, pànic, necessitat, pressa, màgia al cap i a la fi. Els pares duen els regals i molts deixen indicacions perquè el seu fill oferirà la xupa al reis a canvi del regal, o els bolquers, o el biberó, o demanen que se'ls faci un escolt perquè peguen al seu germà, o no mengen, o un dia en concret se portaren malament.
Encara record la cara de n'Andreuet el dia que el rei Melcion li va demanar per quin motiu mossegava la seva germana Xisqueta. Sí, amics meus, els reis del meu poble, senzills i discrets, sense carrosses fastuoses, ni tones de caramels, ho veuen tot i ho saben tot.
Els de can Mayol deixaren els biberons, i cada any s'han acumulat xupes i bolquers, i alguna cullereta de bebé i algun tassó d'aquells amb tap i foradets. Aquells nins ja són grans i ja poden prescindir d'aquells artilugis d'infant.
Un altre moment deliciós se produeix quan llegeixes les cartes de la bústia reial. Aquelles cartes són tan màgiques com els reis. Algunes són cartes dels pares, aquelles cartes standard, manca de personalitat del nin... o dels pares? D'altres són màgia pura. Se veu aquella caligrafia esforçada, "perquè sou vellets i hi veis poc faig la lletra ben feta i grossa", les explicacions ben donades "ho escric dos pics perquè no vos lieu" i qualque mentideta "sempre comença ell i jo no tenc la culpa, encara que alguna vegada ho paresqui", i emocions " si anau al cel digau a la padrineta que l'estim molt"... quasi cada any he acabat amb llagrimes als ulls, com ara, recordant-ho.
I pot ser la mateixa il·lusió per la màgia dels reis la sents l'endemà quan vas a visitar els vellets amb un regalet. N'hi ha molts que, com quan eres petit i havies d'anar d'excursió amb l'escola, no dormen en tota la nit o es desperten prest, demanen que els posin colònia i acumulen nervis fins que veuen els velluts de les capes. Els ulls lluen com quan tenien 80 anys menys... o més.
A mi me va tocar fer de "rei" una vegada i vaig tocar aquesta màgia. I la innocència.
Qui me coneix en persona, o en foto, sap que som afavorida de pitera i per fer de rei me vaig faixar, però així i tot, era evident que allà hi havia alguna cosa. Un nin va venir, me mirà i diu a sa mare:" mamà, aquest rei te mametes". Me va fer una besada i me va dir gràcies pels regals que l'hi havíem duit assegurant-me que no ploraria més per por de dormir totsol.
Jordi Cabré, gràcies per recordar-m'ho i Xavier, gràcies per fer viure al pare aquesta màgia.

1 comentari:

Leo ha dit...

Que bonic! Els infants, la màgia, la innocència. Deu ser una experiència inoblidable fer de "rei".