Coses de Can Loi i altres herbes

Pa de nous

2009-12-21T22:02:00.003+01:00

Texto en castellano

La setmana passada vaig tenir necessitat de forn, supòs que per culpa del fred. El primer dia vaig fer panets que no me sortiren gens bé perquè la bombona de butà no tenia gaire gas i se varen coure amb poc foc. L'endemà, solucionat el problema del gas, vaig fer un pastís Sacher de taronja per regalar al meu cap, que feia els anys. La veritat és que no la vaig poder tastar però m'han arribat felicitacions... les creuré.

Avui, quan he arribat de la feina he pensat que si encenia el forn, la casa s'encalentiria una mica més, i per això m'he posat a pastar pa (per això i perquè no tenia gens de pa a casa).

Fa un parell de setmanes me vaig comprar el llibre "Pan hecho en casa y con el sabor de siempre" de Xavier Barriga. Hi podeu trobar moltes receptes de pans diferents però com que no tenia previst el pastar, he triat la recepta de la pàgina 38 que se diu "pan para bocadillos en sistema directo"
Com que la meva bàscula de cuina se va rompre fa un parell de setmanes, he anat "a pens" i hi he posat:
més o manco mig quilo de farina blanca fluixa
300 gr d'aigua (+ o -)
2 culleradetes de llevat sec
2 polsims de sal
una bona grapada de nous.

La recepta del llibre no té nous i la fórmula exacte és la següent:
500 gr de farina
300 gr d'aigua
10 gr de sal
5 gr de llevat fresc.

La manera de fer-lo, tampoc he seguit el llibre. Jo he posat l'aigua tèbia dins un bol i hi he posat a fondre el llevat. Després he posat la farina de cop i la sal. Ho he remenat tot amb una cullera de fusta fins que ha quedat tot fet una pasta i ho he tirat damunt la pedra de la cuina enfarinoada. Ho he pastat uns 5 minuts i hi he posat les nous a trossets i ho he seguit pastant uns 5 minuts més. He anat afegint farina damunt la taula quan veia que s'aferrava molt. Li he donat forma allargada i ho he posat damunt una placa de forn amb un paper, ho he tapat amb un padaç humit i ho he posat damunt el forn que ja estava encès per anar agafant temperatura.
He esperat una mitja hora llarga i el tamany del pa s'havia doblat.
Li he fet uns talls, li he tirat una mica de farina per damunt i ho he enfornat a 230º aproximadament uns 40 minuts.

La crosta ha quedat molt cruixent, primeta però molt cruixent i la molla ja la veis...

Feia estona que no feia pa... ara que fa fred seguiré practicant.

El guanyador de la participació de dos euros al número 68889 és...

2009-12-21T21:18:00.003+01:00

Enhorabona Gumi. Ja ho saps! jugues 2€ al número 68889 que el miris del dret o del revés sempre és el mateix número!! Molta sort!!
I com que a Can Loi tot és generositat hem tret una segona papereta i tenim 2€ més del mateix número per na Sara Maria!!!!!

La Grossa som jo! ( un poc menys, però grossa)

2009-12-17T09:48:00.004+01:00

Que som grossa ningú m'ho discutirà. Que sigui LA grossa dependrà exclusivament del les bolles del sorteig de Nadal.
Com cada any, vos propòs la rifa de la participació de la Loteria de Nadal de l'Associació de la Segona Edat (sí, la segona, la 2ª, dels que som massa vells per ser joves i massa joves per ser vells, vaja...).
Enguany també!
Tots aquells que hi volgueu participar deixau un comentari amb el vostre nom i dia 21 a les 21 hores tancaré el termini d'inscripció, faré la rifa i publicaré el nom de qui l'hagi guanyat.
Au, idò! Enguany m'agradaria ser més Grossa que mai i deixar caure un grapat d'euros dins les vostres butxaques. Després de la rifa ja tornarem a començar el règim... o no...

I de passada vos deix també la cançó de Nadal d'enguany. Esper que vos agradi tant com a jo i la balleu tant com ho faig jo a 8 dies justos de Nadal.

Entrant amb olivetes... trencades

2009-11-30T18:39:00.006+01:00

Texto en castellano

Per començar el post d'avui he de dir que NO m'agraden les olives, gens ni mica. Si mai n'ha entrada alguna dins la meva boca per desgràcia, ha estat una experiència molt repugnant i dura... me resulten fastigoses, fins i tot la seva olor. Si fos per jo, totes madurarien i serien per fer oli bo, que sí que m'agrada, i molt!
Aclarit aquest tema, entenc que a la gent li puguin agradar. A ca nostra, les olives que més agraden són les verdes trencades i les pansides.
A Can Loi hi tenc una olivera (digueu-me romàntica) perquè crec que és un arbre que, juntament amb la llimonera i el taronger(sobretot la llimonera), no pot faltar dins un corral que s'ho pugui permetre, just al costat de la pastera de julivert. La meva olivera no és gaire grossa encara, però ha fet un esplet ben bo i en collírem dues ribelles plenes d'olives, ja triades, sense picades ni taques que no hi toquin ser. Aviat en tendré una altra d'olivera, una arbequina, ahir la vàrem comprar.

Mirau quina cosa més bella... grosses, lluentes, sanes... i l'aroma de l'oliva acabada de collir és deliciós... però després... puaaaajjj quin oi que me fan!

Les olives, un cop triades i netes (basta passar-les un poc per aigua perquè perdin les restes de pols que puguin tenir) s'han de trencar amb un cop que sigui prou fort per trencar l'oliva però suau com perquè no s'esclafi.

A ca nostra se fa amb aquesta masseta de fusta i a damunt un tallador, també de fusta, que va fer mon pare fa molt de temps.

Després del cop màgic de la massa, s'han de posar les olives en aigua perquè se netegin dels àcids. Convé rentar-les amb un parell d'aigües, un parell que no sigui mallorquí, de dos, vaja... i ja estan llestes per empotar al gust de cada casa.

Per començar a empotar-les convé tenir l'aigua-sal preparada amb la prova de l'ou perquè faci la feina de conservant. Per fer-la només cal tenir un ou ben fresc, si pot ser del dia, millor, i posar sal a l'aigua fins que l'ou suri i surti de l'aigua un redol com una moneda de 2€, aproximadament.
Convé posar primer les olives dins el pot (o dins l'alfàbia, si en teniu) acompanyades de fulles de llimonera, troncs de fonollera a trossos, alguna fulla de garrover, trossos de pebre de cirereta, cantons de llimona, pell de llimona, fent capes de tot, i que sempre hi predominin els brots de fonoll i el pebre de cirereta (si és que les voleu coentetes, que he sentit a dir que són millors). Per acabar, mon paret que és un home d'un temps, amb paciència infinita tot i ja ser un jubilat remugador, fa un feixet de brots de fonoll que posa damunt de tot i fan de pitjador perquè les olives sempre estiguin en remull. Per acabar, tapau el pot o posau un plat que tapi el coll de l'alfàbia i esperau un parell de setmanes que tot allò agafi gustos i perdi acidesa i esperar que no tornin blanes ni ràncies...

De presents de matances.

2009-12-15T09:33:00.007+01:00

Texto en castellano

És tradició que quan vas a matances a algun lloc per tal d'ajudar en les feines del dia, t'emportis a casa un present. El present és una petita, petitíssima, part del que s'ha produït aquell dia: una llangonissa, pot ser dos botifarrons, una mica de xulla per poder-la salar, un trosset de llom i, el que més apreciam a casa: un poc de pasta de sobrassada per fregir.
La sobrassada, com ja sabeu, se fa de carn crua, carn magra sense cap rastre de sang, i amb xulla, parts greixoses, sense tampoc cap rastre de sang. Aquesta carn, capolada, se trempa amb sal i pebre vermell dolç i una mica de coent segons el gust de cada casa. També s'hi pot afegir pebre bo.
Les proporcions que usam a casa les teniu en aquest article (basta que faceu una regla de tres -meravella de les matemàtiques- per fer-me quantitats més petites). Per fer la pasta de sobrassada basta que seguiu les instruccions que us donava, pasteu bé la carn i la deixeu reposar. Aquesta pasta, dins la gelera, pot durar un parell de setmanes bones. Aquesta però, convé menjar-la cuita, frita.

Per què vos explic tot això? Idò perquè dissabte vaig dinar de pasta de sobrassada frita, del present de les matances d'Es Cabàs. I també vos ho explic perquè fa estona vaig veure en un blog que no record, que fregien la sobrassada dins oli! PECAT MORTAL!!! La sobrassada té prou greix per fregir-se per ella mateixa.

La pasta de sobrassada frita és un petit tresor que molta gent ja no coneix i, si la coneix, ja no la sap apreciar. Se pot menjar de maneres diferents: tota sola, amb mel fosa, amb suquet, amb mel crua, amb confitura, amb sucre... (si vos hi fixau, tornam a l'agredolç que els mallorquins sempre negarem que ens agrada)

La pasta de sobrassada, quan l'hem deixada reposar i l'hem posada dins la gelera, té aquest aspecte: una massa semi-dura -ens pot recordar la mantega o el saïm guardats a la gelera- fàcil de porcionar amb un ganivet o amb el cantell d'una forqueta.
I com a pasta feta en gran part amb matèria greixosa, quan entra en contacte amb el foc comença a fondre's i la carn es separa del greix.
Com he dit abans, el greix propi de la sobrassada és qui s'encarrega de fer el fregit i la carn, poc a poc, va canviant de color i passa de ser de color ataronjat a ser d'un vermell granatós intens (i aromàtic, si és que un color pot tenir olor).
Arribat aquest moment, ja s'ha destriat el greix de la carn i podem veure el picat. No ho he dit abans però convé no deixar de remanar la pasta amb una cullera de fusta perquè si no, vos quedaran trossos molt cuits i d'altres de cruus...
En aquest punt és quan hem de decidir com la mos menjarem, si serà només frita sense res més i cada un hi afegirà en fred el dolç que vulgui, o si la volem amb suquet o amb mel fosa.

Si la que volem és la sobrassada amb mel fosa, només cal afegir a la paella un parell de cullerades generoses de mel i les hem de deixar fondre, remenant fins que mel i sobrassada tot sigui u.

Si feim sobrassada amb suquet, la podem fer de dues maneres.
Sobrassada amb suquet de sucre i vinagre: hi posarem sucre al gust i un raig de vinagre i ho deixarem bullir fins que evapori el líquid i se faci la melassa.
Sobrassada amb suquet de sucre i mistela (la que a mi m'agrada): hi posarem el sucre i mig tassonet de mistela i deixarem que es faci la melassa.

La meva que vàrem menjar nosaltres va ser sobrassada frita llisa, sense res fos a dins, i menjada com toca, amb una llesca de pa moreno.

Però jo que som llépola i la mel és una de les meves debilitats endolcidores, vaig optar per deixar caure una bona cullerada de mel crua per damunt de la sobrassada calenta i veure com poc a poc s'anava fonent i filtran cap al pa.

La mel que menjam a casa sempre és crua i de vegades és fàcil trobar-hi algun trosset de bresca. Encara record com si fos ara, el padrí Jaume, assegut a davant la foganya de Can Loi, dins la vella i fosca cuina, estrenyent els trossos de bresca i després me'n donava un tros per rosegar i acabar de treure'n la poca mel que hi quedava. Aquella sensació de rosegar cera verge era... és... indescriptible.
Si no n'heu rosegada mai, vos en recoman l'experiència. En moltes fires artesanes hi podreu trobar productors de mel que venen trossos de bresca; comprau-ne un tros, val la pena.

Vull un tall de... per fer...estofat de bou!

2009-11-24T15:13:00.004+01:00

Feia setmanes que no menjava calent. Darrerament el món de l'entrepà s'està convertint en el meu món per una qüestió de necessitat.
Diumenge passat, just acabada d'aterrar del meu somni real particular, i plena de nostàlgia de les coses belles, agradables i dolces, vaig decidir que era el moment de deixar-me seduir pels fogons i els aromes.
Quan vaig a comprar carn a Ca Na Paulina sempre procur que de la quinzena de carnissers que hi ha m'agafi un carnisser en especial, no me demaneu per què, però sé que ell m'entén quan li dic vull un tall de... per fer...
Aquesta vegada li vaig dir: " Vull un tros de carn de bou per fer estofat que quedi molt melosa sense nervi ni coses lletges, que quedin talls nets", i m'ho va donar.

Estofat de bou

Ingredients:
carn de bou per estofat tallada a trossos
1 ceba grossa
1 tomàtiga ben madura ratllada
Vi blanc
un bon ram de moraduix i farigola frescos
una cabeça d'alls sencera
bolets (jo hi vaig posar esclatassangs i picornells)
pastanagó tallat a rodanxes
patates
oli d'oliva
sal i pebre bo

Per començar, dins l'olla a pressió, hi feis un sofregit amb oli, ceba i tomàtiga, quan estigui fet hi posau la carn i la deixau enrossir. En ser rossa, hi posau el vi i les herbes i la cabeça d'alls. Deixau reduir uns 5 minuts, posau-hi els bolets i aigua "tap no tap". Tancau l'olla i deixau-la bullir aproximadament uns 45 minuts.
Mentrestant, pelau les patates i tallau-les a cantons, fregiu-les i reservau-les en una greixonera o una olla de fang. Fregiu també les tallades de pastanagó i posau-les a damunt les patates. Quan la carn sigui cuita, en calent, destapau l'olla i abocau tot el contingut damunt la patata i el pastanagó que teniu dins la greixonera. Deixau-ho reposar, tapat, fins l'hora de menjar. Si fos necessari, encalentiu-ho.

A mi, els estofats i les pilotes, m'agraden més fets d'un dia per l'altre. En aquest cas, quan va ser fred, el brou havia gelatinitzat de tal manera que vaig fer la prova de girar l'olla damunt una plata i va quedar com si fos un àspic (Vaig recordar la Julie i els seus intents d'àspic de vedella).
Si l'encalentiu al microones, per favor, feis-ho a poca potència!
Ah! i si vos sobra brou quan hageu pescat tota la tita, si el rebaixau, en podeu fer uns fedeuets ben bons, perquè aquest brouet està carregat d'essències delicioses.

500 entrades, una evolució. Gràcies a tots!

2009-11-15T14:20:00.006+01:00

Quan Coses de Can Loi i altres herbes va començar no ho tenia gaire clar què volia que fos. Ara ja ho sé. Can Loi és la meva vida i una part molt important de la meva vida és la cuina i esper que cada dia vagi ocupant una part més important de Can Loi.
Avui, pensant en l'entrada 500, he comprovat que el blog s'ha convertit en un exercici de constància només comparable al meu pas per la coral.
Per celebrar-ho vos deix un llistat de totes les receptes que he publicat directament (hi falten enllaços a altres blogs o comentaris sobre plats que he fet, mitges receptes de plats que he fet per sopars, o menus que he fet per celebrar alguna cosa), crec que s'hi pot observar una evolució, un pas més enllà, que m'ha sorprès.
Can Loi ha evolucionat amb jo i gràcies a vosaltres.

Coses de Can Loi, el receptari.

Rotllets de torró amb plàtan

Coca de tallades

Crema de verdura amb sobrassada

Truita de patata, ceba i colflori

Panets de llet

Arrosset senzill amb verdura

Amanida (perquè té lletuga) amb saladets de fulls

Coca-pizza fullada de trempó i xulla fumada

Galletes integrals de sèsam, nous i xocolata

Albergínies farcides de carn i verdura

Pastís de formatge amb confitura de l'Ikea

Coca amb poma

Falsa pizza i salsa de ruïsos

Ciurons amb salsa de ceba i cuixot

Coca de trempó

Bunyols de vent

Marronet de xicolati

Arròs sequet de pollastre

Mantecados

Entreteniment de sobrassada amb mel i fruits secs

Llom amb col

Panets integrals amb sèsam

Cocona de ceba amb formatge

Cocarrois de pèsols

Confitura de taronja i conyac

Bagels

Cocarroi sense pasta

Xurros

Torrada de pollastre amb fritada de pebres i ceba

Truitetes de verdura amb pinya

Pasta amb verdura i cuixot amb reducció de Martini

La meva salsa verda

Flam de cafè

Megacrepe de nutella

Vixisuà

Pollastre amb ceba

Coca de xocolata farcida de compota de taronja

Els meus canelons

Pebres de piquillo farcits de truita

Sobrassada

Rotllets d'aperitiu

Rostit amb crosta d'herbes i patates al forn a l'estiu Falsarius

Espinagada de llom al gust de Can Loi

Un pa integral

Galletes de llimona i romaní

Confitura de ceba i mostassa al gust de Can Loi

Confitura de taronja agra

Mil fulls de poma amb carn tofonada i salsa de sobrassada amb mel

Cuinat de ciurons a la seca

Tomàtiga farcida d'estiu mallorquí amb cruixents de pa amb gust d'all

Copa de iogur amb torró fluix

Magdalenes definitives

Pasta de panada

Pasta de cocarroi

Vienes i magranetes

Pa dels 5 minuts

Coca de pebres torrats i ceba

Mousse d'albergínia i pebre amb salsa de sobrassada

Rotllets d'albergínia farcits

Muffins integrals amb mel i nous

Piteres a la parmesana versionades

Gelat de fraula

Arròs al forn a l'estil de Can Loi

Coca integral amb crema d'ametles

Mongetes saltejades a l'estiu de Can Loi

Coca esponjosa d'albercocs i sobrassada

Confitura de vi negre

Sospiros

Tatin d'albergínia, mel i sobrassada

Croquetes de cuixot

Crema de pastanagó i juliverd

Amanida de tardor

Milfulls de poma al forn amb brossat, mel i nous

Pseudofideuà a la pseudomilanesa

Coca de pastanagó, nous i festucs

Bombó de pebre torrat farcit de formatge sobre llit de patata i ceba al forn

Infusió sòlida d'infusió d'herbes amb sorbet de llimona i poma àcida

Entrepà power taste amb esclatassangs

Crema de porro i colflori

Sopes de matances

power taste!

2009-11-11T21:40:00.002+01:00

Fa no res li comentava a un dels meus amics culinaris que avui he comprat un pa alemany i que he hagut d'esperar asseguda dins la botiga una estona perquè encara estava enfornat. I d'aquesta conversa ha vengut la gran pregunta: i com te'l menjaràs?
Automàticament la meva ment s'ha posat a funcionar i com que som una gran pecadora de pecats mortals he començat a muntar, de pensament, un entrepà amb capes de bacon ben cruixent, com aquell que vaig menjar a Washington... i formatge al punt de fondre perfecte i una mica de la meva salsa verda...
Amb això que totes les meves ganes s'han vist (afortunadament) truncades per un fet molt bo d'entendre: no tenc bacon (per evitar temptacions...)
Però clar, el pa ja el tenia, i la gana també, i la gola... la gola la tenia tota! així que el capet de pensar, que diria un amic meu, s'ha posat en marxa i just a darrera hi ha anat el cosset.

Entrepà power taste de Can Loi

Ingredients d'un entrepà:
2 llesques de pa alemany de cereals i pipes acabat de fer
una branca de julivert
4 tallades primes de cap de llom curat amb pebre bo
2 tallades primes de tomàtiga
3 esclatassangs mallorquins
oli d'oliva verge
pebre bo
sal de cocó

Per començar he posat la planxa a encalentir-se i hi he posat els esclatassangs. Quan els he girat per primera vegada els he regat d'oli i els he trempat amb sal i pebre bo. Després els he regats per l'altra cara. Quan ja eren quasi cuits, he posat les tallades de cap de llom sobre la planxa volta i volta i els he posat immediatament sobre el pa perquè s'amaràs amb els sucs de la carn. A damunt hi he posat les fulles de juliverd sense el tronc. A damunt, les tallades de tomàtiga i , per acabar, els esclatassangs. He aplegat tots els sucs de damunt la planxa fent una mullada amb la llesca de pa que havia de tapar l'entrepà.

Aquí teniu el pecatot! la potència de sabors és brutal, tant, que cal acompanyar el plat amb una copa de vi negre, un Torrent Fals, rr, de Vinya Taujana, per exemple...

I entrepà preparat, entrepà menjat!

Blanca i radiant va la crema

2009-11-06T21:17:00.003+01:00

Record com si fos ahir en Loquillo, el meu amor platònic de l'adolescència, davallant les escales envoltat de nuvíes de la Cubana... aisss que ho és de sexy aquest home...Me vaig enamorar d'ell quan feia 4rt de la EGB i record exactament el moment: estava estudiant la "metamorfosis de la rana" i ell cantava Chanel, Cocaina i Don Perignon.
He cercat el vídeo que vos deia d'ell envoltat de nuvíes i només n'he trobat un trosset però per mostra val.

I per què vos cont això?
Idò perquè m'ha vengut al cap la cançó quan he emplatat el sopar d'avui.
Amb el fred venen ganes de menjar calent. S'ha acabat el trempó i el pa amb oli, i el mercat està ple de verdures fantàstiques per fer cremetes.

Crema de porro i colflori

Ingredients:
1/2 colflori
1 manat de porros
1 ceba
1 patata
oli
sal
xulla mig curada

En una olla, hi heu de posar un raig d'oli i hi posau la verdura tallada grosserament: primer el porro i la ceba, després la patata i per acabar la colflori.
Ho he remenat un poc i ho he tapat amb aigua. Ho he deixat coure fins que ha estat cuit que quasi se desfeia la patata.
Ho he passat tot amb el braç elèctric. Quan estava mig capolat hi he posat 2 cullerades d'oli cru i he seguit batent. Ho he passat pel passapurés per retirar possibles filaments i ho he reservat.
La xulla la tenia congelada i sense deixar-la descongelar n'he tallat una mica molt primeta i n'he fet tiretes. Sobre un paper de cuina, ho he posat al microones 2 minuts fins que ha estat completament cruixent.
He emplatat la finíssima crema i a damunt hi he posat els cruixents de xulla i una mica d'oli d'arbequina.

I crema cuinada, crema menjada!

Vols sopes?

2009-11-04T20:29:00.004+01:00

Quina cosa no és cosa i per tot el món se posa?
Vols sopes?
Aquesta pregunta "vols sopes?" anava lligada a les endevinalles. Vol dir si ja no vols pensar més i prefereixes que te diguin la resposta de l'enigma. Els covardets sempre deien "Sí, vull sopes" i després de la resposta començaven les befes.
Unes altres sopes són les de pa. Antigament, el pa dur servia per fer retre molts de plats tallant-lo primet i amarant-lo de les substàncies concentrades (o no) de molts de brous: de verdura, de peix, de cuinats de llegum... Les sopes de pa tenen el poder màgic de fer contundents els plats més senzills.
En els restaurants més "típics i tòpics" de Mallorca sempre hi trobareu les mal dites "Sopas Mallorquinas". Vols dir que no són mallorquines totes les sopes que se fan a Mallorca?...
Les sopes més conegudes són les de matances i són les que m'he fet anit per sopar. La veritat és que mai he estat massa amiga de les sopes, però amb l'edat els paladars canvien i ara m'agraden bastant.
Aquesta vegada la talent de menjar-ne ha estat el resultat d'una provocació de n'Ibán Yarza, el meu gurú del pa, que amb una foto del seu blog me va dur a la necessitat de menjar sopes.

Sopes de matances de Can Loi.

Ingredients:
Sopes de pa moreno (pa moreno dur llescat molt prim)
carn magra de porc
un manat de grells
alls
tomàtiga ratllada
julivert
col
colflori
esclatassangs
oli d'oliva verge
sal
pebre bo
pebre bord
rave, olives trencades i pebrets envinagrats per acompanyar

Posau oli en una cassola i posau-hi els alls i tot seguit la carn tallada a daus perquè se vagi enrossint. A continuació posau-hi els grells tallats a trossets i després la tomàtiga. La idea és de fer un sofregit. Per acabar, tireu-hi els esclatassangs. Deixau-ho sofregir tot. Per acabar el sofregit, posau-hi sal abastament, pebre bo i pebre bord, i el julivert (per a 3 persones n'hi he posat més de mig manat, tallat no massa petit)
Tallau la col en juliana no massa fina i afegiu-la a la cassola i donau-li un parell de voltes fins que s'hagi mort una mica. Afegiu-hi aigua que just ho tapi tot i deixau-ho bullir. Quan faci 10 minuts que bull, afegiu-hi la colflori tallada i deixau-la al foc fent xup-xup fins que sigui cuita.
Amb una giradora, anau traient la verdura de la cassola i deixau-la ben escorreguda en una plata. Quan només quedi el brou, anau posant-hi sopes de pa fins que tot el brou les hagi amarades. Les heu d'anar pitjant perquè el brou sobrant en pugui amarar més. Quan ja no quedi brou, posau damunt les sopes tota la verdura i deixau-ho reposar una estona abans de menjar. Quan estiguin dins el plat, regau-les amb un bon roll d'oli d'oliva.

Per acompanyar aquest plat convé tenir olives trencades, rave o ravenets, algun pebre de cirereta envinagrat i un bon vinet negre.
A jo m'agraden fetes i menjades, però hi ha molta gent que s'estima més fer-les d'un dia per l'altre i encalentir-les dins la paella.

Ah! la cosa que no és cosa i per tot el món se posa és... vols sopes??

Artesans de la menjua

2009-11-03T09:55:00.003+01:00

Un mallorquí mai surt de Mallorca sense una bossa de galletes d'oli dins la maleta. Crec que aquesta és la manera més gràfica i simple d'explicar la nostra passió per aquestes galletes salades i cruixents.
En realitat no són galletes. Una vegada me varen explicar que galleta només podia usar-se per a pasta dolça i que això que nosaltres menjam són panets. Però així i tot, per a nosaltres són galletes, galletes d'oli. La bossa, quan posa els ingredients en castellà, posa "pan especial". Especial sí que ho és, i molt!
Per coses inesperades, després d'un dia de molt d'stress a la feina, vaig agrair l'esforç del meu equip amb un berenaret i xerrant vaig descobrir que na Laura era parenta de Can Gelabert de Porreres.
La meva cervellera se va posar en marxa i com que la confiança fa oi vaig envestir amb la frase màgica: i que no me podrieu mostrar el procés de fabricació, un dia? eh?
I ja me teniu ahir dematí (festa a ciutat) amb una bona boira, de camí cap a Porreres.
Na Laura m'havia dit que justament ahir només feien galletes i que era el procés més mecanitzat. Això de la mecanització és un concepte molt relatiu perquè si parlam de maquinària que ha dissenyat l'amo amb el ferrer del poble i que els pastons s'han de pujar a mà... a mi me resulta un tant molt artesanal.

Vaig poder veure el procés de fabricació de les galletes d'oli. Un procés que dura una hora entre que se posa la pasta a la talladora de pasta crua, el fermentat, la cocció i el refredat. El procés acaba amb un home assegut que va posant a mà la goma elàstica a cada una de les bosses.
De la varietat de galletes que fan en destacaria les que duen com a ingredient diferenciador la garrova. Aquest producte és el resultat d'un estudi que se va fer a la UIB sobre les propietats dietètiques d'aquest fruit.
Però després d'entrar dins la nau on es fabriquen, vaig anar recordant tots els productes que fa aquella empresa: galletes, galleta picada, bessó capolat, preparat de gelat d'avellana i d'ametla, torró, els increibles galletes boer, i la pasta.
La pasta que fan sota la marca Bendinat, és senzilla, sense pretensions, no estova si la deixes dins el brou. Ador les seves burballes arrissades i poder estrényer les troques de pasta dins la mà ben damunt la greixonera perquè se trenquin.

Del seu procés de fabricació només vos en diré que és amb conceptes totalment artesanals: pastar la semolina, donar la forma a la pasta segons els motlles, plegar les troques de pasta i posar a aixugar sobre uns canyissos.
Tot és deliciosament impecable i deliciosament deliciós.
Na Laura me va parlar d'una pasta especial que pràcticament feien per a consumidors de dos o tres pobles, de la zona de sa Pobla: els fideus morenos. Aquests fideus se fan de farina i no de semolina i me va enviar mentalment a les èpoques de les padrines que encara parlen de ca sa fideuera i de les canyes amb els fideus penjats abans, durant, i després de la guerra.

Les galletes boer, nèlies que en deia la meva padrina, són la sublimació de la delicadesa. En pots menjar un paquet sencer i no t'embafen. Són fresques, com el seu embalatge senzill anuncia: galletes boer, fresquetes.
Fines capes de neula cuadriculada, cruixent, trencadissa, untades suamente d'una crema que pot ser de coco, de nata, de vainilla o d'ametla.
Una vegada vaig sentir que algú deia que eren com les artiach... me va fer mal sentir-ho.

Un altre producte que fan per aquestes dates és el torró fluix i les coques de torró. El torró fluix el fan a l'estil mallorquí: ametla mallorquina torrada i sucre, tot capolat enmig de moles de pedra fins que l'ametla fa oli i permet que lligui la pasta. Talment com a ca nostra. Les coques de torró d'ametla crua van enmig de neules crues i estan aromatitzades amb llimona. Talment com a ca nostra.

I entre una cosa i l'altra vaig passar el dematí per Porreres, que estaven de firó, i amb na Laura anàrem a plaça a veure les parades de productes locals, a tastar-los i a fruir-los: confitures, embotits, els magnífics albercocs secs (m'encanten així, tan àcids, com han de ser, com si fossin llengües de pica-pica), sabates de sola d'auto amb dissenys preciosos... Porreres és un poble sorprenent.

nota: les fotos me les va passar na Laura perquè amb tanta emoció i admiració com estava sentint durant la visita, se me va passar treure la meva màquina de retratar.

Dinar al Cafe Des Artistes. Berlín.

2009-10-25T17:17:00.010+01:00

Dels dies per Berlín en destacaria quatre coses: el fred i l'aigua, el mal d'esquena, el dinar al Cafe des Artistes, i el sopar en un italià a la plaça de l'ajuntament.
El menjar, en aquella ciutat, és barat, bo i barat. El servei, molt millor que per aquí. Però el Cafe des Artistes me va sorprendre d'una forma molt especial.
Cercàvem per dinar peus davall taula en un lloc que ens entràs pels ulls. Poc a poc vàrem anar deixant la zona comercial per excel·lència de la ciutat i ens vam anar introduint dins un barri preciós.
La gran quantitat de banderes amb l'arc de sant Martí, la bellesa dels petits jardinets, la netedat, la gent que s'hi passejava i l'ambient (mai millor dit) ens va indicar que estàvem dins un dels barris gays.
Va ser així, que de sobte vàrem trobar un lloc preciós, blanc per defora i taronja per dedins amb una pissarra que posava menú del dia i el nom del local: Cafe des Artistes.
Hi entràrem i un camarer, n'Osvaldo (nom que decidírem de posar-li), veneçolà ell, ens va atendre fruint ell de nosaltres i nosaltres d'ell. Va ser molt agradable, ple de detallas i amb un servei exquisit, i del dinar... val més que mireu les fotos...

Només asseure'ns a la taula, que ens van instal·lar ben davant una enorme finestra, els 4 començals en forma d'U mirant cap al carrer (ho vam demanar així per veure la bellesa del barri) ens dugueren pa de 4 tipus diferents i aquesta mantega de tomàtiga seca i fruits secs: deliciosa.

La taula estava molt ben muntada: estovalles blanquíssimes de molt bona qualitat, coberts preciosos, dels que pesen, dels que m'agraden, barrocs, la porcellana blanquísima i brillant... i un punt de color que donaven unes pomes verdes que brillaven damunt la blancor costant... preciós.

De primer plat, el menú tenia dues opcions: amanida o crema.
L'amanida, ens va explicar n'Osvaldo, era una petita mostra de totes les amanides que serveix el restaurant fora del menú, una culleradeta de cada una coronada amb endívia. Hi havia una amanida de pasta, tabulé, amanida de patat, amanida de poma... deliciosa.

Com que a mi no m'agraden les amanides amanides (rareses que tenc) vaig optar per la crema. Era una crema de patata i bolets fantàstica. Al punt de temperatura, al punt de cremositat, al punt de potència de bolets i al punt de suavitat de patata.

De darreria, la meva opció va ser filet de vedella amb guarnició de verdures saltades i puré de patata: im-pre-sio-nant! Cocció de verdures increible, punt de la carn exacte, i del puré... mmmm....

N'Osvaldo va tenir problemes per explicar-nos quin era l'altre plat de carn: va resultar ser pularda, pitrera de pularda amb col fermentada i puré de patata. La carn tenia un aspecte inmillorable. La col aquesta no m'agrada però fins i tot me va fer mengera (tot i que no en vaig menjar). La ració: brutalment enorme.

Ho regàrem tot amb cerveses, aigua i alguna copa de vi blanc d'aperitiu.

Les postres: copa de fruita. Molt ben presentada, molt còmoda de menjar, molt fresca.

Després cafè ràpid i n'Osvaldo ens va donar indicacions per visitar coses i sortir de nit. En Hans (el nom que posàrem a l'altre cambrer) va ser molt agradable i va intentar comunicar-se amb nosaltres però només parlava alemany.
I abans de partir, la visita obligada als lavabos: ram de roses fresques, tovalloles de roba individuals per aixugar-se, aigua tèbia a l'aixeta, sabó amb una aroma deliciosa... Fins i tot el bany enamorava.
Si mai anau a Berlin, cercau-lo!

Operació botelles d'herbes (actualització)

2009-10-20T10:03:00.002+02:00

Operació "Botelles d'Herbes" tancada amb èxit.
Operació "Locus Iste" tancada amb èxit gràcies a l'operació "Botelles d'Herbes".
Operació "he deixat el Listerine" solucionada gràcies a l'operació "Botelles d'Herbes".
Operació "melasualabroncaquemhanfotutperquehefettard" superada gràcies a l'operació "Botelles d'Herbes"
Operació " Shony recautxutada amb capa d'estuc venecià" millorada gràcies a l'operació "Botelles d'Herbes".

Operació Botelles d'herbes

2009-10-14T16:59:00.008+02:00

Si sou amics d'aprop ja sabreu que d'aquí a un parell de dies (un parell mallorquí que sempre és més de dos perquè aquí no anam amb minxes...) me'n vaig a Berlín de mini-gira amb la coral. I si no ho sabíeu ja ho sabeu.
A la coral, que no donaré més detalls però diré que és un Orfeó i és de la UIB (ara dita uibé quan sempre li havíem dit uip), som una guarda de gent que , de cantar ho podem fer més o menys bé, però de fer trull i pardalades som uns "fenómenos". Això sí, en els concerts procuram fer-ho el més bé possible i per aquest motiu és molt necessari sortir relaxats i amb el coll calent a l'escenari. Per això, i sempre pensant en el bé comú, tenim el costum (2 o 3... no massa més) d'anar al cafè més pròxim i fer una copeta d'herbes dolces, per encalentir i endolcir la gola...ja m'enteneu...
La cosa està que en anar a fora de Mallorca mos foten perquè no tenen aquest remei miraculós. Per aquest fet, juntament amb el complot que mos fa AENA, mos veim obligats a facturar equipatges "per transport de líquids" amb el perill de que ens perdin la preuada maleta (que no seria el primer pic).
Per un altre cantó, tot i dur motxilla o bossa grossa, no sempre pots passejar pel món una botella de litre (o de 750 cc) amb el perill de que se trenqui o fins i tot de que te la robin (Déu mos en guard!!), però a Can Loi hem trobat la solució al problema: actimel de can Carrefú!!!
Les botelletes d'actimel de can Carrefú tenen l'invent més gran de la història de les botelletes: tap de rosca! Això vol dir que un cop begudes, escurades i eixugades són el recipient ideal per a passejar "beuratges miraculosos i revitalitzants" (tal i com ho seria un actimel, però a la mallorquina). I el més important... s'hi t'apleguen fent un glopet d'amagat sempre pots dir: "estic prenent vitamines i aminoasidos i biodaixons per tenir forces pel concert" i tots contents... què no és guapo això?
Avui vespre els meus convidats col·laboraran en aquesta gran obra beguent un "actimeldecancarrefú" per hom.
A més a més, el meu càrrec imposat de cap de departament de festes, saraus, celebracions, novatades i soparillos amb ball, m'obliga a dedicar-me al tràfic legal il·legalitzat d'aquestes substàncies. Que quedi clar que ho faig per vosaltres, companys! (sobretot pen Company)

Sopar de Sant Francesc.

2009-10-04T09:59:00.004+02:00

Aquest sopar ha estat un petit desastre perquè, bàsicament, no tenc el cap al seu lloc i, per afegitó, els últims dies m'han anat sorgint més problemes que han ocupat la petita part de concentració que tenia estalviada per dedicar als meus comensals.
Divendres a vespre encara no sabia que els donaria per sopar i, com era d'esperar, tot ha estat una improvisació maldestra.

El menú:
Bloc de foie amb confitura de vi negre
Croquetes de cuixot
Gambes arrebossades de kikos sobre amanida d'herba de canonge
Pollastre farcit de carn trufada a l'aroma de poma i espècies amb emulsió de pastanaga i figues saltejades
Infusió sòlida d'herbes digestives amb sorbet de llimona i bastonets de poma àcida.
Amics i amigues, besades i comprensió.

Només vos pos la foto i la recepta de les postres que me va inspirar en José Lacambra, amic cuiner de Barcelona, xef del Catalina, restaurant que he d'anar ben aviat perquè tenim conceptes culinaris molt semblants.

Infusió sòlida d'herbes digestives amb sorbet de llimona i bastonets de poma àcida.

Ingredients:
Aigua mineral
sobres d'infusió (jo vaig fer servir menta i la barreja digestiva de ca n'Hacendado)
fulls de coa de peix
sorbet de llimona (el vaig comprar fet, de ca n'Hacendado)
poma verda àcida.

Posau a fer la infusió dins aigua calenta i rehidratau els fulls de gelatina amb aigua freda i afegiu-la a la infusió. Colau-ho i posau-ho a quallar dins la gelera.
Hora de muntar el plat, trencau la gelatina amb una forqueta i posau-la de base. A damunt, posau-hi una canelle de sorbet i uns palets de poma sense pelar.
La foto no és gaire bona, perquè entre una cosa i l'altre me va fugir del cap fer les fotos...

I els amics, el millor del sopar, tan predisposats com sempre, més agraïts del normal, i capaços de disculpar-me el petit desastre.

Ai... les paraules.

2009-09-30T11:11:00.002+02:00

Feia molt de temps que no me trobava en la situació mental en la que estic en aquests moments.
Ja no recordava com algú pot ser capaç de fer-me rodar el cap com si d'un mareig se tractàs. I és que les paraules maregen... molt.
Falten 3 dies per tenir gent a sopar a casa, bons amics, i som incapaç de concentrar-me en elaborar un menú amb un mínim d'equilibri. Tot el que em passa pel cap, ara, va en mides irracionals.
Des del cap de setmana només me ve el teu nom al cap... i aquest és el mal, el només.
Les paraules poden fer emmalaltir d'una malaltia que desig, a les fosques, amb els ulls tapats, plena de sal eixugada davall la lluna, ballant un rock'n'roll o un reggae, o un vals...
Ai... les paraules... redunden damunt tot lo que hem fornicat... i vull estar infectada de tu, vull estar malalta de tu (però retorna'm el meu sentit).
Sort en tenc de la música.

Menú del primer dia de tardor.

2009-09-22T15:31:00.003+02:00

M'agraden les primaveres. Ho he dit altres vegades, però cada vegada que me pos de màniga llarga prima som una mica més feliç. I per acabar d'arrodonir la felicitat, la pluja me visita fent-me un escolt sobre els bolets que l'esperen per saludar-me d'aquí uns dies. Les primaveres , d'hivern i d'estiu, són el meu temps ideal.
Els dies de pluja, no sé per què, les coses me reten, el meu cervellet va com a més actiu i amb ganes de fer coses. Vos deix la mostra d'avui

Amanida de tardor

Ingredients:
1 pera
cuixot salat de qualitat tallat finíssim
1 tomàtiga cherry
mescla de fulles tendres
1 figa
encenalls de formatge curat

per a la vinagreta:
oli d'oliva verge
actimel
flor de sal
festucs

Fer-la és ben senzill, se tracta de pelar la pera i la figa i tallar-les. Compondre amb una mica de gràcia i combinat els colors els altres ingredients i fer la vinagreta amb l'oli, un raig d'actimel i els festucs picats per tirar-la per sobre.
Per servir-la, millor que cada un se posi la vinagreta segons li agradi, i la flor de sal, posau-la que contrasti amb els elements més dolços del plat.

I de postres:

Milfulls de poma al forn amb brossat trempat, mel i nous.

Ingredients:
1 poma golden
50 gr de brossat
1 cullerada de sucre
canyella
pell de llimona ratllada
mel de qualitat
un parell de nous.

He posat la poma a tallades rodones sense les llavors dins el microones durant 5 minuts. Mentrestant he trempat el brossat amb el sucre, la pell de llimona i la canyella. Ho he mesclat molt bé i ho he reservat.
Quan la poma ha estat cuita he muntat capes de poma i de brossat (he usat una màniga pastissera per posar-lo) i a sobre de la darrera de poma hi he posat mel i unes nous picades grosserament.
És recomanable guardar-ho dins la gelera una estona abans de menjar-s'ho.

Ja veis que un migdia de tardor dóna per molt. Ara, després de dinar, queda una petita escurada i un cafè calent per a seguir amb energia tot l'horabaixa.

Feliç tardor a tots i al meu cosí Toniet, Molts d'anys, que avui és el seu aniversari. El dinaret me l'he menjat jo tota sola però m'ha servit per celebrar-li l'aniversari.

Una història d'amor... i de superació.

2009-09-19T12:14:00.001+02:00

Fris de veure aquesta pel·lícula i no només perquè la banda sonora sigui den Guille (La Casa Azul).

Consulta del dr. X

2009-09-16T11:03:00.004+02:00

-Consulta del Dr. X, digui?
-Bon dia, me podria donar hora?
-Sí, quina assegurança té?
-Sí, apunti, 971 567 (i 3 números més)
-Mmm... i "seguro"? Quin "seguro" té?
-Que sigui aviat per favor, que tenc molt de mal!
-Teniu "seguro"? (cridant)
-A sa meva filla li aniria bé en dijous o divendres.
(desistint...)- Molt bé, dia tal a les tal aniria bé?
-Del seguro de Can Planes...
-(cridant) Dia tal a les tal!
-Me dóna dia, reina?
-(cridant i xerrant lentament) Diiiiiaaaa Taaaaal a les taaaaal. Va be?
-Me xerraràs un poc fort que som una mica sorda?

A partir d'aquí ja m'estim més no continuar el relat...
Què he après? Que cada un ha de conèixer les seves pròpies limitacions...
(Santa Paciència...)

-

Soparet improvitzat: pseudofideuà a la pseudomilanesa

2009-09-15T22:37:00.004+02:00

Ni és fideuà, ni és a la milanesa, però es les dues coses la vegada. El més important és que amb 4 coses perdudes, resseques i músties, que he trobat dins la gelera, he fet un soparet ben bo i amb menys de 15 minuts ja m'ho menjava.Ingredients:
Dos grapats de fideuí (jo hi he posat aquest de verdures)
ceba
pebre verd
pebre vermell torrat
cuixot salt
all
aigua
oli.

He tallat tots els ingredients (manco el fideus) a la brunoise (a la "brunuás", a quadrets petits) i ho he sofregit tot amb oli. Quan ha estat cuit, hi he tirat els fideus i els he enrossit. Hi he tirat aigua (no gaire) i l'he deixada evaporar. El fideuí està cuit en 3 minuts.
I amb el que hi he posat... ha estat ben bo!

Els grans plaers de les petites obsessions.

2009-09-13T19:17:00.008+02:00

Ja ho he dit altres vegades: som obsessiva.
Quan m'obsession amb un producte, o una textura, o un color, o una cocció, no me puc aturar d'investigar, de pensar-hi i de fer provatures continuades fins que aconseguesc el que vull.
D'ençà que vaig anar als Estats Units, la pastanaga m'obsessiona. No me demaneu per què. Les meves obsessions tenen un punt d'irracionalitat molt acusat.
Després de la crema de pastanagó que vaig aconseguir, el següent pas era el gató de pastanagó.
Avui el dia s'hi presta: plou, el primer dia de pluja de tot l'estiu. Quan fa calor, el cervell té un dispositiu que no te permet encendre el forn les vegades que voldries. Només feia falta una arruixada per desactivar-me el dispositiu.
Ara, Can Loi fa olor de canyella i de fruit sec. Fa olor de forn i de tardor (la tant desitjada tardor).Ingredients:
200 gr de farina integral
una culleradeta de cafè de llevat químic
una culleradeta de cafè de bicarbonat
una cullerada de postre de canyella en pols
un polsí de nou moscada
un polsí de sal
225 gr de sucre
150 gr d'oli
mig iogurt natural
300 gr de pastanagó ratllat molt fil
3 ous
una gradapa de nous trossejades
una grapadeta de festucs

He posat els ingredients dins un bol, tots un a sobre de l'altre i en l'ordre en que els he escrit. Quan tot ha estat dins el bol, amb una llengua de silicona, ho he mesclat tot ràpidament, sense massa dedicació... 4 remenades.
He posat la barreja dins un motle de silicona i 45 minuts al forn calent a 180º.
I llest!Les gotetes que hi ha damunt el plat són de la primera pluja. Quan he fet les fotos damunt el coll de la cisterna de Can Loi encara feia una brusquineta fina, cameta d'aranya... m'encanta la pluja.

Encara no sé quin nom li he de posar. Al final decidiré.

2009-09-13T13:53:00.004+02:00

Avui, com la majoria de diumenges, no sabia què m'havia de fer per dinar. I com molts de diumenges he pensat que podria fer alguna cosa per aprofitar per penjar al blog.
Què tenia dins la gelera? poca cosa, 4 pebres que havia comprat per torrar i les coses de sempre: formatge, un parell de cebes... ha sortit això

Ingredients:
1 pebre vermell no massa gruixut
1 ceba blanca
1 patata
formatge maonès curat
farigola
julivert
alls
sucre moreno
sal
oli d'oliva verge

Per començar he posat els pebres a torrar dins el forn calent, untats amb oli, sobre una placa. Quan han estat cuits els he deixat suar dins una cassola ben tapada. Quan han estat freds els he pelats i els he reservat. També hi he posat a coure una patata embolicada amb paper d'alumini. També he reservat tot el suc que han fet els pebres i l'he posat a reduir amb una cullerada de sucre moreno.

He posat la ceba tallada en juliana en una paella amb una mica d'oli perquè s'anàs confitant a foc lent amb 2 alls tallats a làmines una mica d'oli i un poc de sal. Quan he apagat el foc a la paella hi he posat els fulles d'una branca de farigola.
Quan la ceba s'anava fent, he ratllat el formatge amb un ratllador fi i després he picat a mà un manadet de julivert. Ho he afegit al formatge i ho he picat tot junt a ganivet. Hi he posat unes gotes d'oli.
Per a muntar el plat, he posat una base de patata al forn, pelada i laminada. A damunt la ceba ja confitada i aromatitzada amb la farigola.
Després he posat un tall de pebre torrat a sobre de la fusta i l'he farcit de la picada de formatge i julivert i li he donat forma arrodonida. Ho he col·locat a sobre del llit de patata i ceba.
Per acabar, he regat el plat amb la reducció agredolça del suc dels pebres.

El nom: bombó de pebre torrat farcit de formatge verd sobre llit de patata al forn i ceba confitada a l'aroma de farigola i mel de pebre.
Altres opcions... farcit de micuit, formatge blau, o de cabra... pot donar molt de joc.
Ha estat ben bo, dolcet, saladet, agredolç, melós... melassa!

Hauré de comprar un carretó.

2009-09-08T12:14:00.005+02:00

A la fi tendré l'excusa per comprar un carretó d'anar a comprar!
Jo sempre he estat dona de senalla, de les d'espart, fondes, amb les anses de pita. M'agraden per anar al mercat a fer la compra del dia: una mica de verdura, 4 fruites...; però quan ja hi vols posar mitja síndria i 4 pebres per torrar, ja no hi pots posar res mes, i la corda de les anses comença a clavar-se dins la carnadura de les mans o de l'espatla.
Quan vas a fer compra grossa ens és més fàcil carregar-mos de bosses petites de les de plàstic, de les que fins fa poc eren de franc per tot.
Record la primera vegada que, a fora, me volien fer pagar una bossa de plàstic per dur la compra: me va parèixer una cosa ben rara (aquests gavatxos...) Quan vaig anar per primera vegada a Lidl me volien cobrar 5 cèntims d'una bossa!
Vaig recordar que la compra de Makro no anava embossada, que com a molt se podien pidolar capses de cartró per posar les coses petites, i les grosses s'abocaven a l'engròs dins el maleter del cotxe. Tampoc era cap cosa massa rara, si ho penses bé. Només s'havia de preparar una capsa de cartró de les mateixes que pots agafar dins el súper, i posar les coses de dins. Al Lidl ja m'hi havia avesat bé.
Ara que ja s'ha anunciat que els supermercats eliminaran les bosses de plàstic gratuites he entès perquè tenc aquest el costum, fins ara irracional, mamat de casa i de ca sa padrina, de guardar totes les bosses de plàstic que entren a Can Loi (les netes!!) i posar-les dins una bossa més gran, penjada dins el rebost.
A la fi se tornaran posar de moda aquelles bosses-cartereta que s'aplegaven amb un botó i se duien dins la bossa de mà "per si un cas". I els carretons d'anar a comprar ja no seran una cosa rara pel poble (ara només en duen 4 dones velles per tenir més bon anar pel carrer carregades). I si ho pens bé, no serà estrany dur un parell de caixes grosses de cartró damunt el seient del darrera en anar a comprar.
Torna el temps de guardar bosses i de guardar capses. Sort dels qui tenim rebost gran o porxo amb lloc! Però ja me va bé, perquè de bosses, dins el rebost, n'hi tenc a centenars.

Un matí a l'Squarcia.

2009-09-05T16:24:00.010+02:00

Quan la vida ja t'ha donat més de dos cops i sembla que és difícil retornar a la innocència dels infants, només la màgia de llocs com aquest te poden fer descobrir la mirada infantil d'admiració, gola i desig pur. Davant del mostrador de Squarcia, grans i petits s'hi aturen amb aquesta mirada de la innocència i del delit, la mirada de l'infant. Entrar dins Squarcia és entrar dins la casa de la bruixa de Hansel i Gretel, la casa de pastissos i caramels.

Sempre m'han emocionat aquestes imatges de pastissos davall una cúpula de vidre, sobre un plat amb peu, blanc, i aquestes torres de plats unides per una verga central amb una ansa que ho corona tot. Aquesta imatge que me resulta tan càlida i casolana, no està gens arrelada a la nostra manera de fer, és una imatge que me recorda la fredor del nord. No me negareu que no començau a ensalivar...

El mal d'aquests llocs (i de la pròpia llepolia) és que se fa infinitament difícil triar un sol pastís per fer el berenar: fruites, xocolates, glasses... ballen davant la vista i l'olfacte creant un conflicte de sentits.
No tothom té la sort d'una servidora, que se mou per petites obsessions. La d'ara és el pastanagó. La tria del meu berenar va ser fàcil: pastís de pastanagó i plàtan, esponjós, humit (humil, que diu molta gent), ple de diminuts fils de pastanaga que hi eren ben presents sense trobar-los... a damunt, una glassa gens empalagosa.

I com que els pecats sempre és millor fer-los amb companyia grata, la meva amiga va triar un gató de taronja de textura completament diferent a la meva, amb una crema interior que humitejava lleument la coca d'ametla.

La relació qualitat-preu me va semblar molt bona. Aquí teniu una foto de la pissarra on s'hi poden llegir les especialitats de la casa, les que tenen normalment i les que s'han de comanar. L'obrador gran el tenen a el Toro, però vérem passar pastissos i bases de pastís magnífiques, folrades de roses blanques meravelloses.

El local de Palma permet fer un berenar allà mateix, per un preu fantàstic: 3 euros un tall de pastís i un cafè (amb llet) o un té.
La botiga és blanquíssima, plena d'olors: ara xocolata, ara canyella, ara un cítric... un estímul constant dels sentits.

També tenen uns croissants que feien mengera, s'acabaren ràpidament, igual que el pa, farcit d'anous, de cuixot, d'olives negres, de panses i avellanes, d'herbes, flonjos, aromàtics...

I per acabar la trobada golafra amb una persona fantàstica, que me fa una enveja terrible, molta, molta, mos intercanviàrem uns regalets de "benvinguda física" a les nostres vides. Ella, coneixedora de les meves passions culinàries, me va obsequiar amb aquest metallibre de cuina balear, interessantíssim!
Conclusions finals: hi tornaré; he de provar de "piratejar" el pastís de pastanaga; les amistats, físiques, encara són possibles; la vida està plena de projectes...
Va ser el principi del que pot ser una gran amistat.
PS: Daria tot el que em queda de temps lliure per poder estar dins l'obrador d'aquesta gent.

Vídeos nous de LA CASA AZUL

2009-09-01T16:42:00.003+02:00

ESTIC EMOCIONADA!!!!!!!!!!

I la VERSIÓ en JAPONÈS!!!!

Ador aquest home!