Coses de Can Loi i altres herbes

El cultiu domèstic de la camarroja: producte gourmet. Post a 4 mans.

2011-04-07T17:34:00.010+02:00

Mon pare, en Tià Loi, és un home que ha passat tota la seva vida al camp, observant, treballant i visquent de la terra. Possiblement per això, té una capacitat especial per apreciar els petits tresors que ens pot oferir: bolets, brots, fulles, fruits.
En aquest cas, vol compartir amb tots vosaltres el fruit del treball d'uns anys d'observació, provatures i saviesa que l'ha portat a aconseguir cultivar una planta molt apreciada: la camarroja.

De la camarroja se'n mengen els brots tendres, blancs i nets abans de que treguin fulles verdes. No s'ha de confondre amb la xicoria del nord de la que se'n consumeix la fulla com si fossin endívies o escalores. Quan s'han fet ben nets de les restes de terra, se trempen amb oli, sal i vinagre i d'aquesta manera se pot gaudir de la seva dolça amargoreta.

Aquí vos deix el text-resum, sobre el cultiu casolà d'aquesta planta gourmet que enguany l'he vista, al mercat, a preus superiors als 50 euros, quan n'hi ha, que no és sempre.

CULTIU DOMÈSTIC DE LA CAMARRoja, Chicorium intubus C.

Tots els que hem anat a cercar camarroges per menjar com a amanida, sabem que ha de ser dins una llaurada després de les primeres pluges de tardor, o més bé quan ja hagi fet una bona saor. Ha de ser en un camp on ja hi hagi camarroges velles i que llaurant queden tapades de terra, tan si l’arada les ha rompudes com si nomes ha deixat terra a damunt.

Com que la camarroja vol seguir creixent, l’ull o ulls terminals parteixen a créixer; com que la llum del sol no les arriba perquè estan tapades de terra, creixen sense clorofila, és a dir, sense el color verd, i per això queden tan blanques i tendres i a punt per menjar.

Si som els primers que n’hi collim, en trobarem moltes, però si ja n’hi han anat d’altres abans que nosaltres, ja no hi trobrarem gaire cosa.

Sentia contar a mon pare que les millors eren les camarroges amb mes bon caluix que havia vistes eren unes que sortiren a la cresta de terra que quedà als voltants d’un clot que havien fet per sembrar un arbre.

Vaig pensar que si recreava aquest fet dins el corral i anava bé, podria tenir camarroges a mà sense haver-les d’anar a cercar dins el camp.

De manera que vaig arrabassar unes quantes camarroges velles i les vaig posar dins un cossiol tipus jardinera, i les vaig tapar de terra. Al cap d’un mes i mig vaig menjar camarroges ben bones.

A partir d’aquest “experiment” vaig pensar fer-ne un solc enterra.

Sabia un camp que estava ermàs, és a dir, sense cultivar feia uns quants d’anys que hi havia moltes camarroges velles (foto 1)

Vaig començar a triar-ne de les més grosses i en vaig anar arrabassant (fotos 2,3

A les fotos 5, 6 i 7 se veu el detall de les camarroges blanques i les vermelles, preparardes per sembrar, és a dir, escurçades les fulles per tenir bon manejar-les. Tan unes com les altres són igual de bones.

A la foto 8 es veu el detall de la senalla d’arrels de camarroges a punt per sembrar.

Amb aquest material preparat, obrirem un solc amb el cavec (foto 9). Si s’hi ha passat el motocultor abans serà més bo de fer. Usarem una corda de guia perquè quedi recte i de la llargada que necessitem.

Una vegada obert el solc i un poc escurat per tenir més bon treballar, i amb l’ajuda d’una maceta de picapedrer i un punxo de ferro gruixadet, farem uns cocons dins el solc (foto 10) de manera que hi poguem afigar les arrels de les camarroges fins tocar les fulles.

Perquè la terra quedi ben acostada a l’arrel de la camarroja, atacarem amb una varilla de ferro els voltants dels cocons (foto 11) o amb qualsevol altre sistema perquè la camarroja quedi ben sembrada.

Un cop sembrades totes les camarroges (foto 12) procedirem a posar-les terra a damunt (foto 13) fent un crestall més o manco alt ja que com més terra, més caluix (fotos 14 i 15)

I ara esperar aquell mes i mig o dos perquè nesquin les camarroges tendres (foto 16)

Quan ja n’hi hagi bastantes que tengui fulletes damunt el crestall i comencin a tornar verdes, serà el moment de començar a collir-ne.

Per collir-les, procedirem a llevar terra del voltant de la mota per tal de no espenyar ni les camarroges tendres ni l’arrel (fotos 17, 18, 19 i 20)

Una vegada destapades o a mesura que les destapem, rompem la camarroja tendre arran de l’arrel, procurant no arrabassar-la ni moure-la gaire, ja que aquestes mateixes arrels ens serviran per una altra collita (foto 21)

Deixarem el solc obert un temps fins que les motes tornin a tenir un parell de fulles (foto 22) i després tornarem a fer el crestall de terra i tornarà a començar el mateix procés descrit.

Podrà perllongar-se durant tot l’hivern i principi de primavera.

Ja a finals de març o primer d'abril, segons les plogudes, convendrà deixar el solc obert a comptes de que les camarroges se recuperin i se reforcin deixant que creixin les fulles verdes i després les espigues amb les seves flors blaves perquè granin i s’assequin, de les que en traurem la llavor per fer planter si ens interessa.

Camarroges collides i brutes de terra (fotos 23 i 24)

Quan ja estan netejades (foto 25 i 26) per fer-les netes basta passar-les 3 o 4 aigües, estopejant-les un poc i canviant-les de recipient.

I ara arribada la fi
lloaré l’herba d’arrel
que te transporta a nel cel
si la pots assaborir,
i el desig fa convertir
en unes ànsies ferotges
quan dins la panxa t’allotges
junt amb sal, oli i vinagre
unes plantes de gust agre
que se diuen camarroges.

Tià Coll

3-04-2011

Mantenint la indústria de càpsules de paper

2011-03-30T18:57:00.004+02:00

Avui en dia, amb això de la crisi, la indústria paperera i, concretament, la indústria de les càpsules de paper per a magdalenes se mantén gràcies a la meva dèria obsessivo-compulsiva amb les magdalenes, els muffins i els cupcakes.
Estan de moda, m'agraden i com que vaig trobant receptes millors que les anteriors, les vaig compartint amb vosaltres, estimats meus.
Aquesta recepta és den Xavier Barriga, forner Barceloní que s'ha convertit en un dels evangelitzadors del pa dins i fora de Catalunya, juntament amb la gent de Madrid Tiene Miga i el basc Iban Yarza y el seu Foro del Pan. Aquest forner, però, no només fa pa, perquè la tasca del forn és fer pa i quemullars, coques, magdalenes, pastes salades... tot allò que pugui sortir del concepte que tenim tots de pastisseria.
Idò el què vos deia, en Xavier Barriga ha publicat en un llibre una recepta de magdalena que és infal·lible, tot i que jo l'he tunejada una misèria.

Magdalenes de Xavier Barriga made in Can Loi

Ingredients:
125 gr d'ou (jo hi he posat 3 ous mitjans)
175 gr de sucre
60 cl de llet
190 cl d'oli de girasol (jo l'hi he posat d'oliva)
210 gr de farina fluixa (jo la vaig passar pel sedàs)
5 gr d'impulsor (jo n'hi he posat 7 de Royal)
Un polsí de sal
canyella en pols i ratlladura de llimona (jo no he posat canyella i hi he posat la pell de taronja en lloc de llimona)

Amb la batedora amb les varilles posades, començau a batre els ous i el sucre fins que doblin el volum. Poc a poc, afegiu-hi l'oli i la llet, sense aturar de batre. Seguidament hi tirarem el llevat , la ratlladura, la sal i la farina.
Heu de batre uns 5 minuts més.
Tapau la pasta amb un film i deixau-la reposar com a mínim una hora.
Com que jo vaig usar un tupper, el vaig tapar amb la seva tapadora i ho vaig deixar reposar fins l'endemà (me varen sortir feines que no tenia previstes).
Per coure-les, encalentiu el forn a 200º, preparau el motle metàl·lic per a magdalenes i posau-hi les càpsules de paper a dins.
Destapau la pasta i a cullerades posau-la dins les càpsules fins que quasi siguin plenes.
A damunt la pasta hi podeu posar un polsí de sucre que en ser cuit farà una crosteta deliciosa.
Enfornau ràpidament uns 15 minuts.
En treure-les del forn, deixau-les 5 minutets dins el motle de metall i després posau-les a refredar damunt una reixa.

I sí, ja ho sé que tota la vida vos han dit que el Canari o el Royal s'han de posar en el darrer moment i enfornar tot d'una, però creis-me i, sobretot! creis en Barriga que si ell ho fa així és per qualque cosa.
Una vegada més, tota la meva cultura de les pastes, l'aire i els llevats s'ha vista posada en dubte i el resultat ha estat més bo del que m'esperava.

35? ja?

2011-03-11T19:04:00.004+01:00

Idò sí! Encara que ningú ho diria, ja vaig fer 35 anyets, no fa massa.
Normalment m'agrada fer una festa, un dinar o un sopar, amb els amics per celebrar-ho, però enguany he estat un poc fotudeta i ho hauré de deixar per una mica més envant.
Però encara que només fóssim 2 per celebrar-ho, vaig fer una mossegadeta dolça per fer una mica més especial aquest moment.
No sabia què volia fer, no estava gaire inspirada i el gripot encara me durava. La decisió va ser fàcil: vaig posar mà a la butxaca i vaig treure un dels paperets que hi havia.
Paperets? direu... idò sí. La madona de Can Loi té el vici d'apuntar receptes, idees, coses que vol provar, inspiracions, dibuixos de conceptes, fórmules, llistes de la compra i altres coses en paperets de mida "post it" i guardar-los de forma indiscriminada dins la butxaca. Després acaben damunt el comodí del dormitori i després dins una capsa.
La majoria de coses dels paperets no arriben mai a port, però de tant en tant, tenen un profit.

Pastís de poma de la reina (de Can Loi)

Ingredients:
Per al pastís
6 pomes pelades i tallades a làmines
75 gr de farina
85 gr de sucre
85 gr de llet
30 ml d'oli
2ous
1 culleradeta de cafè de llevat químic
un polsí de sal
una culleradeta de cafè d'extracte de vainilla

Per a la cobertura:
55 gr de mantega
85 gr de sucre
1 ou

Encendrem el forn a 200º.
Posarem tots els ingredients de la pasta dins un bol gran, manco les pomes, i remenarem amb un batedor fins que la pasta estigui ben lligada i comenci a fer bimbolles. Ho reservarem.
Mentrestant preparam la poma. S'ha de tallar prima i s'ha d'anar afegint a la pasta i amb una espàtula anirem remenant perquè la poma se banyi de la massa cada tallada.
A continuació, ho posarem dins un motle desmuntable i ho enfornarem uns 25-30 minuts.
En aquests temps, esponjarem la mantega de la cobertura amb el sucre. Quan s'hagi estovat tot hi afegirem l'ou i farem que s'integri. Ho guardarem.
Passada la mitja hora de cocció, traurem el motle del forn i hi posarem la cobertura. Ho tornarem enfornar 10 minuts més.
Passat aquests 10 minuts, ho traurem del forn i ho deixarem refredar i ho posarem a la gelera perquè sigui ben fresquet hora de menjar-s'ho.

Una altra cosa dels paperets de les butxaques: si han passat la prova que va del comodí a la realitat, queden enganxats a la gelera amb un imant fins que un dia faig neteja i van a dins una capsa de sabates.

Darrers dies que la carn val (o valia)

2011-03-06T16:08:00.005+01:00

Està clar que avui en dia, que arribi la quaresma no és gaire determinant. Els dejunis i les abstinències de carn ens les passam per allà i qui les fa és més per una tradició social que no pas per una fe religiosa. Bé, vull creure que algú encara les fa de forma conscient.
Això sí, hi ha gent que aprofita la quaresma per treure's un vici o un costum: deixar de fumar, fer-se vegetarià, fer esport, deixar de menjar-se les ungles... són unes dates que ajuden a complir propostes o, al manco, a fer-nos-les.
Però els darrers dies abans de quaresma encara tenim tot el costum pagà que comporta: fresses, bromes, carn i menjars que també són tradicionals d'aquests dies com l'ensaïmada de tallades.
Antigament era habitual fer grans menjades de porquim perquè no en quedàs gens en arribar la quaresma, llangonisses primes, botifarrons, buidar els pots de saïm encetats, tot per treure de davant la mala idea de pecar. Després es feia una neteja profunda per treure qualsevol rastre d'aquest saborós animal, fins el punt de bullir ganivets i draps que poguessin contenir mínimes restes de sabor.

Per Can Loi hem decidit fer un arròs basat en tot aquesta menjua de porquim i també hem acabat puntes de coses que quedaven, això sí, aquí, durant la quaresma, seguirem pecant.

Arròs de darrers dies al forn
ingredients:
Una punta de cuixot salat
4 tallades de xulla
un pam (o més9 de llangonissa
1 patata grossa
1 moniato petit
1 ceba
300 gr de ciurons cuits
1 tomàtiga madura
1 cabeça d'alls
1 litre de brou (o 2 pastilles)
arròs bomba (el meu era Illa de Riu)
oli, saïm, sal, pebre bo.

Per començar, posarem a fer un sofregit amb el saïm, la ceba picada, el cuixot a trossets i la tomàtiga. Hi afegirem el brou i els ciurons. Ho mantindrem calent. Encendrem el forn a uns 200º.
En una paella gran o una cassola plana, hi posarem oli i l'encalentirem. En ser calent, hi marcarem, per tandes, la xulla, les patates i el moniato. Les reservarem.
Tot seguit, dins l'oli de la paella, hi enrossirem l'arròs.
Un cop tot preparat, en una greixonera plana o una rostidora de test, hi compondrem l'arròs i a damunt les tallades de patata, de xulla, el moniato, tallades gruixades de llangonissa i, enmig, una cabeça sencera d'alls.
Tot seguit ho banyarem amb el brou calent posat el doble de brou que d'arròs i una mica més.
En posar el brou, teniu present de no comptar el volum dels cigrons i el cuixot. Jo el que faig es colar-lo una mica, compondre l'espès i després posar el brou més o menys comptat.
Tot seguit, ho enfornarem durant uns 20 minuts.
A Can Loi hi hem posat això, però si teniu qualsevol cosa que vos faci mengera, posau-li fora por: un tros de botifarró, unes salsitxes, un poc de costella de porc, xoricets, xistorra, botifarres o d'allò que tengueu per ca vostra. Això sí, perquè sigui de darrers dies ha de ser porquim, eh! Ja vendran dies de bledes i bacallà!
Ah! una altra cosa! Procurau que la xulla vos quedi damunt perquè així amb el forn courà i farà crec-crec. Jo, sense voler la vaig tapar amb la patata i el moniato i va quedar gustosa però una mica bullida.

Noves provocacions i un refredat ferest

2011-02-28T19:43:00.004+01:00

Som fàcil de provocar, la curiositat me pica molt, la meva curiositat és gaire bé una urticària de tanta picor. Sort en tenc de que a can Google me donen respostes i camins a seguir per quedar tranquil·la amb certa facilitat.
Fa un parell de dies, una senyora me va donar una capsa, a la feina, perquè "som molt aguda". Dins aquella capsa hi havia merengues seques. Feia molts d'anys que no en menjava i no me vaig poder estar de pegar queixalada a tan exquisida dolçor. De sobte, vaig recordar com m'agrada la merenga seca! Però, oh! sorpresa! a dins hi havia ametla torrada! Oh my God! (que dirien els anglesos), si la merenga és bona, amb ametla torrada passa al lloc de la supremacia suprema!
Curiositat mode on. Google mode on.
Me vaig posar a cercar receptes de merenga seca amb ametles i vaig descobrir que eren unes postres típiques d'alguns llocs del món, d'entre els que vull destacar Granada (tierra soñada por mi) i, oh! més sorpreses!, Vinaròs (cóc power).
Facebooquejant vaig xatejar amb en Pedro de la Peña Gastronómica "El Puchero" de Granada i vaig demanar dades dels "Soplillos", com els diuen allà. A la vegada vaig escriure a en Massitet de Olleta de Verdures i vaig demanar què sabia sobre les "roques de Vinaròs", que les diuen allà.
I com que som una dona multifunció, anava interrogant aquella madona del regal fins que me va dir que els deia "blancs bufats" i me va donar la recepta.
Ja m'havia tret el gat del sac!
Vaig arribar a casa i m'hi vaig posar.

Blancs bufats, soplillos o roques de Vinaròs.

Ingredients
500 gr de sucre en pols
6 blancs d'ou
150 gr d'ametla torrada (vaig usar-ne de laminada)

No té massa secret més que muntar els blancs d'ou i anar-hi afegint el sucre, poc a poc, com si se tractàs d'una pluja dolça que va a caure dins un mar bimbolles blanques. Així mateix me va dur feina de muntar, crec que vaig estar més de 15 minuts batedora en mà.
Quan tengueu la merenga ben forta, posau-hi l'ametla torrada i trossejada grosserament amb el murter. Jo la hi vaig posar laminada que era la que tenia a mà en aquell moment. Remenau un poc sense que davallin els blancs.
Si vos ha quedat ben una merenga ben forta, no cal que ho poseu en capsetes de paper, basta que poseu cullerades separades damunt una llauna i un paper de forn. Jo, com que no estava massa segura de la consistència, vaig optar per usar unes capsetes de magdalena i m'ha quedat la mar de bé.
La part més difícil comença ara: unes 2-3 hores de forn al mínim més mínim que pogueu fer amb el vostre forn, fins que la merenga quedi ben seca. Les meves varen estar un poc més de 3 hores i no els hagués fet mal una estoneta més.
Armau-vos de paciència, estimats, val la pena!!

Estimats, escric això a les tantes de la matinada, una nit d'aquelles en que voldries dormir però la febre, el moc, i una tossina rabiosa m'han fet canviar el llit pel sofà i el plàcid somni per una desvetllada brutal.
I aprofit per recomanar-vos un llibre: Després de Laura, del l'amic Jordi Cabré. Ha estat la meva companyia nocturna aquests dies de no dormir. Si vos agrada la música, és el vostre llibre.

Restaurant Bri, tota una descoberta

2011-02-25T10:50:00.007+01:00

Feia estona que no recomanava cap lloc per anar a menjar. Avui, idò, toca.
Vaig descobrir el restaurant Bri per casualitat, en vaig passar per davant i me va sorprendre la decoració, vaig mirar la carta de menú que tenien a la porta i hi vaig entrar. Me va agradar.
Per Cap d'Any, amb uns amics i de casualitat, acabàrem sopant allà del menú degustació que tenen a les nits. Me va agradar.
Després hi he tornat alguna vegada més per dinar a migdia, del menú, i cada vegada m'han sorprès i això és una cosa prou rara en un menú de migdia.
L'amo és un personatge curiós, de sa Pobla, que, segons me va dir, ha viatjat bastant per Àsia per "aprendre i agafar idees perquè m'interessa molt la cultura del menjar".
El personal de sala sap què ha de fer per ser allà i no molestar.
Més coses que m'agraden: tenen una especial atenció a les persones que necessiten menjar d'alguna manera especial, donant molta importància als vegetarians i als celíacs. De fet, si avises de que tens alguna al·lèrgia alimentària es desfan perquè puguis menjar bé, cosa molt d'agrair.
El menú del migdia és el mateix tota la setmana, igual que el de la nit i el migdia val 14 euros. El menú degustació de la nit val 21,50 i no inclou les begudes: 4 plats i postres.
Aquesta setmana mateix hi podem trobar coses inspiradores com:
Gnoquis amb albergínia i formatge blau, croquetes de boletus (m'encanten) amb mesclum, o costella pelada a la criolla, i el vespre, rissoto de secret ibèric o un entrecot amb gelat de mostassa.
Ara seguit, vos posaré una grapada de fotos de coses que hi he menjat perquè en vegeu la cosa i vos diré també que el restaurant és acollidor, molt net, nou, i no fa olors "rares".

Coca de pebres escalivats amb tonyina i all i oli

Arròs melós de pèsols amb foie fresc

Lluç amb salsa verda i puré de moniato

Terrina de porcella confitada.

Mousse de xocolata amb taronja.

Cuscús de fruits secs i taronja

Crema de carabassa amb cruixent de remolatxa i formatge de cabra.

Amanida de cigrons amb gambes.

Gnoqui a la putanesca amb cruixent de parmesà.

Mil fulls de crema de xocolata amb crema de vainilla.

Crumble de poma i pera amb panses.

Queda dit idò, a prop de la plaça d'Espanya de Palma, Restaurant Bri. Si hi anau, digau que ho vareu veure al blog de Can Loi.
Jo no estaré massa a tornar-hi.
Ah! no hi pensava! Hi vaig menjar un all i oli, fet amb oli de romaní que era BRUTAL!

Va de carpaccio!

2011-02-12T12:40:00.007+01:00

Ai, estimats meus! això és un no parar!
De Nadal cap aquí he tengut molta feina i més que en vengui!
Primer de tot, i per a tots aquells que m'estau recordant constantment que penj poques receptes, vos pos l'enllaç de la col·laboració d'aquest mes que he fet per Café y Mas: Carpaccio de tomàtiga amb trempat de cafè.

La cosa és que a Barcelona, en un sopar de bloggers d'allà al restaurant Àtica, vaig recordar com m'agrada el carpaccio, si està ben fet i el producte és de qualitat.
El que vaig menjar a l'Àtica era de filet de bou amb formatge parmesà i pinyons torrats. Vos en deix una foto perquè el pugueu gaudir, encara que només sigui amb la vista (amb la boca i la panxa va fer una molt bona feina)

El carpaccio que jo vos proposaré avui el vaig preparar per un sopar que me va comanar algú que confia cegament en mi. La punyeta va ser que la peixatera me va veure venir i me va enroscar un tros de bacallà que per una banda era preciós i per l'altra tenia tota l'espina gruixada entravessada que no me va permetre fer talls grossos que havia previst segons la cara que m'havia mostrat (me vaig recordar d'ella i de tots els peixaters tot l'horabaixa).

Carpaccio de bacallà

Ingredients:
Llom de bacallà fresc (vigilau que no vos hi fotin l'espina, com a jo)
tomàtiga madura
olivada
oli d'oliva
sal
pebre bo
tabasco

Per començar posau el bacallà, ja sense pell i ben net de qualsevol espina, dins el congelador perquè agafi cos i faci més bon tallar. Convé tenir-li un parell d'hores.
Ratllau la tomàtiga. La meva era de les de pruna, ben madura i dolça. És aconsellable que, un cop ratllada, proveu de treure-li el màxim de suc i que quedi només la polpa. Trempau-la bé amb oli d'oliva verge (jo el vaig posar d'arbequina), sal i unes gotes de tabasco. Tastau si és prou saborós i reservau-ho.
Quan el peix ja hagi agafat una mica de gelor, treis-lo i, amb una ganiveta ben esmolada i de tall fi, anau fent llesques del bacallà tan primes com pugueu, gairebé transparents, i anau posant-les esteses damunt un plat.
Amb un pinzell de cuina, pintau amb la tomàtiga el plat que useu per treure a taula (que sigui pla) i anau col·locant una capa de talls de bacallà fins que arribeu a tapar tota la superfície que havíeu pintat.
Per acabar, posau-hi una mica de pebre bo, un bon raig d'oli i escampau-hi una mica d'olivada, del que en diuen els pijos, paté d'oliva (oliva negra capolada amb una mica d'oli)

Per menjar aquest carpaccio, vos recoman que talleu ben primes unes llesques de pa i les torreu dins el forn perquè quedin ben cruixents. Si el pa no és del dia, molt millor, podreu fer les llesques més primes i quan sigui torrat no se coneixerà!
Au idò, avui dues receptes pel preu d'una.

I per acabar, una altra notícia!
Can Loi serà present a la carta d'un gastrobar cultural que obrirà el mes que ve a quasi l'altra banda del món! És una passada que te contactin des de Lima, Perú, per demanar-te de participar en aquest projecte tan engrescador que se diu Koca Kinto. Gràcies Herbert per pensar en Can Loi (properament tendreu més informació)

PD: qui me va comanar el carpaccio m'ha enviat un missatge de matinada per dir-me que era de 10!

I seguim!

2011-01-10T12:52:00.004+01:00

I seguim publicant coses a fora casa i continuen arribant mostres d'estimació des de fora Mallorca.
Com vos vaig dir a l'entrada anterior, ara col·labor amb la web Café y más, aportant receptes que tenguin el cafè com a ingredient.
El mes de desembre els vaig enviar una recepta salada, de carn: Hamburguesa a l'aroma de cafè. Un plat senzill, curiós, sorprenent, dietètic (ara que s'acaben les festes i ens hem de tornar a posar retxa), i sobretot saborós, que al cap i al fi és el que importa.
Aquí en teniu l'enllaç, si hi feis clic vos hi durà.

I el regal de Reis!!
Els que seguiu les aventures de Can Loi, ja heu sentit parlar dels "Vermells", dos cossets del Vallès que enamoren amb els seu blog La Cuina Vermella. Però també enamoren perquè són uns personatges dolços, amables i... què punyetes!, se fan estimar (i sé positivament que m'estimen molt). Aquest parell de dos, na Txell i en Kike, me varen fer un regal de Reis extraordinari! bé, me'l feren a jo i a en Xisco, mon company de grosseries gastronòmiques, proves i idees. Vos deix l'enllaç de l'entrada del seu blog, La Cuina Vermella, que ens dediquen aquest parell de rojos republicans que se feren monàrquics per un dia.

I sí, ho sé! fa molt que no penj res, i això és que tenc una carpeta plena de material preparat, així que un dels propòsitd d'any nou és mantenir el blog de Can Loi una mica més actiu, perquè a Can Loi, creis-me, n'hi ha molta d'activitat!!! però mooooolta!!!

Estimats, fins ben aviat!

Som viva!!!

2010-12-03T17:48:00.002+01:00

Han passat tantes coses del juliol cap aquí (i creis-me quan dic que n'han passades moltes i, alguna, de ben important) que el blog de Can Loi ha quedat una mica en estat latent: no és mort, però ha estat ben adormit.
Però no vos penseu que la madona ha estat mans plegades; pots pensar! El que ha passat és que m'han sortit cosetes per col·laborar amb altra gent que m'han ocupat el temps que dedicava al blog.

Avui vos deixaré una relació de les coses que he fet, enllaços de gent que ha escrit sobre el que he fet.
Au idò, vet aquí la llista de coses

De Josep Àngel Guimerà:
Agermanament Mallorca i Vinaròs: quan pastar uneix la gent
Cócs i coques: tot comparant cosins germans
Xesca i Xisco i l'ensaïmada exprés

De l'Starbase:
Agermanament de cócs i coques (I) - Vídeo
Agermanament de Cócs de Vinaròs i Coques mallorquines - Vídeo
Des de Vinaròs a Mallorca passant per els nostres cors
De re-cóc/Coca-nària

De Sara-Maria
1r Agermanament de cócs i coques de Vinaròs

També he col·laborat amb els continguts d'una aplicació sobre gastronomia que ja ha sortit al mercat per a Iphones i que ben aviat també la trobareu per Android. En aquest cas, som un dels 18 bloggers gastronòmics que, repartits per tota Espanya, hem fet una selecció de receptes que representen els nostre món. En el meu cas he fet una col·lecció de 15 receptes que me semblen interessants de la gastronomia balear, tot i que 15 són ben poques.
Si teniu un Iphone i 1.65 euros, podeu tenir aquesta aplicació de 250 receptes lligades a la vida de 18 bloggers millors bloggers d'Espanya.
Recordau: Open Kitchen Es

També vaig participar, això a l'estiu, d'una de les edicions de Tapas&Blogs. M'agradaria poder-hi participar més vegades però que se celebrin a Madrid i normalment entre setmana ho fa una mica difícil. Vos deix un enllaç de l'amic Monsieur Cocotte que parla de l'esdeveniment i que està ple d'enllaços a coses que va escriure l'altra gent.

En aquesta trobada vaig poder conèixer personalment a unes de les persones que més admir en aquest moment i que, gràcies a aquesta trobada, hem començat a fer contactes per fer coses conjuntament. Me referesc als meravellosos personatges de Delifunart i pares de The Glutton Club.

I per acabar aquesta tirada de coses que he fet i que faig, he començat a col·laborar amb la web sobre bars i cafeteries Café y Más ,escrivint per a ells receptes que tenen com a ingredient el cafè. La meva estrena ha estat amb aquesta recepta, una mousse de cafè.

I no vos penseu que la cosa acaba aquí, perquè hi ha coses que encara no se poden contar perquè encara estan dins l'olla fent xup xup. En ser cuites les posarem dins el plat de Can Loi per poder-les compartir com a bons germans.

Stage a Casa Marcelo o la màgia de Santiago

2010-11-10T20:55:00.002+01:00

A la fi avui he tengut una mica de temps per fer una xorradeta amb unes fotos.
L'experiència de Casa Marcelo va ser/ha estat de tanta intensitat que no tenc paraules per poder expressar tot allò que vaig viure allà.
Només vos puc dir una cosa: les meigas existeixen i a Casa Marcelo n'hi ha.

Can Loi conquesta Madrid!

2010-09-19T14:37:00.004+02:00

...bé, pot ser no va ser tant, això ho haurien de dir els madrilenys.
L'aventura madrilenya va ser el resultat d'un canvi de plans obligat pel canvi de dates de les vacances. En principi jo havia de partir a Bilbao a fer un stage amb Diego Porrúa, però al final per les dates que jo tenia les vacances no podia ser. Ell se va comprometre a trobar-me un altre lloc, però el dia s'acostava i no tenia resposta en ferm de res, així que vaig decidir anar a Madrid a visitar en Kelete, amic estimat, i de passada aprofitar per participar en el taller de cuina italiana que feia Anna Mayer al taller d'Apetit'oh!; l'altre motiu d'anar-hi aquestes dates, era per participar a la trobada de bloggers gastronòmics Tapas&Blogs.

L'arribada a Madrid va ser ben caòtica. L'avió no podia sortir per un problema tècnic i el passatge (dues madones) se va amotinar de manera que en lloc de partir a l'hora prevista, ho vàrem fer 4 hores més tard, cosa que va fer que jo arribàs tard al taller. Sort encara den Kelete que és un sol i me va fer de taxista.

Arribant 1 hora tard al taller d'Apetit'ho! vaig començar a torbar cares conegudes de la gastrosfera, na Ruth i sa mare, les primeres, encantadores les dues, s'han convertit en un exemple a seguir. Just entrant, davant els fogons, hi havian n'Anna, una italiana gran, pelroja, que me te enganxada al seu blog i a les converses online que solem tenir. Una altra cara que vaig reconèixer immediatament: en Jorge Guitian galleg, blogger de primera divisió que també seguesc més que habitualment. Després, ja asseguda i amb el meu material a la mà, vaig reconèixer més cares.

El taller va ser molt agradable, ple d'informació, tast de productes italians "de veres" i amb respostes a totes les preguntes que anàvem fent.
Vos deix una mostra de les coses que ens vàrem menjar.

Després del taller, el meu xofer oficial me va dur a veure el "Madrid la nuit" i voltàrem una mica pel centre cercant un lloc agradable per prendre una cervesa i contar-nos mil coses.

Durant el passeig vaig poder comprovar que la febre del cupcake ha envaït la capital de l'estat i que, tal i com vaig comprovar als EEUU, el cupcake és un estil de vida.
I fins aquí el resum de les primeres 6 hores per Madrid.

Ah, abans d'acabar aquest post vos he dit que 5 dies abans de les vacances encara no tenia stage. Dos dies abans de partir a Madrid vaig saber que arribava de Madrid el diumenge a vespre i que el dilluns dematí partia cap a Santiago a Casa Marcelo. No vos podeu imaginar les correlines, els nervis i l'emoció (i la por) que m'inundaven!
Però ja vos ho contaré després d'acabar de contar-vos el que vaig fer per Madrid.

Au, que ja fa colló!

2010-09-13T18:40:00.004+02:00

au, au, au... a la feina una altra vegada que entre una cosa i l'altra m'han passat dos mesos sense actualitzar el blog i no és que no tengui moltes coses per contar!
Aquest estiu ha estat increïble. He passat d'una depressió perquè no tenia res a fer a un excés de feina i de projectes en marxa per Can Loi. La feina, l'estudi, els esforços i el temps dedicat a Can Loi han començat a donar fruit d'una manera esponerosa.
Però començarem pel principi, no fos cosa deixàs res.
L'aventura estiuenca va començar a Madrid participant al Tapas&Blogs i al taller de cuina de Anna Mayer. Arribar-hi va ser una odissea perquè vaig viure un motí dins l'avió que va acabar amb els civils que se'n duien dues madones, bé... "dos señoras" deien elles. Ja arribada a Madrid, vaig passar uns dies hostejada per l'estimat Kelete, i coneguent a la "crem de la crem" de la grastrosfera espanyola. Vaig flipar en colorins.
La cosa va continuar a Santiago de Compostela, al restaurant Casa Marcelo, del xef Marcelo Tejedor (amb estrelleta de can Mixelin i tot). La cosa és que va ser increïble com vaig arribar allà, de la mà d'un altre cuiner, aquest afincat a Bilbao, Diego Porrua i que me va deixar en mans d'un cap de cuina i d'un equip joveníssim que complia allò dels JASP, joves però sobradament preparats. Quina gent més increïble. La veritat és que els enyor moltíssim, més que molt.
Just tornada de l'aeroport, unes noces precioses.
I ha continuat l'agost ple de feina, de l'oficial, i de feinetes, de les de Can Loi: algun catering, col·laboracions aquí i allà, la participació en un projecte "a gran escala", redactar i presentar projectes, tramar-ne d'altres, i moltes proves.
Per acabar el mes, unes noces molt sentides, les den Toniet, el meu cosí preferit.
Del setembre encara no puc dir massa, però hi ha algun projecte gran i un parell de petits, i sobretot s'ha de treballar tot el que vendrà a l'octubre que serà, al manco una cosa, grossa grossa!

Bé, amics, vos he fet 5 cèntims del meu estiu, perquè molts de vosaltres, lectors estimats, m'heu escrit demanant-me què havia estat de jo.
A partir d'ara aniré ampliant cada una d'aquestes coses que vos he mig contat, perquè cada una val una entrada, o dues, o...

Au, idò, avui que ha començat l'escola, també donam per recomençada la feina al blog de Can Loi.
Ah! i moltes gràcies per continuar aquí.

I per acabar, vos deix un "posse natural", una de les coses que han marcat el meu estiu, i pel que veig, marcaran també la tardor i esper que sigui una marca de per vida.

D'educació i menjadors.

2010-07-13T18:51:00.002+02:00

Feia dies que no escrivia, ho sé... però aquesta darrera vintena de dies la meva vida ha estat una muntanya russa d'emocions confrontades, de pujades i baixades de moral i de males i bones notícies seguides. Però avui, llegint el diari quan berenava el dematí, he llegit una cosa que m'ha cridat molt l'atenció: "Más de la mitad de los comedores de los colegios de las Baleares incumple los consejos de verduras y frutas"
Del contingut de la notícia, si no la voleu llegir, vos en podeu fer una idea: poca verdura, poca fruita, molta carn, pasta i arròs (del peix, ja me fan dubtar més) i un excés de sucres.
Jo que sempre he estat un paradigma de la triadesa de paladar fins al punt de que algú me diu que som una "gastrotalibana", veig l'error d'haver tengut una mare bona cuinera i que me va consentir el paladar de forma excessiva. Per sort, amb els anys, el meu sentit del gust ha anat reeducant-se a força de curiositat i d'obligació imposada per mi mateixa, precisament per la consciència que tenc de la castració del paladar que vaig patir de petita.
Els menjadors, més enllà que la família, haurien d'oferir l'educació alimentària que avui s'ha perdut a les cuines de les cases. Moltes famílies ja no sopen, només piquen d'alguna cosa precuinada, i molt manco complementen el menú de l'escola, tot i que se suposa que l'escola dóna els menús amb anticipació perquè els pares puguin equilibrar el sopar en funció del que han menjat el migdia.
Que els menjadors miren de reduir despeses, ho sabem tots, però d'això a no complir uns mínims dietètics equilibrats sembla que hi hauria d'haver un abisme, i no hi és. Sobre això, pens que les empreses externes al centre que se dediquen als càterings han fet molt de mal perquè aquests sí que només miren la butxaca... i si no ho creis, no fa massa vaig veure una bossa al buit plena de fideus amb brou, refrigerats i amb una data de caducitat molt llarga. Tan difícil és fer un poc de brou de pollastre i posar-hi una mica de fideuí?
Fa un temps, fent el meu passeig diari per blogs admirats, Anna Mayer va escriure al seu blog Lions and Pancakes que la havia comprovat que la mala alimentació dels nins a l'escola on van els seus fills era, i aquí tenim la cosa curiosa, culpa dels pares perquè estan carregats de punyetes i de complexes. Vos deix enllaçat el post perquè val la pena.
I tornant als menjadors, des de Can Loi, vull reivindicar la figura de la cuinera d'escola, aquella persona que com si fos la mare de tots, els prepara una dieta equilibrada, moltes vegades amb el pressupost massa ajustat, però que sap educar els paladars dels menuts perquè siguin persones saludables i que compensa el mal moment de les llenties (per dir una cosa que a mi no m'agrada gens) amb una coca amb xocolata.
I xerrant d'aquestes cuineres, fa un parell de dies va caure a les meves mans el llegat d'una d'aquestes dones que donaren dinar a un parell de generacions que ara ja són pares, i fins i tot padrins, d'altres nins que mengen a menjadors avui. Fris de que sigui l'agost per poder entretenir-me a llegir aquelles plaguetes plenes de notes, receptes, comentaris, rectificacions i secrets.
I com a teràpia personal, continuaré amb la meva reeducació del paladar i pens anar a l'stage d'aquest estiu amb els ulls, el nas i el paladar ben oberts, però sobretot amb el cervell tan absorbidor de coses noves com pugui.
De l'stage ja vos contaré més coses perquè l'aventura comença dijous a Madrid assistint a un curs de pasta, precisament de la mà de Anna Mayer, i acabarà a Santiago de Compostela dins la cuina de Casa Marcelo de la mà de Marcelo Tejedor i del seu equip. I entre una cosa i l'altra coneixeré un gruix important de bloggers "dels meus" de tot l'estat.
I sí, estic molt nerviosa.

Més resultats de la versa del diumenge

2010-06-18T18:23:00.004+02:00

Sempre dic que els diumenges sense plans són com una espiral de versa, mandra i pardaleria terrible que s'acusa amb la calor.
Hi ha diumenges que vaig a dinar a ca mon pares si ma mareta ha fet alguna cosa bona per dinar, si no, m'estim més quedar a Can Loi i dedicar-me a l'art del no-fer-res-de-profit. Quan me tem, són les 3 grosses i no hi ha res fet per dinar.
Diumenge passat vaig tenir la sort de tenir un rellom de porc que havia comprat el dia abans i pel meu mal cap (bo, aquesta vegada) no el vaig pensar a posar dins el congelador i s'havia de menjar.
Quan vaig comprar el rellom també vaig comprar dues botelles de vi que feia estona que deia que n'havia de comprar i mai me decidia. Aquesta vegada, el meu supermercat de referència tenia d'oferta una botella de Pedro Ximenez i una de Porto. Vaig aprofitar el descompte per dur-ne una botella de cada un. Són vins que m'agraden per acabar un dinar, per beure amb les postres o fent conversa tot menjant alguna coseta dolça.

Rellom de porc amb pomes al Pedro Ximenez

Ingredients:

Rellom de porc
Poma golden
Vi Pedro Ximenez
Oli d'oliva verge
Sal
Pebre bo

Aquesta vegada vaig usar les puntes del rellom per fer el plat, més que res perquè no sabia que acabaria fent, ja que tot va ser improvisat.

Posau un roll petit d'oli dins la paella i en ser calenta marcau-hi la carn.
Tot seguit, pelau la poma, tallau-la a grells i col·locau-la dins la paella amb la carn. Quan la carn estigui quasi feta per cada banda, trempau-la una mica amb sal i pebre, a mi el pebre m'agrada del que està esclafat. Si la carn vos agrada poc cuita, feis-ho com jo, marcau-la i treis-la de la paella amb el temps just que s'hagi segellat els porus i reservau-la.

Tot seguit, afegiu-hi una copeta de vi de Pedro Ximenez i deixau que vagi confitant les pomes mentre se va reduint.

Uns moments abans de que la poma estigui cuita del tot, tornau a posar-hi la carn i deixau que aquella melassa que heu aconseguit amb la reducció del vi vestesqui de vellut les tallades. També convé que hi poseu el suquet que la carn haurà deixat anat durant els minuts d'espera.

És important que les pomes quedin caramel·litzades amb els sucres del vi. Si fan un poc de cremadet, m'atreviria a dir que en tastar-les aclucareu els ulls i aïllareu tots els sons que vos envolten per centrar-vos en la gloriosa mossegada que teniu dins la boca.

I parlant de sentir la glòria al paladar, vos deixaré una frase que vaig llegir ahir al llibre "Au revoir: comida, vino y el final de Francia" de Michael Steinberger, quan parla de la relació del bon menjar amb Déu:

"El gourmandism indica una sumisión voluntaria a las órdenes del Creador que, habiéndonos ordenado que comiéramos para vivir, nos invita a hacerlo por medio del apetito, nos sustenta por medio del gusto y nos recompensa por medio del placer" (Abad Migne, 1848)

I per acabar de glorificar Déu, el paladar, el món, l'amistat, l'amor o allò que vulgui cada un, vos deix això:

Exaltació de la derrota.

2010-06-13T19:48:00.005+02:00

Estimats,
com sabeu, Coses de Can Loi participava als Premis Web 2010 que organitza BalearWeb conjuntament amb algunes institucions.
Dimecres passat va ser la festa de lliurament de premis i, tot i haver guanyat amb molt de marge la votació popular dins la categoria de webs personals, no vaig ser la guardonada amb el premi. Aquest premi el va guanyar Climent Picornell, que havia entrat ben justet dins els classificats per vots populars.

Ara ve quan vos don les gràcies a tots els 78 que me votàreu i a aquells que no ho vàreu aconseguir per "problemes" amb el sistema de vots, i sobretot a na Margalida Castells, que va proposar Coses de Can Loi als premis. És un gust i un honor que Can Loi tengui seguidors tan fidels i trempats i jo vos agraesc de tot cor aquest primer lloc de la votació popular.

I Com que la derrota vol alegria, i al castell de Bellver ens hi havien preparat una festeta, amb n'Antonio Fernandez-Coca i na Margalida Castells, m'ho vaig passar molt bé menjussejant Producte Balear i coneguent gent molt interessant amb qui vaig tenir converses molt interessants.

Idò una vegada més, moltes gràcies a tots els que heu participat en aquesta alegre derrota! Salut per tots i ja ho veurem si l'any que ve hi participarem o no. Gràcies, gràcies i més gràcies!

Aquí m'hi podeu cercar!

2010-06-07T19:38:00.007+02:00

Si algun migdia, hora de dinar, m'he perdut i no sabeu on m'heu de cercar, provau de mirar si som a Alimentari menjant un plat de pasta casolana farcida.
Jo som dona de panet de cuixot, és possiblement una de les coses que més feliç me fan (que se puguin menjar, vaja) però de poc ençà he descobert aquest petit lloc de repòs de migdia, un lloc sense cap pretensió però ple de detalls que el fan acollidor si, com jo, ja tens una taula preferida i quan entres te saluden efusivament.
La meva taula és a dins el petit local, just aferrada a la paret de vidre, per poder mirar la plaça i veure l'anar i venir de gent. Aquesta plaça m'agrada, molt. Abans me feia por, era una plaça d'aquestes on, si dus bossa de mà, l'instint te la fa agafar més fort per si un cas... qui du bossa ja sap de quin instint parl.

El local és un edifici antic, reformat de forma senzilla però amb un gust molt proper al meu, pedra vista, fusta sense tractar, acer inoxidable dins la zona de cuina, plats blancs i coses senzilles, algunes reciclades o adaptades. La majoria de les coses són fetes o adaptades per les mans den Pablo i n'Alejandra, els propietaris.
La madona no perd de vista les cambreres, sempre atenta a tot i pendent del taulell amb gelera on hi guarda el menjar del dia.
Dins la gelera mai hi falta un cous-cous vegetarià, unes cuixes de pollastre rostides, unes mussakas o unes lassanyes, una graellada de verdura, tot casolà. A damunt, la pasta de la quiche que fa crec-crec.

En anar-hi, començ l'àpat amb una amanida verda, senzilla però amb detallets que la fan deliciosa: fulles molt tendres, crostons, pastanagó acabat de tallar, sèsam... m'agrada molt perquè tot és fresc i tendre, bàsic en les meves amanides.
Altres vegades me decant per la graellada de verdures, feta a com si fos una ratatouille francesa però amb un tot més mediterrani.
Una altra opció és la quiche d'espinacs amb formatge de cabra, que recorda una coca de verdura.

El segon plat, o fins i tot acompanyant l'amanida, toca pasta farcida. La meva preferida és la d'espinacs, però per damunt d'aquesta, m'agrada la farcida de bolets i tòfona. Aquestes peces de pasta són fetes per la madona i el seu company, argentins ells, i són frescos, acabats de fer, acompanyats d'una mica de formatge parmesà ratllat i sèsam o una lleugera salsa de tomàtiga ecològica.

Per acabar, un tall de pastís, que des del meu punt de vista és el més fluix que tenen, tot i ser casolans: lemmon pie, pastís de formatge, brownie, pastís de pastanaga, o un suc natural ecològic.
El cafè és bo, i el vi de la casa se pot beure.

Hi trobareu un menú a molt bon preu o podreu comprar menjar a pes per emportar. Jo que som d'idees fixes si el menú inclou els meus plats preferits, l'agaf, i si no, a la carta.

Recordau: Alimentari, a la plaça den Coll a Palma. Pot ser m'hi trobareu. O si voleu que vos hi acompanyi, està fet, de moment no me'n cans.

Si en vols en menges i si no...

2010-05-30T20:08:00.005+02:00

Quan era petita mai vaig ser amiga de llenties i cuinats variats, com a molt, d'algun puré menjat de cap de dent i amb els sabors camuflats davall trossets de formatge o d'alguna cosa prou saborosa i sempre sota la consigna del "molt de ferro" i "moltes vitamines".

Sempre que vaig a comprar m'agrada mirar les llenties, no me demaneu per què, però m'agrada... aquells pots al costat dels ciurons... (les mongetes no me criden l'atenció com ho fan les llenties i els ciurons) i més ara que n'hi ha de moltes castes, colors i qualitats...
Ara que som una mica més granadeta som conscient de que el que no m'agrada és el brou i ja en vaig deixar constància en entrades anteriors. Som de menjues seques!

Ara, en una època de redissenys personals, he decidit reintroduir, per enèsima vegada, les llenties i els ciurons a la meva dieta i ho faré en format d'amanida tèbia (no m'agraden fredes... coses del meu paladar pseudoexigent) i treure'm del cap aquelles platatades pastoses, brouoses, de colors apagats i fums pestilents.

L'estiu vol alegria, colors i frescor i això és exactament el que reclama la meva vida i el meu món!

Amanida tèbia de llenties amb espinacs saltejats

Ingredients:
Llentieta cuita
Espinacs molt tendres
Tomàtiga a quadrets petits
Pebre verd a quadrets petits
Ceba a quadrets petits
Xoriç a quadrets petits
All
Oli
Pebre bord
Flor de sal

Per començar, colau les llenties. Si són comprades passau-les per moltes aigües fins que no facin escuma, per treure'n tot el gust de conserva. Reservau-les degotant dins un colador.
A continuació preparau tota la verdura: rentau els espinacs, tallau l'all a rodanxes, picau el pebre i la ceba a quadrets del tamany de les llenties i la tomàtiga, peleu-la, treis-ne les llavors i reservau-les, i tallau la polpa també a quadrets.
En una paella prou ampla, posau-hi oli d'oliva i els alls perquè el perfumin. Després posau-hi la ceba, el pebre i els espinacs. No els volem coure, només volem que s'estovin una mica. D'espinacs n'hi podeu posar bastants perquè en encalentir-se queden no-res.
Tot seguit hi posareu les llenties i després la tomàtiga. Donarem 4 voltes a tot el contingut perquè agafi un poc de temperatura i ja estarà a punt, només faltarà rectificar-ho de sal i posar-ho dins el plat. Per acabar, hi posarem les llavors de la tomàtiga i hi espolsarem un poc de pebre bord.

I recordau que aquest plat va carregat de vitamines i ferro, elements necessaris per poder tenir forces per aconseguir fer un món millor!

Operació bikini??

2010-05-24T18:47:00.007+02:00

Aquesta que escriu va superar fa estona la collonada aquesta de "l'operació bikini" que pareix que fa tornar boig a tot animal que es vesteix sol, quan arriba la calor, més que res perquè les "operacions bikinis" acaben convertint-se en "operació bragafaixa" en ben poc temps.
Així i tot he decidit col·laborar amb una recepta lleugera (que no d'"operació bikini") a l'esdeveniment d'aquest mes de l'HEMC.

Sopa freda de fraules amb iogurt a la menta.

Ingredients:
250 gr de fraules
1 iogurt desnatat edulcorat
uns brots de menta fresca
un poc de llet desnatada (si fos necessari)

Per començar netejau bé les fraules i retirau-ne els capolls. Feis-ne trossos grossers dins el pot de la batedora. Afegiu-hi mig iogurt i reservau l'altre mig. Posau-ho a la batedora i feis-ne un puré. Si queda massa espès el podeu aclarir amb una mica de llet i ho tornau batre. Reservau-ho a la gelera.
Per un altre cantó, picau en una juliana finíssima les fulles de menta i posau-les amb el iogurt que heu reservat. Amb una cullera remenau molt i bé la menta perquè s'incorpori al iogurt i l'aromatitzi.
Per servir, posau el la sopa de fraula, ben freda, en un plat fondo o en un bol i decorau amb el iogurt aromatitzat de menta.

I qui no se conforma és perquè no vol...

Som caparruda!

2010-05-15T21:00:00.005+02:00

Encara record el primer muffin que vaig menjar. Va ser fa molts d'anys, a ca n'Ikea, d'aquells de 1 euro amb un cafè que, si no vaig errada, encara vaig pagar amb pessetes. Des d'aquell dia que cerc, llegesc, compr, compar, deman, aprenc i prov receptes de muffins.
Ja fa un any que vaig anar als Estats Units i allà vaig menjar els muffins més bons de la meva vida i me vaig gastar la cara d'entrar en una pastisseria i demanar quin era el secret per aconseguir un muffin tan bo. Aquella pastissera me va demanar d'on era i me va dir que el secret era "pasta cullerada i forn molt calent" (traducció literal del que meva dir).
La meva cultura de pastes dolces de coques i quartos s'enfronta violentament amb aquelles instruccions: aquí el secret de les coques és un forn calent però no massa fort (uns 160º com a molt) i una pasta molt treballada, amb molt d'aire, molt fina i clara.
Promet que he lluitat amb tota la força del meu batedor per demostrar que la meva cultura cocaire tenia sentit, però no... aquella americanota enorme tenia raó: "pasta cullerada i forn molt calent".

Aquí en teniu la prova visual de com ha crescut la pasta, espessa, posada a cullerades dins el motlle de paper, forn al màxim per agafar temperatura i després a 220º durant tota la cocció.

Vos deix la fórmula que he usat per fer la pasta:

200 gr de farina integral
una grapada grossa de flocs de civada
100 gr de sucre
2 culleradetes de llevat químic
un polsí de sal
1 ou batut
200 ml de llet
50 ml d'oli
una grapada de nous a trossos
una cullerada d'essència de vainilla

La tècnica de la pasta és, per una banda mesclar els sòlids i per una altra banda els líquids i després ajuntar-ho tot de formà ràpida. A damunt hi podeu posar un parell de flocs de civada o de sucre, com si fos un topping.
S'ha d'enformar entre 15 i 20 minuts i com sempre, la part més dificultosa és la d'esperar que refredin un poc per poder tastar-los.

Ah! els motles de coloraines els vaig comprar a ca n'Ikea un dia d'aquests que no havia de mester res i vaig tornar carregada... No sé com ho fa l'amo n'Ikea... sempre me fa comprar qualque cosa i en sortir tenc una gola terrible de cafè i muffin d'1 euro...

berenar mexicanoitalianocanloià

2010-05-11T15:34:00.005+02:00

Que gràcies als enginys aquests de la internet tenc amics arreu del món no és una novetat.
Que els amics que t'estimen i t'estimes formen part de la teva vida tampoc és res que vengui de nou.
Que m'agrada pastar ja no sorprèn a ningú.
Que m'encanta berenar els dematins sense frissar i que només ho faig algun dia de cap de setmana, ho he dit moltes vegades.
Que el pa és la base de l'alimentació d'una part important de la població mundial és una veritat.

Divendres a vespre tenia gola de menjar pizza i, tot i que era una mica tard, vaig entrar dins la cuina i vaig posar-m'hi. Com que havia berenat just arribada de l'assaig, tampoc tenia massa gana i podria esperar la fermentació. Vaig posar aigua dins un bol i el vaig posar al micro a encalentir. Dins el ribell on past, hi vaig posar el llevat i, badant badant, vaig fotre tota l'aigua, sense mesurar, dins el bol i n'hi havia massa. Feta la badada, hi vaig afegir una mica més de llevat i vaig pensar que enlloc de fer pasta de pizza, faria pasta de pa i n'agafaria una mica per fer la pizza.
Dit i fet.
Llevat, aigua i farina i les mans calentes i actives per pastar.
Quan la pasta va estar quasi apunt en vaig agafar una bolla, hi vaig posar una cullerada d'oli i un polsí de sal i la vaig pastar una mica més i pasta de pizza feta. Va toar una mica i la vaig endiumenjar amb 4 ruïssos que tenia per dins la gelera i cap al forn: un soparasso!

La resta de pasta va quedar, feta una bolla, tapada dins el bol amb la intenció de coure-la demà dematí.

Vaig anar a fer nones i el dissabte, cosa rara, me vaig despertar prestet i amb el cafè acabat de fer vaig anar a dins la cuina a veure la pasta de pa. Estava tota inflada, rodoneta i ben aferrada al bol (no havia posat farina al cul i ara la pasta estava ben aferrada). La solució que vaig contemplar inicialment va ser posar el bol cul per amunt i deixar que la gravetat fes el seu camí i mentrestant jo sortiria a damunt el portal a beure el primer cafè, el bo.

Quan vaig tornar a la cuina, la pasta havia fet el seu camí descendet sobre la llauna, però havia deixat trossets aferrats, petites parts que havien decidit prendre un altre camí, diferent al de la resta del seu gèrene.
En aquell precís moment vaig pensar en una conversa que havia tengut la nit anterior amb un bon amic mexicà, d'origen italià, sobre les tortillas mexicanes i les focaccias italianes i vaig dir... mem que sortirà!
Vaig arreplegar tota aquella pasta aferrada i vaig obtenir una bolla del tamany d'una nou, la vaig estirar amb el corró tan fina com vaig poder i després amb els dits, i aprofitant-ne l'elasticitat, encara la vaig estirar una mica més. Vaig posar la planxa de torrar a la màxima temperatura i quan va ser calenta hi vaig posar la pasta a damunt per veure que passaria.
Quan va començar a coure va fer unes bolles, la vaig esquitxar una mica amb aigua, i la vaig girar. Com que allò no tenia sal, perquè el pa mallorquí no en toca dur, vaig dir... l'enriquirem amb una mica d'oliet verge i una mica de sal cruixent, just abans de posar-lo dins el plat.

I amb el cafetet amb llet, mirau quina cosa més bona!

D'aquella unitat en forma de pasta de pa en varen sortir dos panets plans la mar de bons. Vos en deix la foto perquè així pogueu comprovar que d'una pastada varen sortir 3 menjades booooones!

I la casualitat de les coses... al cap d'uns dies, n'Ángel, un altre bon amic, me diu: "tienes que probar de hacer una masa de pizza muy fina y cocerla sobre la plancha" hehehe, ja ho deia na Chenoa: Cuando tú vas, yo vengo de ahí!

Intentant seduir el pròxim

2010-04-28T20:08:00.004+02:00

Avui se veu que hi ha un partit molt important, de futbol, s'entén, i a jo no m'agrada el futbol. Sempre que m'han intentat explicar què és això del fora de joc mai ho he acabat d'entendre...

En bon dimecres ja he passat un capvespre agradable, a Can Loi, llegint i beguent te al soleiet. Ara, m'agradaria sopar tranquil·lament, amb bona companyia, destapar una botelleta de vi i esperar que passi la nit i, segons els coets, endevinar qui ha guanyat.
D'entrada ja tenc el sopar i pot ser algú se senti seduït per aquest plat que he fet avui i s'apunti a compartir-lo en lloc de veure el partit.

Llom amb salsa de mel,mostassa i ametla

Ingredients:

Llom de porc
mel de qualitat
mostassa a l'antiga
ametla crua picada
suc de llimona
brou de pollastre (o un tros de pastilla de brou)
pebre bo
sal
una branca de farigola
oli d'oliva verge
una patata per a la guarnició

Per començar posarem una paella al foc amb un rajolí d'oli verge i quan sigui un poc calent hi marcarem la carn, posarem sal i pebre bo a la carn i el suc de mitja llimona. En agafar un poc de color, treurem la carn i la reservarem.
A la vegada, agafarem la patata, la punxarem un parell de vegades i la posarem al microones a màxima potència durant uns 6 minuts.
Dins la mateixa paella que hem marcat la carn i amb el foc al mínim, hi posarem la mel, la mostassa i el brou. Si no tenim brou usarem mitja pastilla de brou de pollastre i hi posarem aigua. Ho posarem a foc mitja i ho deixarem reduir una mica. A continuació hi posarem una grapada de farina d'ametla crua amb la intenció que ens ajudi a espessir i donar cos a la salsa, i una branqueta de farigola per aportar-li un poc de frescor. Ho deixarem coure un poc i hi tornarem a posar la carn i el suquet que hagi fet durant el temps d'espera.
Quan la patata sigui cuita, la pelarem i la farem a trossos. Tendrem una paella calenta (jo he usat la planxa elèctrica) i amb una mica d'oli, marcarem la patata fins que quedi ben daurada.
Quan la salsa hagi reduït i espessit la tastarem i la corregirem de sal si fes falta.

Per acompanyar aquest plat no fa falta massa cosa, pot ser amb una mica de gana basta. La resta ja són millores: companyia, vi, conversa... pot ser una espelma... que cada un ho acompanyi com trobi.

Ah! que consti que estaré més contenta si guanya el barça, eh!

Recordant els dinars ràpids de ma mare

2010-04-10T15:06:00.004+02:00

Quan era petita, aprofitàvem algun dissabte per anar a Ciutat a fer comandes i de tornada, passàvem pel supermercat a fer la compra "grossa". Entre una cosa i l'altra, sense adonar-nos-en, se feia ben tard, ja quasi hora de berenar l'horabaixa quan arribàvem a casa i era necessari fer un dinar ràpid per seguir la jornada.
En aquests casos, el plat preferit de ma mare eren els ous amb sobrassada, algunes vegades en forma de truita, d'altres d'ous frits, però amb la vermellor deliciosa de la sobrassada.
Jo, quan era petita, mai vaig ser amiga dels ous, algun tros de truita de patata, i ou frit amb arròs blanc sempre que fos ben trossejat que quasi no se trobàs.
D'un temps ençà he aconseguit trobar el gust pels ous, sempre que siguin de qualitat, d'aquells que la veïnada, que té gallines que mengen gra, te dóna d'amagat... ja sabeu de quins ous vos parl.

Ous amb sobrassada versionats.
Ingredients:
1 ou per cap, dels bons!
1 trosset de sobrassada
ceba tendra tallada molt petita
oli verge
sal
julivert
1 llesca de pa (en el meu cas era pa de civada)

Per començar posau una olla plena d'aigua al foc.
Per mantenir la forma de l'ou usarem paper film. El que farem serà tallar un tros gros de paper fil i amb ell folrarem l'interior d'un bol deixant les puntes cap a fora. Deixarem caure un fil d'oli vorejant el bol i deixarem que rellisqui per sobre del film. A continuació hi posarem l'ou, sense closca, uns quadrets de sobrassada (jo l'he desgreixada uns segons dins el microones, sobre un paper absorbent, però no cal), i un poc de ceba picada, que ens donarà una mica de cruixent.
Agafarem les puntes del film i, anant alerta, el tancarem com si féssim un bolic i ho fermarem amb un filet.
En aquest moment l'aigua de l'olla ja deu estar apunt de bullir. Hi posarem el bolic i l'hi deixarem coure uns 3-4 minuts.
El temps que cou l'ou, prepararem unes fulles de julivert picades i torrarem lleugerament el pa que regarem amb un fil d'oli.
Passat el temps de cocció, traurem el bolic i el posarem amb aigua freda per trencar la cocció. Desfarem el bolic i, amb molt de compte, el col·locarem a damunt el pa i escamparem el julivert per damunt.

Trencau l'ou amb la forqueta cercant el vermell i deixau que amari el pa.

Només vos deman una cosa: comprau pa bo si no el feis vosaltres, i per menjar així, aconseguiu ous bons; de la sobrassada, vull suposar que ja la menjau bona.

Qui me podrà ajudar???

2010-04-08T20:47:00.002+02:00

Bona gent que passau pel Blog de Can Loi, avui vos demanaré un favoret.
Estic fent un llistat de blogs sobre gastronomia (cuina, vins, comentaris sobre restaurants o espais gastronòmics, productes...) escrits des de les Illes Balears i molts m'escapen perquè o no tenen perfil o el perfil no posa des d'on s'escriuen.
Si tu vius a les Illes i tens un blog de gastronomia o saps d'algú que en tengui un, deixa'm un comentari amb la referència o envia'm un mail i t'estaré mooooolt agraïda, però molt!
A que m'ajudareu si en sabeu algun??
Gràcies, monades!!!

Un petit paradís davant la mar: Fibonacci

2010-04-06T20:02:00.006+02:00

Per sort, a Mallorca se comencen a obrir locals que fugen del "celler rústic" cutre que serveix d'excusa per a la mediocritat. Poc a poc s'han obert portals on la qualitat està al servei dels productes que ofereixen i tot envoltat de detalls agradables, elegants, que t'hi fan trobar bé.

Que el Portitxol s'està convertint en una zona de moda no és una novetat i n'hi ha, com una servidora, que de petita ja adorava passejar per aquesta zona, quan feia de carabina de festeig del meu padrí jove.

Allà, al Portitxol, davant per davant del club nàutic hi han obert la segona botiga de Fibonacci, un forn-pastisseria-cafeteria, tot en un.
L'amo és un noruec i a darrera el taulell hi ha una danesa, molt simpàtica que s'ha entretingut a explicar-me 4 coses dels productes que tenen.

Del local en destacaria la blancor i el disseny acurat, el finestral que dóna al carrer, i la terrassa. Però per damunt d'això en destacaria els detalls: espelmes, llibres sobre pa, sucres i sacarines de moltes castes, el disseny de la il·luminació artificial, flassades a la terrassa per tapar-se les cames... detalls que no ens hi tenen avesat altres locals mallorquins.

Quan arribes, veus petites cartolines que serveixen per indicar al client que cal anar al taulell a demanar. No és en va, perquè allà hi pots veure tot festival de pastes, pastissos, glasses, cobertures, panets, cafès, tes, sucs... tot, i repetesc, tot, fa mengera, moooolta mengera!

Nosaltres ens hem decidit per un tall de pastís de pastanagó i un altre tall de pastís de xocolata. Per beure, un te que he deixat a l'elecció de la cambrera, i un suc de taronja natural.
El te, una elecció perfecta. Ara me penedesc de no haver-li demanat de què era exactament. I dels pastissos... els millors que he menjat mai amb molta diferència per sobre dels segons.

A banda del que és purament pastisseria i forn, també ofereixen una selecció de productes per acompanyar el pa: olis, vinagres i preparats de tomàtiga seca per a fer pasta de bruschetta.
Com que la carn és dèbil i jo de carn en tenc molta, repartida per tot el cos, no m'he pogut estar de comprar dos pans. Tot i ser el capvespre i ja quedar poca cosa, segons m'ha dit l'al·lota danesa, he tengut dificultats per decidir-me només per dos. Un, m'he deixat guiar per l'al·lota, que m'ha dit que era el seu preferit: pa de civada.
Aquest pa és dels de molla tendra, quasi bé com de coca dolça, amb crosta finíssima tota folrada de flocs de civada.
Quan n'he llescat la primera llesca no m'he pogut estar de posar oli bo damunt el banyó i menjar-me'l just així, inflant els pulmons del seu aroma.

L'altre pa, l'he triat guiant-me per dues coses: el nom i que era de llavors. John Bread, posava el lletrero, i no sé per què he pensat en Iban Yarza, en Londres, en Saint John, en xuia fumada torrada i... he dit... aquest!

La danesa ha estat molt amable en tot moment i m'ha contat que és molt important la qualitat de les farines que usen, que tenen l'obrador a la Ciutat Jardí, on hi ha el primer local que obriren, i que usen massa mare, "masa de madre" deia ella.

Ha estat una experiència que faig comptes de repetir seguit seguit i que recoman a tots els que, sigui pel que sigui, vos trobeu aprop del Portitxol o de la Ciutat Jardí.

I si Fibonacci vos recorda alguna cosa però no sabeu el què, vos deixaré una pista: 1, 1, 2, 3, 5, 8, 13, 21...

Ah! i si una cosa demostra que el pa és bo és que tot i ser les 7 del capvespre i parlar de pa fet durant la dematinada, tot el cotxe feia aquella flaire deliciosa que fa el pa fet per mans experimentades. I mirau si l'aroma ha de ser forta, que la sentia tot i estar en plena crisi al·lèrgica i tenir el nas ben tapat!

Salsa barbacoa

2010-04-05T13:55:00.003+02:00

Ja comença el bon temps i molts som animalets d'organitzar torrades amb els amics: carneta bona, pa amb molta molla per aplegar els sucs, llimona per trempar, i salses per mullar la carn, trempar-la i acompanyar-la.

Fa temps ja vaig deixar la recepta d'una salsa que a casa mos agrada molt per menjar amb la carn torrada. És una salsa verda, potent, amb gust d'all, però fresca perquè té llimona i molt de julivert.
Avui, que és festa i tenc poques ganes de fer res de profit, volia fer una salsa per menjar amb carn i he començat a cercar receptes de salsa barbacoa, aquesta salsa marronosa, dolça, aquella salsa que veus a les pel·lícules untant costelles...

Vet aquí la prova:

Salsa barbacoa.

Ingredients:
1 kilo llarg de tomàtigues ben madures, pelades i a trossos
1 ceba grossa picada
4 alls
oli d'oliva
3 cullerades soperes de sucre
3 cullerades soperes de mel
8 cullerades de vinagre de poma
comí
pebre en gra
clau d'espècie
mostassa en pols
nou moscada
pebre bord
un manat d'herbes fresques de julivert, farigola, romaní, moraduix
sal

Per començar farem un caramel amb el sucre i la mel, fins que tengui un color fosc. A continuació i afegirem les espècies i el vinagre i ho deixarem evaporar. Seguidament hi posarem la ceba i els alls i deixarem que coguin una mica i redueixi l'aigua que deixarà anar.

Tot seguit hi posarem l'oli, un bon raig, i la tomàtiga amb les herbes, la sal i ho deixarem coure a foc lent durant, ben bé 2 hores, que evapori l'aigua.

Per acabar, ho passarem pel la batedora i ho calarem. Jo ho he colat 3 vegades perquè quedàs la textura que veis.

Per tastar-la, ho he fet amb aquestes patates fregides, a l'espera de torrar carn, o de fer-ne al forn, per poder pintar-la amb aquesta salsa saborosa, agredolça, lluent i saborosa.

Ara, la deixaré acabar de reposar i l'empotaré i la tancaré al buit, com si fos una confitura. Confïi que el sucre i les espècies, juntament amb la tècnica d'empotat, la faran aguantar per anar usant-la en petites quantitats quan l'hagi de menester.

Gelat que no engreixa!!!

2010-04-05T12:35:00.004+02:00

Bé... realment no és que el gelat no engreixi... és que per fer-lo cremes les calories que després t'empassolaràs.
Cercant gadgets de cuina per ampliar la meva plantilla de petits monstres culinaris he trobat això.

Què vos pareix?

Com que Can Loi està dalt d'un puig, la cosa seria amollar-lo per la costa i córrer darrera fins arribar a baix, pegar-li quatre cops de peu, i arrencar per amunt a puntades de peu... i gelat fet!
... i quina suada...
Quines coses, eh?

"No podrà estar en millors mans"

2010-03-30T23:00:00.004+02:00

Quan creus que ja poques coses te poden sorprendre, la vida te dóna una lliçó i algú te deixa flipant.
Ahir, després de l'assaig del War Requiem, que va ser un poc desastrós, vaig trobar a la sortida de l'Auditòrium un violinista, ens vàrem saludar i me va dir: " Demà vendràs a l'assaig?". Jo li vaig dir que sí, que hi aniria. Ell me va dir que me duria una cosa.

Avui, just abans de començar l'assaig de repàs del nº 6, previ a l'assaig general, el veig que s'acosta per la zona del cor i me diu:
- Ca meva està plena de llibres, tota la casa està plena de llibres, la meva habitació està plena de llibres i sé que aquest no pot estar en millors mans que en les teves. És per tu.

I me dóna una bossa de supermercat amb un llibre i una carpeta i jo he quedat amb els ulls badats quan he vist què era.

Només frissava d'arribar a Can Loi per poder-lo obrir tranquil·lament i vet aquí la meravella

He vist que hi havia alguns fulls manuscrits amb anotacions sobre alguna recepta.

Altres pàgines estaven marcades amb trossets de paper, la majoria trossets de diari, però algun paper és ben curiós.

A part, dins una carpeta, hi ha una làmina arruada amb imatges que complementen el llibre, molt senzilles i esquemàtiques, que fotografiaré quan hagi pogut estirar-la un poc.

No és meravellós el libre? i la feta?

Gràcies, Sard, per aquest regal. M'has deixat sense paraules!

Dinar al Parador Nacional de Santiago.

2010-03-26T16:00:00.007+01:00

Ja fa un mes que hi dinava i encara no havia tengut temps d'escriure sobre aquest festival de menjues del que vàrem poder gaudir a Santiago.
El dia que anàrem a Santiago, ens vàrem ajuntar una guarda de gourmets, bonvivants, i la que escriu, foodie diagnosticada. L'objectiu no era cap altra que anar a dinar al Parador Nacional que està a la plaça de l'Obradoiro de Santiago.
Plovia a poalades i de l'estació agafàrem un taxi fins a la porta del Parador. Entràrem i férem la reserva per dinar. Cafetet a la cafeteria per entrar en calor i cap a fer una volta a veure a Sant Jaume i fer uns vinets i unes mossegadetes per Fontseca, visitar el mercat i començar a rompre paraigües i comprar-ne de nous.
A les dues, i amb les indulgències aconseguides, els primers vins dins la panxa i un paraigües nou, entràvem al restaurant "Dos Reis". Ens havien reservat la millor taula del restaurat i esperant els altres ens anaven servint una copa de cava.
Al restaurant Dos Reis s'hi pot menjar a la carta, menú degustació o es pot crear un menú personalitzat elegint un primer, un segon i unes postres de la carta que venen marcades amb una icona. A banda, tenen carta per a diabètics, carta per a celíacs, i carta per a vegetarians. La carta canvia setmanalment i disposen d'exemplars en castellà, gallec, anglès, alemany i braile.

Quan hi vàrem ser tots va començar el festival.

Per començar ens serviren els pans: pa gallec, coca de ceba i coca de tomàtiga amb herbes. També hi havia panets integrals però el cambrer no ens en va posar diguent "de este pueden comer en cualquier lado".
L'aperitiu eren uns talls de 3 formatges amb confitures de tomàtiga, figa i albergínia amb un poc de crema de mòdena.
El vi va ser aquest. Del millor negre que vàrem beure durant el viatge.
El menú degustació començava amb el que anomenaven "marisc del dia" que en aquest cas varen ser aquests dos escamarlans fresquíssims (i la brullola d'aigua amb llimona)
Dins els primers plats se va triar aquesta vieira gratinada.
Un altre primer plat: huevos rotos amb foie i espinacs dins canastra de bric. Un plat més que abundant i saborós.
La crema de carabassa i patata amb blat de moro i crostons amb oli d'herbes. La crema, sense cap tipus de formatge ni de crema, la servien a la taula davant el client. Dins el plat, quan arribava hi trobaves els crostons amarats d'oli d'herbes, de tons verdosos, el blat de moro groc i una pinzellada d'oli amb pebre bord, vermell. Després el cambrer hi afegia la crema amb una gerra de plata.
El menú degustació continuava amb unes sardines marinades que, d'entrada, no feien massa mengera però que varen fascinar per la seva textura i gust.
Un altre plat del menú degustació: risotto d'algues amb tall de tonyina a la planxa. Espectacular!
Un segon plat: crema de grelos amb medallons de rap, patata confitada i puré de pèsols amb oli de pebre bord. Colors i aromes preciosos.
El que no pot faltar en una carta: rellom de vedella a la planxa, en aquest cas amb una salsa de bolets (?) i acompanyat de verdures (en un punt de cocció perfecte) i unes croquetes d'espinacs una mica pansides.
La terrina de porcelleta confitada amb el seu cruixent i patata, no era gens resseca (error molt comú en aquest tipus de plat) La patata era senzilla però molt ben feta, amb molts d'aromes.
Rellom de porc a l'aroma de vainilla amb castanyes i papaia: De-li-ci-o-sa! amb això ho dic tot. La carn al punt perfecte amb aromes infiltrats de vainilla (la carn estava infiltrada amb l'aroma de vainilla natural), les castanyes se fonien, i la papaia collava perfectament amb la carn.
Un altre plat del menú degustació: vedella al vi. Pot ser el plat més decebedor, no passava de ser un estofat de vedella al vi, vulgar, sense cap gràcia especial i fins i tot diria que una mica ressec. L'arròs que l'acompanyava era massa cru.
Les postres: filloas amb puré de poma al forn amb crema cremada. Molt bones, acabades de fer i la crema era molt bona.
Les postres del menú degustació: "Cuajada de huevo con caramelo de vainilla" és a dir, el flam de tota la vida, això sí, molt bo per ser simplement un flam.
Taula de formatges del país amb fruits secs i codonyat: correcte, sense més història.
Cafè de pote amb orujo és a dir, cafè de calcetí amb un aiguardent.
Sorbet de mandarina: de sorbet n'hi havia ben poc dins un tassonet fet de xocolata, acompanyat d'un tall de pastís de xocolata amb taronja i tapat de natilla(No sé per què a això li deien sorbet de mandarina ja que el sorbet era més bé l'acompanyament del pastís)
El clàssic: tarta de Santiago, en aquest cas acompanyada d'un increïble gelat de Pedro Ximenez. La tarta bona, el gelat deliciós.
Per acabar, festival d'orujos: d'herbes, blanc i torrat. A mi m'agradaren tots tres però si hagués de triar, triaria el torrat o el blanc. D'herbes m'agraden més les mallorquines.

Amb els cafès, eren de Nespresso, ens serviren uns xips de xocolata de cobertura amb aromes de taronja, menta de fraula, un tant vulgars després de tot aquell dinarasso.
El preu, molt correcte. No miràrem prim amb les botelles de vi, ni amb les aigües, ni amb els orujos, ni amb els cafès, menjàrem bé i els plats eren ben abundants sense arribar a la grolleria, però en alguns casos hi feien aprop.
El cambrer que ens va acomiadar se va entretenir una bona estona a explicar-me com funcionaven amb el tema d'organització de cartes, quanta gent tenien de personal, i me va mostrar les cartes que s'havien fet durant el mes i les previstes pel mes que ve, i fins i tot me'n va regalar un parell per a la meva col·lecció. També ens va cridar els taxis que ens tornaren a l'estació i quan sortia me va dir: "usted tiene un blog o és crítica, he visto que tomaba fotos y apuntes. Espero que hable bien de nosotros. Hasta pronto"
Ah... a mi també me va cansar un poc veure tant de romaní als plats... podrien haver comprat un manat d'una altra cosa...

Ara sabré per què són les coses

2010-03-25T15:37:00.005+01:00

Fa uns dies vaig abusar de la confiança i vaig atracar, via Facebook, en Martí d' Apunts de cuina, un blog interessantíssim i amb unes fotos cada dia millors (no com les meves que són un desastre sempre).
Idò com que jo duc a la consciència no haver estudiat cuina quan era l'hora, vaig aprofitar per demanar-li si a la seva escola feien servir algun manual de cuina per seguir les classes. Me va dir que no, ja m'ho imaginava...
Després li vaig demanar si ell tenia algun llibre per recomanar, de cuina, és clar. Me va contestar que per a ell, la bíblia era "La Cocina y los Alimentos" de Harold McGee, però que segurament no devia ser el que jo volia i que me'n recomanava un altre, més de tipus receptari.
Vaig mirar per internet què eren cada un dels llibres que ell m'havia dit i creis-me, la seva bíblia era exactament el què cercava!
A la cuina, no només vull que una cosa me surti bé, que ho vull, si no en el fons, el que m'interessa i el que m'agrada és experimentar fins que crec que entenc per què passen les coses. Vaja, que som de les que quan agafen un boli el desmunten per veure com funciona.
Vaig telefonar a la meva llibretera i el vaig comanar i ahir me va arribar un sms avisant-me de que ja el tenien.

Ja ho posa ben clar: Enciclopedia de la ciencia y la cultura de la comida. És exactament el que volia!!! És un foodie book!!!
El llibre està dividit en 15 capítols i un apèndix:
1- llet i productes lactis,
2-ous,
3-carn,
4-peix i marisc,
5-plantes comestibles,
6-repàs de les hortalisses més comunes,
7-repàs de les fruites més comunes,
8-plantes per donar sabor,
9-llavors,
1o-pastes i batuts de cereals,
11-salses,
12-sucres, xocolata i confiteria,
13-vi, cervesa i alcohols destilats,
14-mètodes de cuina i materials,
15-les 4 mol·lècules alimentàries bàsiques
i l'apèndix sobre fonaments de química

Dins el tren no me n'he pogut estar i la golafreria m'ha fet desfer el paquet i començar a fullejar-lo. Quina meravella!

A més a més me servirà per aconseguir el meu propòsit d'aconseguir re-educar el meu paladar i, per començar, que m'agradin els formatges, ja que una cosa, quan saps com se fa i com funciona, és com més fàcil de fer-te-la teva.

Llegint sobre el formatge he après que és molt possible que el formatge no me resulti atractiu perquè fa olor de fermetat (i/o putrefacte) i el cos rebutja aquestes olors per evitar una possible intoxicació. Fins i tot en Carlemany va haver d'aprendre a menjar formatge, i després en va comanar 10 carretades de tant que li va agradar.
Ara sé que el diferents sabors dels formatges venen donats per les proteïnes i els greixos de la llet i del quall. Interessantíssim! Ara no me podré desferrar d'aquest llibrot (quasi 1000 pàgines). Quines ganes de tenir temps per llegir!

Fins que t'han caigut les dents. Magranetes

2010-03-22T19:03:00.007+01:00

Fa un parell de dies vaig veure la filla d'una amiga que berenava d'una magraneta i tota la memòria gustativa se va posar en marxa una vegada més i me va venir a la boca aquella textura flonja i aquell gustet dolcet de les magranetes que menjava per berenar quan era petita.
El diccionari Alcover-Moll en diu de les magranetes que són un panet petit de forma arrodonida, però jo en destacaria també la dolçor de la pasta i el dibuix com de les 5 aspes d'un molí que tenen a damunt. També en diria que és un pa "típic" per als infants, supòs que és perquè és un pa fluix, bo de menjar i perfecte per les dents de llet i els portells. És curiós com, quan ja t'havien caigut les dents i tenies les noves, els al·lots deixàvem de menjar magranetes (o vienes) i ja menjàvem panets forts.
Com que la maquineta de pensar ja s'havia posat en marxa després de veure el berenar de na Mariona, me vaig posar a cercar si cap dels llibres que tenc que parlen de pa parlaria d'aquests panets... i res. Després va tocar cercar al "gran" llibre i vaig obrir una finestra de google i m'hi vaig encomanar, i vaig començar a veure panets que imitaven aquell molinet de damunt... ja no me podia aturar.
Les darreres magrenetes que he comprat molt de tant en tant duien les aspes marcades de motlo però gràcies a la recerca vaig comprovar com hi ha dos sistemes de fer nusos amb la pasta que fa que surtin aquestes aspes de forma natural i que pel món en diuen panets Kaiser.

Magranetes

Ingredients:

550 gr de farina fluixa (més una mica més per enfarinar la taula)
25 gr de gluten
300 ml de llet
1 ou
30 de mantega
1 cullerada de mel
1 polsí de sal
1 cullerada de llevat sec

Per començar posarem la farina, el gluten, el llevat i la sal dins un bol gran. Ho remenarem perquè se mescli i farem un volcà.
De banda, posarem la llet i la mantega amb la mel dins un altre bol que pugui anar al microones i ho entebirem una mica, no massa, just perquè la mantenga torni fluixa i la mel se fongui una mica i la temperatura ajudi a fermentar. Dins aquest bol dels líquids també hi posarem l'ou i ho remenarem un poc perquè l'ou se trenqui. Ho afegirem a la farina i ho pastarem fins que se desferri de les mans. En arribar a aquest punt, enfarinarem la taula i hi abocarem la pasta per seguir pastant.
No sé on vaig llegir que perquè les pastes surtin bones, s'han de pastar uns quinze minuts, així es que pastarem una estona llarga fent dobles, trencant la pasta i dant-li una bona pallissa amb els punys.
Ho deixarem fermentar en un lloc càlid, tapat amb un drap humit, fins que dobli el tamany.

Quan hagi fermentat, amb un ganivet tallarem les porcions de pasta de cada panet, solen ser d'uns 80 gr, però jo ho vaig fer a pens. I ara ve el moment de fer els nusos de la pasta.
Vos deix dos vídeos on podreu veure com se fan.

I els meus varen quedar així. No estan massa ben fets, però és que les manualitats mai han estat el meu fort.

Els vaig deixar fermentar una horeta més a dins la cuina amb el forn encès i mentrestant vaig preparar vapor dins el forn. Hi vaig posar una greixonera amb aigua ben calenta i just abans d'enfornar la llauna vaig tirar mig tassó d'aigua damunt la placa de baix per fer un bon nigul de baf. Vaig enfornar, tancar la porta i posar el forn a 175º aproximadament.
És important que les pastes refredin damunt un retxat perquè la humitat pugui evaporar-se bé i no queden amb la pasta banyada.

La molla de dedins va quedar així de bé.
Pot ser el gust de mel era una mica massa fort perquè en vaig fer servir una de casolana, crua, i sempre té més potència de gust. Però tot i així a mi me va agradar molt el resultat i, el què més m'agrada de fer pa a casa, 3 dies després encara eren ben bons!

Com sempre que faig pastes, va ser una agonia esperar que refredassin i, el primer, el vaig menjar com m'agradaven quan era petita, només amb una mica d'oli del bo, del d'oliva verge i un polsí de sal. La resta de coses que s'hi posin ja va a gustos: crema de xocolata, cuixot salat, cuixot dolç, paté, tomatiga frega... un ou estrellat... cada un que hi posi el que vulgui!

Me provoquen. Coca de pastanagó amb crema de iogurt.

2010-03-14T19:38:00.010+01:00

Versión en castellano.

Avui estava la mar de tranquil·la a Can Loi, preparant coses per la setmana i esperant que acabàs la rentadora i sense més ni manco, llegesc que algú del facebook havia fet una coca per berenar el capvespre amb un cafè amb llet.
I ja està! la provocació estava servida!
He intentant treure'm la idea del cap. He aturat el facebook una estona per no veure-ho. He provat de distreure'm amb la televisió, amb un llibre i planxant (sic.), i res... La idea de fer una coca dolça per berenar amb un cafè amb llet ha anat guanyant terreny dins la meva voluntat i m'he trobat, sense saber com, dins la cuina encenent el forn.
I el meu cervell de les obsessions s'ha posat en marxa i n'ha sortit això:

Coca de pastanagó amb crema de iogurt.

Ingredients:
250 gr de pastanagó
100 gr d'oli
4 ous
150 gr de sucre
200 gr de farina
mig sobre de llevat químic
un polsí de sal
iogurt natural
crema de formatge per untar
1 cullerada de mel
nous picades

Enceneu el forn i posau-lo a 180º i untau un motle (el meu era de silicona) amb una mica d'oli.
Pelau el pastanagó i feis-ne trossos dins el pot de la batedora, posau-hi l'oli i triturau-ho.
En un bol, treucau-hi els ous i posau-hi el sucre. Amb un batedor manual, treballau-ho fins que faci escuma. Seguidament posau-hi el pastanagó triturat, la farina, la sal i el llevat i seguiu pastant amb el batedor.
Enfornau-ho durant uns 30 minuts.

Durant la cocció, preparau la crema posant el formatge, el iogurt i la mel en un bol i amb una cullera treballau-ho fins que no quedin grums i la crema sigui fina. Reservau-ho dins a gelera.
Quan la coca sigui cuita, posau-la a refredar damunt un retxat. Quan sigui freda ja la podreu embetumar de crema de formatge i si voleu també la podeu decorar amb una mica de nou picada o algun altre fruit sec (dàtils, albercocs, prunes, baies goji...).

I després han arribat mon pares de cercar espàrrecs i hem berenat tots tres de coca i cafè amb llet i me n'han deixat un manadet per fer una truita per sopar.

Canvis de tècniques, canvis de plats.

2010-03-14T17:21:00.002+01:00

Avui dematí he descongelat una botifarra crua amb poma que vaig comprar de caprici (i a preu de canari jove) esperant un dia propici per fer-ne el tast. El pla inicial era bullir un poc d'arròs, torrar la botifarra dins una paella amb 2 gotes d'oli i, després, saltejar l'arròs bullit dins la mateixa paella per tal de recollir la glassa.
Però he afegit una ceba i un tassó de brou a la idea i ha sortit un arròs melós de ceba caramel·litzada amb botifarra de poma. I quin canvi!!

Operació formatge: brossat.

2010-03-12T14:26:00.007+01:00

Versión en castellano

El formatge i jo mai hem estat bons amics i som conscient del meu error. Per aquest motiu he decidit entrenar el meu paladar per tal de fer-lo compatible amb aquest producte que tothom m'alaba i que jo no sé (i moltes vegades ni puc ni vull) apreciar.
Per iniciar aquest procés d'aprenentatge he optat per recordar-ne dels que m'agraden: el maonès i el brossat.
El formatge maonès és el que sempre s'ha menjat a ca nostra, supòs que era perquè el teníem en casa: mon pares portaven una sucursal d'una cooperativa agropecuària on els socis del poble hi podien venir a comprar productes d'aquesta i d'altres cooperatives agermandades (per aquest motiu encara hi ha gent que me diu na "Francisqueta de sa cooperativa"). Formatge maonès amb pa amb oli, o amb galletons, per berenar...
Un altre producte lacti que a ca nostra sempre s'ha menjat molt ha estat el brossat: brossat trempat de postres per un sopar i l'endemà, greixonera de brossat.
Vos deix aquest vídeo perquè vegeu el procés de fer formatge i brossat.

El brossat trempat és una petita delícia, senzilla, que com la Nutella, se pot menjar untada o a cullerades.

Greixonera de brossat.

Ingredients:
brossat
sucre
canyella en pols
clovella de llimona ratllada
llet
ous
saïm

Per començar tremparem el brossat amb sucre, canyella i llimona ratllada. La quantitat de sucre va un poc a gust. Amb una forqueta entreteniu-vos a pastar be el brossat. Deixau-ho reposar.
Passada una horeta de repòs, el sucre s'haurà fos i el brossat s'haurà alleugerit una mica, i els aromes i sabors s'hauran confabulat per seduir el vostre paladar.
És el moment de menjar-ne a cullerades i untat damunt una llesca de pa blanc o damunt una torrada.... mmmmm
Quan ja trobeu que n'heu menjant abastament, i sempre que no vos ho hageu acabat, (pensarem que n'ha quedat un mig kilo) hi afegirem una mica de llet i el vermell de 3 ous. Amb una forqueta ho pastarem bé. Els blancs dels ous els muntarem a punt de neu i els afegirem a la pasta de brossat. Hi ha gent que no munta els blancs però, què voleu que vos digui, la textura és completament diferent, i jo som molt de les textures.
Amb molt de compte introduirem el blanc d'ou a la pasta i agafarem una greixonera o una rostidora de test i l'untarem de saïm. Quan no quedi cap racó sense saïm, hi posarem una mica de sucre, que quedarà aferrat al saïm i ens donarà una crosteta deliciosa. Hi posarem la pasta i ho enfornarem dins el forn calent a uns 160º durant uns 45 minuts. La cocció la podeu comprovar amb la vella prova de l'escuradents.

S'ha de menjar fred, perquè calent no permet apreciar ni la textura ni els gustos. També permet fer-se d'un dia per l'altre, per això convé guardar-lo dins la gelera.
Fa anys, era molt habitual trobar greixonera de brossat als forns i a les pastisseries de Ciutat. Jo record especialment la pastisseria "La Palma de Oro" que hi havia just davant l'església de Sant Antoniet. En tenien una greixonera gran, fonda, de les de fer sopes, i el venien a pes. En record el gust, era molt dolç, massa i tot. Ahir, però, na Pilar, de Un Par en la Cocina, me va comentar que recordava la greixonera de brossat d'una pastisseria del carrer del Sindicat i, per culpa seva, me vaig veure "obligada" a comprar brossat i fer una greixonera per recordar-li aquella imatge i aquell gust de la seva infantesa.

Col·leccionant al·lèrgies - Muffins de xocolata i nous Gluten free

2010-03-09T09:49:00.004+01:00

Versión en castellano

Som a les portes de la primavera, tot i que no sembli creïble, i ja tremol pensant en pol·len, atxems, tancaments de pit i picors... ai, la primavera... esper que enguany tengui pietat del meu cosset!
Per paga, a banda d'aquests "inconvenients" temporals, a casa patim d'algunes al·lèrgies alimentàries amb les que hem de conviure de cap a cap d'any: no menj peix ni marisc, la pinya natural me fa inflar la llengua, i les fulles verdes de la verdura, que tenen molta clorofil·la, me pelen la boca... esper que de moment no se n'hi afegeixi cap altra...
Per altra banda, cada dia s'està fent més comuna una al·lèrgia que també hem de tenir present a la família: l'al·lèrgia al gluten*.
Fa uns anys era molt complicat, i caríssim, trobar menjar "normal" per a celíacs**: pa, macarrons, alguna galleta... i sempre s'havia d'anar amb el llistat de productes que content farines amagades dins els seus ingredients. Actualment la sensibilitat cap a les persones que pateixen aquesta intolerància ens ha facilitat la vida i fins i tot diria que el concepte "gluten-free" s'ha posat de moda.

Muffins de xocolates i nous gluten-free

1 ou
75 gr d'oli
150gr de sucre
cobertura de xocolata negra (comprovau que no porti farines)
cobertura de xocolata blanca a trossos (comprovau que no porti farines)
50 gr de llet (foneu-hi la xocolata negra)
250 gr de preparat panificable de farina sense gluten
mig sobre de llevat químic (comprovau que no porti farines)
un polsí de sal
nous per decorar

Mesclau tots els ingredients, tret de les nous, com si féssiu una coca. Escalfau el forn a 180º.
Preparau els motles de muffin i farciu les càpsules. Decorau cada peça amb mitja nou i enfornau.

Reduïu la temperatura del forn a 160º i esperau un mínim de 15-20 minuts abans d'obrir el forn i fer la prova de l'escuradents per comprovar si són cuits.

Quan l'escuradents surti net, treis-los del forn i posau-los a refredar damunt un retxat perquè no agafin humitat del vapor.

*el gluten, per qui no ho sàpiga, és un tipus de proteïna que es troba en els cereals.
** els celíacs són aquelles persones que pateixen intolerància al gluten.

"Madurita sexy"

2010-03-07T12:22:00.004+01:00

"Madurita sexy"... aquesta m'ha entimada un pollastrell, de bon dematí, el dia del meu aniversari...madurita sexy...
No sé com m'ho he de prendre... tampoc som tant vella... i estic ben conservada... o no???

La veritat és que no me fa gens de mal això de fer anys, perquè val més tornar vells que no tornar-hi, a més, així tenc excusa per organitzar trobades, celebracions i festetes.
També m'agrada perquè hi ha gent que se recorda de mi i me fa regalets (hihihi)

Aquests són els regalets (foodies totals) que m'han arribat enguany... ara que ja som una madurita sexy de 34 anys magnífics! (i propietària de una picadora moulinex, a la fi s'ha acabat el manllevar-la cada pic que he de capolar coses)
Si me n'arriben més, actualitzaré el post i aniré afegint les imatges.

Krisprolls, krisprolls krisprolls!!!

2010-03-03T20:04:00.004+01:00

Versión en castellano

Encara record com si fos ara els primers anuncis que vaig veure de Krisprolls. Per aquella època el que s'usava per aquí era el "pan tostado Ortiz". Supòs que era pel nom però durant anys vaig estar obsessionada amb aquests panets torrats suecs que quasi mai vaig poder menjar.

Quan varen sortir imitacions m'hi vaig enganxar i ara els comprava de Ca n'Hacendado, que els fan ben bons.
Però com que a la gent com jo ens agrada munyir tot el que podem, avui dematí a la feina he pensat de provar-ne de fer i quan anava de camí cap al tren li he dit al meu cap: avui faré krisprolls, bé... panets torrats suecs al meu estil.
Una passada per la parada de les espècies de l'Olivar i cap a pastar.

Panets suecs torrats a l'estil de Can Loi.

Ingredients:

225 gr d'aigua
10 gr de sal
1 cullerada sopera de mel
70 gr d'oli d'oliva
3 cullerades de llet
25 gr de llevat fresc
10 gr de llavors de rosella
300 gr de farina de força
150 gr de farina d'espelta
25 gr de segó de blat
25 gr de segó de civada
farina per la taula

Encendrem el forn perquè s'encalenteixi bé.
La pasta se fa posant els ingredients líquids i el llevat i la mel junts perquè se fonguin. En un bol apart mesclarem les farines i els segons. Poc a poc incorporarem la farina dins els líquids i anirem pastant fins que quedi una pasta que s'aferra.
A continuació enfarinarem la taula i començarem a pastar amb força i hi afegirem farina fins que la pasta no s'aferri. En aquest punt, seguirem pastant i colpejant la pasta durant uns 15 minuts més.
Tallarem la pasta en porcions de 25-30 gr i formarem els panets.

Els panets se fan estirant la pasta una mica i enrodillant-la donant-li forma de panet. Els col·locarem sobre una llauna de forn amb un paper de forn. Els hem de posar ben separarts.
S'han de deixar fermentar fins que tripliquin el seu tamany.

Quan hagin fermentat els enfornarem a 200 gr.
Si fos necessari els posaríem damunt davall perquè no se cremin.
Han de coure uns 20 minuts aproximadament.

En ser cuits, els tallarem per la meitat amb un ganivet de serra per i els tornarem enformar durant uns 15 minuts més perquè perdin la humitat i quedin ben cruixents.
Quan ja estiguin torrats els retirarem del foc i els deixarem refredar.
En ser freds s'han de guardar dins un pot o una bossa ben tapats.

Aquests panets són perfectes per berenar el dematí, per mullar amb el colacao, per untar amb coses bones, com a base de carns curades, per menjar totsol... i el millor és que com que són torrats (sense humitat) aguanten bons molt de temps si estan ben tapats.

Seguint la teràpia de música vital.

2010-03-03T17:15:00.003+01:00

Com ja sabeu som una superfan de la música vital, que dóna vida, alegria i ganes d'envestir el món amb una rialla a la cara.

El meu terapeuta, tot i no tenir cap diploma que ho acrediti penjat a la paret, me va deixant píndoles d'aquestes per anar prenent (sense necessitat d'spoon full of sugar).

La feta d'aquest moment a Can Loi és: panets suecs de llavors de rosella en plena fermentació i la madona anant amunt i avall ballant aquesta cançó per enèsima vegada.
Ballau amb mi?

Vos record que tenc una enquesta i que necessit les vostres respostes!
Ballau, petits, ballau!

Participa a l'enquesta.

2010-03-03T13:38:00.002+01:00

Ho sé! Sé que escric poc però ara per ara tenc el temps ocupat en altres històries.
De moment estic preparant el resum de la meva darrera sortida musicogastronòmica que esper que la pugui publicar aviat.

"De mientras", que diu aquella, he iniciat una enquesta via facebook per intentar treure'n alguna conclusió, si més no, curiosa.

Quin és el teu plat preferit?

I dins la resposta hi val tot, plats complicats, plats senzills, clàssics, actuals... Això sí, si són precuinats o envasats vull que me digueu quina marca i per què aquesta i no una altra.

Quants de vosaltres hi participareu???

Au, venga!!!

Primavera anticipada

2010-02-20T15:17:00.007+01:00

Hi ha dies com el d'avui que el sol ens riu a la cara tot i que la temperatura sigui oposada a la quantitat de llum. I la madona de Can Loi s'aixeca prest i va a obrir amb el tassó de cafè calent, i queda dreta damunt el portal, mira la llimonera, surt a damunt l'empedrat i mira, sempre, si la porta del camí dels tarongers és oberta (si hi està és que en Loi és per aquí), després mira si el dia és tan clar com s'ha pensat i mira cap a les muntanyes.

Avui, el dia, si no fos pel fred, podria passar per una diada d'abril. Per això mateix, el cosset, que està sadoll de tanta gelor, demana aliments que l'acabin d'enganar i que, juntament amb la solellada, li facin creure que el calendari ha pegat una correguda forta.

Divendres passat vaig creuar, com cada dia, el mercat de l'Olivar, el Boqueria mallorquina, i vaig comprar 4 carxofes precioses, pensant que les faria, unes xips i les altres amb arròs, però coses de la vida, vaig recordar que en Daniel Martínez, en Pintxo de Directo al Paladar i de Yo llego a fin de mes, havia penjat al Facebook un plat que m'encanta: les carxofes al forn.

Les darreres que havia menjat me varen regalar el paladar en un restaurant de Barcelona, com a primer plat, fetes tal i com les he fetes jo, amb una mica de cuixot.

Carxofes al forn amb cuixot.

Ingredients:
2 carxofes per cap
oli d'oliva verge
cuixot
porradell

Agafau les carxofes, que siguin grosses però no granades, i tallau-ne el tronc ben arran de la base perquè s'aguantin dretes ben planes. Regau-les amb oli i enfornau-les a 180º durant uns 45-50 minuts.
Quan les carxofes sigui cuites, tallau un tros de cuixot a quadrets i posau-lo dins una paella perquè es dauri una mica i perdi greix. A la vegada, tallau una mica de porradell que donarà frescor i color al plat.
Quan el cuixot sigui cuit (no ha d'estar molt torrant, només una mica perquè se reforcin els sabors i perdi greix) reservau-lo.
En un plant, posau-hi dues carxofes per cap i amb els dits separau-ne una mica les fulles i posau-hi una mica de cuixot per damunt i la quantitat de porradell que vos agradi.

Per menjar aquest plat no valen coberts. S'ha de menjar amb els dits, arrabassant cada una de les fulles i menjant-ne la part tendra. De les primeres fulles en menjarem poca cosa, però com més endins ens facem, més grossa serà la part a menjar, fins que arribem al cor tendre.
A la foto d'abaix i veureu l'estesa de fulles que queda dins el plat... però... quin plaer de menjua bona!
Les podeu menjar com uns entrants, com un primer plat o com una guarnició.
Jo, m'ho he menjat per dinar, asseguda al soleit, damunt la pedra del portal de Can Loi, llepant els dits i pensant que la primavera serà aquí en no-res, i que avui és una petita primavera anticipada.

I sí, avui estic una mica blana...

Síííííí! en Guillem ha guanyat el Goya!!!!

2010-02-15T20:09:00.001+01:00

I m'ho ha agraït!!!(hehehe)

Yo También, de Milkyway. Goya a la Mejor Canción Original

El resultat de la versa i la mandra d'un diumenge

2010-02-04T18:03:00.003+01:00

Hi ha dies que el cos te demana no fer res (o fer poca cosa).
Diumenge passat va ser un dia d'aquests, no tenia ganes de res, ni de fer dinar. Però devers les 2 vaig entrar en un conflicte intern: mandra vs gana de menjar alguna cosa bona. Qui guanyaria la batalla?
Vist el resultat, crec que la cosa va quedar empatada.

Spaghetti amb cuixot i xips de carxofa.

Ingredients:
Spaghetti
Cuixot salat a daus
Carxofes netes i tallades a làmines de per llarg
Oli d'oliva verge
Julivert picat a ganivet
Alfabeguera picada a ganivet
All a làmines..

Posau a bullir la pasta segons les indicacions del fabricant.
En una paella, posau a encalentir un parell de cullerades d'oli i daurau-hi els alls i el cuixot. Si el cuixot és molt sec, no espereu que se cogui massa perquè tornarà molt fort i mal de menjar. En ser cuit, reservau aquesta paella.
En una altra paella, posau-hi oli abastament i amb foc fort, fregiu-hi les carxofes i reservau-les sobre un paper de cuina perquè perdin l'oli. Han de quedar ben daurades i cruixents.
Colau la pasta i passau-la per la paella on hi teníeu el cuixot i els alls perquè agafi els sabors.
Emplatau-ho ben calent i a damunt posau-hi els xips de carxofa i les herbes picades perquè li aportin frescor.

Els plats que m'agraden

2010-01-26T10:51:00.004+01:00

Des de que som petita, sempre m'han agradat els plats blancs que a Mallorca en deien de "pedra". Aquesta pedra, que en realitat és una porcellana gruixada, aguantava la temperatura del contingut, i era prou fonda com per alguna vegada confondre els plats plans amb els fondos. Els plats pesaven i si per desgràcia un acabava amb un cop a trespol, se trencava en trossos grans o just se feia un crui o una esmorrellada.
Després se posaren de moda els de duralex, aquells de vidre dels que en coneixia 4 models: els de vidre transparent, els de vidre transparent amb un dibuix a la vorera, els de vidre marronosos i els de vidre verds. Ja res va tornar a ser el mateix.
El cap de setmana passat, anàrem a dinar a la caseta de sa Bassa Blanca per celebrar els 80 anys de la padrina Aina i, com que érem molts, vàrem haver de treure tots els plats que hi havia a la casa, fins i tot els que ja no s'usaven mai, i vaig retrobar els plats de pedra. Va ser tot un plaer menjar-hi i, fins i tot, vaig estar temptada d'agafar-ne un parell per usar cada dia a Can Loi.
Vos deix unes fotos de la marca de davall els plats que vaig redescobrir quan els teníem cul enlaire per degotar.
Quan era petita ja tenia el costum de mirar "l'origen de les coses".Mira si fa anys i a Santander ja hi havia "xinos"...

La vida d'un pop és dura, la d'una popa, més.

2010-01-22T15:26:00.000+01:00

De pecats mortals.

2010-01-20T09:59:00.003+01:00

Hola, som na Chis (o na Xesca, o na Xisca, o na Ka, o na Francesca, o na Francisqueta) i som una pecadora!
No fa massa dies vaig tornar a veure aquella pel·lícula que se diu Seven, on maten gent mitjançant els pecats mortals. Gola, avarícia, versa, luxúria, supèrbia, enveja i ira.
Gola: què vos pot dir una foodie com jo de la gola?
Avarícia: vull totes les moleskines del món, sobretot la sèrie nova que ha sortit de passions, i també vull més gadgets per la cuina: una thermomix, per exemple, i una bàscula digital, i, i, i, i...
Versa: aiiii... ho he d'escriure????
Luxúria: mmmmmm.... mèèèèuuuuuuuuu (de moixa de gener)
Supèrbia: basta veure'm... amb jo tot és "a lo grande", som súpergran (de talla, vull dir)
Enveja: "a mi vesina las sábanas le quedan más blancas!"
Ira: "iiiiiiraaaaaaa, quina l'ha diiiitaaaaa!!!" (poques vegades m'empreny...)

Diumenge passat, dia de Sant Antoni, vaig tenir unes temptacions demoníaques i com a bona pecadora hi vaig caure ben a plaer. Se me varen combinar la versa dominical i la gola de mig horabaixa i vaig dir: "muffins de vainilla amb (gola total) xips de xocolata i nous", i dit i fet!

Muffins de vainilla amb xips de xocolata i nous

240 gr de farina
145 gr de sucre
8 gr de llevat
15 ml d'essència de vainilla
1 ou
160 gr de llet
xips de xocolata
nous

Posau la farina, el sucre i el llevat dins un bol gran. Dins un pot de batedora posau-hi la llet, la vainilla i l'ou i els heu de batre un momentet. Abans de mesclar líquids i sòlids, preparau els motles de paper dins els motles de muffin o dins les flameres. Si no teniu motles o flaneres, posau els papers de 3 en 3 perquè no s'obrin. També preparau una màniga pastissera i enceneu el forn a 200º.
Ajuntau líquid i sòlid i amb una llengua de silicona o una cullera, feis la pasta. Na Jane, una amiga anglesa que me va descobrir els muffins, me va dir que s'han de remenar poc, just el temps d'unir la pasta. Automàticament passau la pasta a dins la màniga i ompliu les 3/4 parts dels motles. A damunt, posau-hi mitja nou i un parell de xips de xocolata.
Enfornau i passau el forn a 170º.

El temps de cocció està entre 10 i 15 minuts. Vigilau la pasta sense obrir el forn.

No convé que la pasta sigui massa cuita perquè com que no te greixos pot quedar una mica seca. Val més que quedi cuita però no massa.

Deixau refredar damunt un retxat els muffins. Convé treure'ls dels motles metàl·lics perquè no agafin humit del mateix vapor que produeixen.

A mi el que me costa més, en totes les coses que faig al forn, és esperar que refredin. I mira que quan era petita bé me deien que les pastes calentes fan mal de panxa... m'era igual i continua sent-m'ho! Això no sé si serà avarícia o luxúria... però està clar que pot arribar a ser ira si no ho tast ben aviat!

En resum: som una pecadora, gran pecadora, pot ser i tot que sigui Vip a l'infern i allà muntarem unes festes amb un càtering que riute'n del cel.

Pizza de la pasta del pa

2010-01-17T19:27:00.004+01:00

Versión en castellano.

Avui migdia, durant el dinar, un senyor me demanava si m'agradaven més les coques o les pizzes. "No tenen res a veure!" li he dit. D'acord que poden ser semblants, però la pizza és pa, la coca és galleta d'oli, i els mallorquins tenim ben clara la diferència entre el pa i les galletes. I després hi ha tot el farciment... En definitiva, són dos mons diferents.

No sé si vos passa com a jo, però les pizzes m'agraden fines de pasta i potents de gust, m'agraden coentes i vermelles!

Sempre que past pa, després de la primera fermentació agaf una bolleta de pasta per fer una pizza per sopar.

Aquesta pizza la vaig fer amb la pasta del pa que vaig penjar a l'entrada anterior just després de la primera fermentació, abans de repastar, vaig agafar una bolla de pasta d'un tamany una mica més petit que una pilota de tennis. La resta de pasta la vaig pastar i la vaig tornar posar a toar.
La porció que havia separat la vaig pastar damunt la pedra de la cuina introduint oli d'oliva verge a la pasta, aproximadament una cullerada sopera i mitja. Quan la pasta se va haver begut l'oli, la vaig fer tornar rodona i la vaig posar a fermentar de bell nou dins un bol petit.
Quan va haver doblat el tamany (aproximadament una hora després) vaig empolvorar amb farina la taula i hi vaig posar la pasta per estirar-la amb el corró fins que va quedar fina, d'uns 2-3 mm de gruixa.
El forn el tenia calent a màxima temperatura i a damunt els fogons (o a davora si teniu el forn en columna) hi tenia la llauna preparada amb un paper de forn. Vaig posar la pasta damunt el paper de la llauna i la vaig deixar allà, a prop de la font de calor.
Ara tocava preparar els ingredients de damunt. Amb això som molt meva. La base m'agrada de tomàtiga natural ratllada, trempada amb una mica d'oli, sal i unes gotes de tabasco (Viva México!!), el formatge ha de ser maonès, ratllat també al moment amb un ratllador gruixat, i a banda d'això m'hi agrada el pebre vermell torrat, xoriç (a falta de pepperoni), ceba tallada finíssima, i si en tenc, brots de bròquil (aquest dia no en tenia i la colflori... no és el mateix...)

Aquest és l'aspecte que tenia la meva superpizza!
A damunt la base de pasta hi vaig posar la tomàtiga trempada, a damunt el xoriç, entre i entre, el pebre, per damunt la ceba i , per tapar-ho tot, el formatge ratllat.

Crec que el secret de la pizza és la temperatura del forn. La meva teoria i com me funciona millor, és posant el forn molt calent i fent una cocció curta. El meu forn és de butà dels de tota la vida i quan el pos a encalentir li don tota la potència, en enfornar la pizza, tanc la porta i la deix uns 12-15 minuts a 220º. Passat aquest temps, ja és cuita.
Aquí podeu veure la crosteta de la vorera, està torradeta (pensau que és integral), el formatge està fos i un poc torradet, i la tomàtiga no és crua ni fa humit.

Just quan la trec del forn, m'agrada posar-hi l'orenga. Aquesta herba m'agrada molt i tenc un molinet aposta per ella perquè m'agrada molt petitona.

Pa integral amb espelta, enriquit amb segó.

2010-01-16T21:07:00.005+01:00

Versión en castellano

Feia dies que no feia pa i, a l'hivern, encendre el forn no fa versa així és que un horabaixa me vaig posar a pastar pa.
Al rebost de Can Loi sempre hi ha farina blanca, integral, de força, morena, i des de fa poc també n'hi ha d'espelta. He trobat una botiga d'alemanys que en tenen a molt bon preu i de cultiu ecològic (qualque cosa bona havia de tenir viure en una colònia alemanya, no?).

Pa integral amb espelta enriquit amb segó.

Ingredients:
Mig quilo de farina integral
250 gr de farina d'espelta
una grapada de segó de blat
una grapada de segó de civada
una cullerada sopera de llevat sec
sal
aigua

Normalment sempre faig les pastes afegint la farina a la barreja de líquids, però aquesta vegada vaig decidir de fer-ho a l'inrevés, així que vaig posar la farina integral, els segons, la sal i el llevat i ho vaig remenar un poc perquè quedàs mesclat. Després hi vaig tirar aigua tèbia (recordau que l'aigua mai ha d'estar a una temperatura superior als 35º perquè si no, cremaria el llevat) i vaig començar a pastar.
Quan ja tenia una massa bastant compacta, la vaig posar damunt la pedra de la cuina per poder pastar millor. Si vos hi heu fixat, no havia posat l'espelta a la pasta inicial, perquè la vaig usar per facilitar el pastat, empolvorant la taula i les mans perquè no s'aferri i s'acabi de fer la pasta.
De tot d'una, veureu que la pasta s'aferra, però així com anireu pastant la pasta s'anirà fent més fina, elàstica i compacte.
És important que pasteu com a mínim uns 10 minuts, d'un vent i de l'altre, amunt i avall...
Per acabar el pastat, feis una bolla de la pasta i posau-la en un bol perquè comenci a prendre vida.
Jo la vaig fer coar davora jo, a la camilla, damunt una cadira i amb el vestit que ho tapava. Com que fa molt de fred la primera fermentació va estar unes dues hores. Quan la pasta havia doblat el tamany, vaig tornar a pastar-ho i vaig repetir el procés 2 vegades més: fermentar, pastar i tornar fermentar.

La quarta fermentació la va fer durant 8 hores a temperatura ambient i la preparada damunt la llauna que havia d'enfornar. La foto que teniu a damunt és de després de totes les fermentacions.

Per coure el pa, el forn ha d'estar ben calent, a uns 220º. S'hi ha de posar un bol d'aigua a dins per mantenir la humitat i just abans d'enfornar el pa, s'ha de fer un tall damunt la pasta perquè pugui créixer bé.

El pa acabat de treure del forn, feia aquesta cara, cruixent i aromàtic.

Com veis, la molla també va quedar molt bé.

Quan escric aquesta entrada, han passat 7 dies d'ençà que el vaig fer i avui n'he sopat. Està perfecte! ja no és cruixent, però és boníssim. Això sí, sempre tapat i embolcallat amb un drap net!

Sopes de llet reials

2010-01-10T15:18:00.005+01:00

Texto en castellano

Quan era petita, la padrina Loia, venia al poble un pic per setmana i comprava sempre el mateix: un pa blanc gros, panets dels de can Topa, un paquet de sucre, un tros de formatge, i anys després, va descobrir els iogurts i també en comprava algun, dels de "ioplait".
Amb els panets, tant ella com el padrí Jaume, se feien sopes de llet. A molts de vells els he sentit contar que les sopes de llet eren un plat molt sofert, sobretot a l'hivern quan el cos demana alguna cosa calenta.
A jo, la llet sempre m'ha agradat amb galletes d'oli esclafades a dins, o amb pa d'aquest que venen torrat. Ara he recordat que quan era petita hi havia "pambimbo" i "panortís" i res més... ara no saps quin has de triar.
Bé tornant on era abans, jo som de nesquik i de mullar salat, però ara m'agrada més el "cacau per a adults" de Nestle i el cacau pur de Valor, supòs que l'edat també influeix amb com t'agrada la llet.

Aquesta introducció ha vengut perquè avui vos pos un sopar que m'agrada a l'hivern, les nits de fred que no tenc temps de cuina i que, com avui, tenc algun tros de coca dolça una mica resseca.

Sopes de Llet reials

Ingredients:

Ruïssos eixuts de tortell de reis (o qualsevol coca que tengueu)
llet ben calenta
cacau pur (o nesquik, o colacao, o sucre, o res... )

I per fer-ho...
Tallau la coca i posau-la en un bol o en un plat fondo

Afegiu-hi el cacau, el sucre o el que volgueu...

Posau-hi la llet ben calenta i a sopar s'ha dit!

Guisat de pilotes de Cap d'Any

2010-01-09T22:39:00.007+01:00

Texto en castellano

Normalment per dinar el dia de Cap d’Any sempre fèiem uns escaldums d’indiot, però com que enguany no teníem indiot, i el dia de les matances no havíem fet pilotes, vàrem trobar que podríem canviar i fer un guisat de pilotes.

Ingredients:

Per a les pilotes:

Carn picada de vedella i de porc
Pebre bo
Sal
Julivert
Moraduix
Ou
Farina

Per al sofregit del brou:
Ceba
Tomàtiga de ramellet
Una cabeça d’alls
Vi blanc
Esclatassangs
Picornells
Julivert
Farigola
Llorer
Moraduix
Oli
Sal
Pebre bo

Altres ingredients del guisat:
Patata per fregir
Pastanagó
Cols de Brussel·les
Oli
Sal

Ingredients per a la picada:
Ametlles torrades
Avellanes torrades
Galletes d’oli

Primer de tot s’ha de fer el sofregit del brou. Posarem un poc d’oli dins una olla i hi tirarem ceba tallada a quadrets abastament i la deixarem morir poc a poc. Quan hagi perdut un poc de rigidesa, hi posarem la tomàtiga de ramellet ratllada i també ho deixarem sofregir. Sense que se cremi la tomàtiga, hi posarem una cabeça d’alls sencera, els bolets i un manat amb les herbes. Hi tirarem el vi blanc i ho deixarem reduir una miqueta. Corregirem de sal i pebre i hi posarem aigua en quantitat i ho deixarem bullir.

Per preparar la carn de les pilotes, la tremparem amb sal, pebre bo i les herbes picades i hi posarem ou perquè les mantengui formades. Hi ha gent que hi posa molla de pa mullada amb llet però a jo, personalment no m’agrada si la pilota ha d’anar dins un guisat amb brou perquè queda massa… pastós.

Formarem les pilotes amb l’ajuda d’una mica de farina i les reservarem.

En una paella amb oli, començarem a fregir patates tallades a cantons amb una cabeça d’alls per cada paellada. Les reservarem dins una greixonera.

A continuació fregirem el pastangó tallat a rodanxes i també el reservarem.

Les cols de Brussel·les les escaldarem i també les fregirem.

Per acabar, fregirem les pilotes.

Comprovarem el brou del sofregit i corregirem de sal si fos necessari abans de tirar-ho dins la greixonera amb la resta dels ingredients i retirarem el manadet d’herbes. Ho posarem al foc i li farem arrencar el bull.

Per acabar, farem una picada seca amb els fruits secs i la galleta (també podria servir una llesca de pa ben torrada o fregida) i ho usarem per empolvorar la capa de damunt del guisat.

Convé que ho deixem reposar una estona abans de servir, tapat, i millor si ho feim d’un dia per l’altre.

Una Guillem Tell diferent.

2010-01-09T21:13:00.003+01:00

Per què no feim coses així a l'Orfeó?

Estic cansada de que me diguin que els concerts són tècnicament molt bons, afinadíssims però... avorrits.

Matances i frit de matances.

2010-01-09T14:52:00.007+01:00

Texto en castellano.

Com cada any, quan arriba la diada dels innocents també arriben les matances.
Com que altres vegades ja he escrit sobre aquest tema i he donat proporcions per fer sobrassada, avui vos parlaré del frit de matances: un dels meus 10 plats preferits.
Així i tot, de les matances vos diré que enguany vàrem tenir una matancera nova amb qui vàrem provar de fer salsitxó. Na Maria, argentina companya de feina de ma mare, va ser una gran matancera, no pareixia que fos el primer pic que hi anava.
Del salsitxó només vos en puc mostrar la foto de quan l'acabàrem de fer. En començar-ne un, ja vos diré que tal han sortit.

Tornant al tema del frit de matances, vos diré que abans, quan jo era petita, el frit el menjavem per dinar, però ara que no hi som tots fins el vespre, el feim per sopar, perquè a tots ens agrada molt i així en podem fruir quan està acabat de fer.
És un plat que no té massa secret i els ingredients són senzills, però n'he menjat de ben dolents...

Ingredients del frit de matances:

Patates per fregir
carn magra de porc
xulla de porc
pebres vermells
ceba
fetge de porc
alls
sal
pebre bo
oli d'oliva

Per començar, pelarem les patates i les posarem dins aigua perquè perdin part del midó. Jo les pal totes i després les tall i les torn deixar amb aigua. A la vegada, posau una paella gran o un calderonet, amb molt d'oli, damunt el fogó perquè se vagi encalentint. Quan l'oli sigui calent, posa-hi les patates, una grapada d'all i sal. Procurau que les patates no quedin acaramullades dins la paella perquè no fregiran bé; val més fer-ne un parell de paellades. Han de quedar cuites, sense que siguin excessivament daurades. Posau-les dins una greixonera i reservau aprop dels fogons.

Quan van fregint les patates, anam tallant la carn magra a trossets ni massa grans ni massa petits, una mica més llargs que amples. La carn la posarem a fregir quan les patates s'hagin acabat de fer. Dins la mateixa paella salarem la carn i li posarem el pebre bo. I mentrestant anirem tallan la xulla. Primer farem tallades llargues i en traurem la corna i la tirarem (o la donarem al moix) i tallarem la xulla a trossos que tenguin carn i greix. La posarem a fregir just després de la carn i també la salarem i empebrarem. Ha de fregir fins que sigui ben dauradeta, cruixent. En aquest moment l'oli estarà ple de les glasses que han anat deixant les carns.
El pas següent es fer trossos i fregir els pebres vermells.

Quan els pebres siguin cuits, els reservarem amb la resta i... observau l'oli! Aquell oli d'oliva inicial, net , ara és una piscina de gustos, aromes, glasses i coses bones que recollirem fergint-hi la ceba tallada en juliana. Heu de tenir en compte que la ceba queda no-res i que és del milloret del plat, així que no mireu prim a l'hora de tallar-ne. ç
Quan la ceba sigui cuita, fregiu el fetge. No ha de quedar massa fet perquè no sigui massa fort.

Per acabar, posau la greixonera damunt el foc i mesclau tots els ingredients anant alerta de que no s'esclafi massa.

El frit s'ha de menjar amb pa, si pot ser moreno i gros, millor, amb molta molla per fer mulletes amb el que quedi dins el plat. I s'ha de beure vi negre.

I per acabar, una foto de l'estesa de sobrassades, preparades per anar a la perxa i secar fins en estar apunt.

150 kilos... a repartir entre un parell de la família!!

Estimats Reis d'Orient...

2010-01-04T20:54:00.003+01:00

Texto en castellano

...enguany he estat molt bona al·lota i vull que me dugue...u... mmm...no... no!
Enguany, Reis, no vos demanaré res. Enguany deixaré que un any més me dugueu lo que trobeu vosaltres, com sempre heu fet.
Supòs que tot allò que sempre ens deien de que ho veieu tot serà vera i que, si ho sabeu tot, com hauria de ser, me fareu arribar el què me toca i les coses que sabeu que vull, que necessit, que me fan falta per ser més bona persona, més forta, o, si fos necessari, més dèbil, per enfrontar millor la vida, amb més ànim i sense por.
Estimats Reis, enguany crec que he fet bonda quasi sempre, m'he esforçat un poc més de l'habitual, he intentat ser més forta que mai, i no és que demani un premi, només alguna cosa que sabeu que me fa falta, allò que vosaltres sabeu que m'aniria bé. Sé que enguany que no deman res, rebré el que meresc.
Vos esperaré, com sempre, amb la il·lusió de l'infant i la complicitat de l'adult.
Ah! i a tota la gent que estim, que molts llegiran la carta, duis-los també el que mereixen, els que els fa falta perquè cada dia la vida comenci amb una rialla, una besada, una paraula amable i els èxits que cerquen.
Fins en tornar venir, Reis.

Any nou, nova secció i postres gallegues

2010-01-02T16:34:00.007+01:00

Texto en castellano

Primer de tot: molts d'anys i bon any!
I dit això, amb l'any, començ secció nova a Can Loi. Bé, no sé si li hauria de dir secció o què, la cosa és que a partir d'ara vull incloure receptes que m'arriben d'amics i coneguts que no són ben bé mallorquins, però que sí que ja ho són. És a dir, a partir d'ara, trobareu alguna recepta i experiències de gent de fora de Mallorca que m'ha volgut ensenyar alguna coseta del seu món, de la seva terra, de la seva cultura...
La primera experiència l'he tenguda amb n'Elena. Ja vos havia parlat d'ella fa temps perquè és una de les que me preparen el "bocata d'amic" quan no tenc temps de dinar a ca nostra i he de quedar a Palma. Ella i na Maria m'acompanyen molts de migdies quan din on fan feina i després feim un "pecat mortal" per postres (ai, la merenga)...
N'Elena és gallega, d'aldea que diu ella, i és com un cap de fibló d'energia: xerradora, riallera, sap fer de tot i si no en sap, n'aprèn. Va arribar a Mallorca fa molts d'anys i va aprendre cuina mallorquina en una "casa bona" de Ciutat. Moltes vegades ens contam batelletes gastro-culinàries i quan li vaig comentar la idea de posar receptes que m'ensenyàs la gent de fora de Mallorca s'hi va apuntar de cop: "te haré chulas".

I què és això? vaig dir jo... idò és un plat dolç quasi oblidat que se feia al seu poble, ui no, aldea!, per brufar les noces. És un plat de festa i d'aprofitament del què tenien: ous de les gallines, llet de les vaques i pa dur, una mica de sucre i poca cosa més, què vos pareix?
Dia 28, diada que, com les verges, tothom celebra i ningú fa festa, vàrem quedar que me duria aquest dolç.

Ingredients:
Molla de pa dur
ous
oli
llet
sucre
canyella
llimona

Primer de tot s'ha d'esmicar la molla de pa amb les mans fins que quedi com una farina. A continuació, s'hi ha de posar els ous i un poc de sucre. Ha de quedar amb una textura no massa clara.
Posarem oli en una paella a encalentir i hi anirem fregint cullerades de la pasta de pa i ou i en estar daurades ho reservarem dins una olla fonda.
En haver fregit tota la pasta, posarem dins l'olla llet fins tapar les peces frites i sucre (quasi bé la meitat de sucre que de llet), una pell de llimona i un canó de canyella i ho deixarem bullir a foc lent durant hores.
La llet ha d'amarar les peces de pa i a la vegada ha d'anar espessint i agafant textura fins a semblar una llet condensada lleugera.

Se poden menjar fredes o calentes. La textura recorda l'espès d'un puding per la suavitat i la llet, com he dit, és com una llet condensada clareta. És un plat dolcíssim, contundent i molt bo. Una petita delícia resultat de l'aprofitament de les coses que hi havia a casa: llet, ous, sucre i pa rostit.

Si algú de vosaltres vol col·laborar en aquesta nova secció de Can Loi, que no dubti en posar-se en contacte amb jo.

I a n'Elena només me queda donar-li les gràcies per aquest plat, per les converses, i per aquests panets tan bons i tan d'amic que me fa tantes vegades.

Una foodie a Barcelona

2009-12-27T19:33:00.009+01:00

Texto en castellano

Feia dies que tenia pendent aquesta entrada del blog.
Fa un parell de setmanes vaig fer una petita (però intensa) estada foodie a Barcelona.
La meva agenda estava totalment atapeïda de cites gastronòmiques: xefs, bloggers, amics d'estovalles, productes, productors... Vos en deix un resum fotogràfic, per allò que una imatge val més que mil paraules, però així i tot també hi introduiré algun comentari.

Restaurant Catalina del xef i amic José Lacambra: una nit de tasts, converses i del millor arròs que he menjat en ma vida. Una nit memorable que esper poder repetir, tant per la meravellosa i acurada cuina feta amb un producte extraordinari, com per la conversa fins la matinada amb aquest geni de la qualitat i la senzillesa.

L'estètica del restaurant és elegant i senzilla, sense caure en el ja odiat minimalisme.

La meva taula: entrants i vi.

La meva taula amb el meu xef. És un luxe que algú així es prengui la molèstia de cuinar exclusivament per a mi i em vagi ensenyant trucs de la seva manera de fer.

L'abans i el després: el millor arròs que he menjat en la meva vida. Ja ho havia dit, però ho necessit repetir.

Les postres, un coulant correcte que ja no cabia dins el sac.

En la meva vida hi ha un abans i un després d'aquesta ampolla. Ara en tenc una que presideix la meva prestatgeria i m'acompanya en alguna nit solitaria.

Els dos protagonistes de la nit, amb la banda sonora que va posar els Pet Shop Boys. Una nit memorable.

Canviant de dia i de lloc: ànec a la taronja.

Ja és tradicional menjar magret a Barcelona... aquest amb unes ametles i un llit de patata al forn

Cap i pota, gelatina pura.

Un capvespre memorable amb La Cuina Vermella.

La Cuina Vermella i els seus meravellosos detalls. Si aquest parell no se fan estimar, no se pot estimar ningú. Moltes gràcies amics meus!

Un detall del pastís que vaig poder menjar per berenar: xocolata amb crema de castanyes.

Dinar indispensable en anar a Barcelona amb el meu company de converses eternes, d'estovalles gourmandes i calidesa de despatxos. Podria ser el meu pare i l'estim com a tal.

Un altre moment blogger amb Sara Maria visitant la Granja Viader, on inventaren el Cacaolat. La nata tenia un ja quasi oblidat gust de nata. De totes maneres... on hi hagi un Laccao...

Tassonets de Bubó, ja era molt tard i hi havia poca cosa.

Com canvia el paladar. Quan era petita odiava la merenga, ara... mmmmmm, quasi bé m'obsessiona.

I a banda de tot aquest menjar que me'n vaig dur posat, també vaig tornar cap a Can Loi amb 2 kilos d'arròs, mig quilo de fideus, y 9 kilos de llibres de cuina.

Ara ja torn tenir ganes de tornar a Barcelona, pel menjar, pels llibres, per les compres i, sobretot, pels amics.

Nadal....

2009-12-26T12:02:00.004+01:00

Texto en castellano

Això és Nadal...
Un bon brou de gallina i verdura: una gallina, pastanagó, ceba, oli verge, aigua.
Galets farcits de carn picada amb herbes: carn picada de porc i de vedella, julivert, moraduix, sal, pebre bo, ou.
Un parell de pèsols de garrova posats al final de la cocció.
La resta, ho fa la màgia del Nadal...

Pa de nous

2009-12-21T22:02:00.003+01:00

Texto en castellano

La setmana passada vaig tenir necessitat de forn, supòs que per culpa del fred. El primer dia vaig fer panets que no me sortiren gens bé perquè la bombona de butà no tenia gaire gas i se varen coure amb poc foc. L'endemà, solucionat el problema del gas, vaig fer un pastís Sacher de taronja per regalar al meu cap, que feia els anys. La veritat és que no la vaig poder tastar però m'han arribat felicitacions... les creuré.

Avui, quan he arribat de la feina he pensat que si encenia el forn, la casa s'encalentiria una mica més, i per això m'he posat a pastar pa (per això i perquè no tenia gens de pa a casa).

Fa un parell de setmanes me vaig comprar el llibre "Pan hecho en casa y con el sabor de siempre" de Xavier Barriga. Hi podeu trobar moltes receptes de pans diferents però com que no tenia previst el pastar, he triat la recepta de la pàgina 38 que se diu "pan para bocadillos en sistema directo"
Com que la meva bàscula de cuina se va rompre fa un parell de setmanes, he anat "a pens" i hi he posat:
més o manco mig quilo de farina blanca fluixa
300 gr d'aigua (+ o -)
2 culleradetes de llevat sec
2 polsims de sal
una bona grapada de nous.

La recepta del llibre no té nous i la fórmula exacte és la següent:
500 gr de farina
300 gr d'aigua
10 gr de sal
5 gr de llevat fresc.

La manera de fer-lo, tampoc he seguit el llibre. Jo he posat l'aigua tèbia dins un bol i hi he posat a fondre el llevat. Després he posat la farina de cop i la sal. Ho he remenat tot amb una cullera de fusta fins que ha quedat tot fet una pasta i ho he tirat damunt la pedra de la cuina enfarinoada. Ho he pastat uns 5 minuts i hi he posat les nous a trossets i ho he seguit pastant uns 5 minuts més. He anat afegint farina damunt la taula quan veia que s'aferrava molt. Li he donat forma allargada i ho he posat damunt una placa de forn amb un paper, ho he tapat amb un padaç humit i ho he posat damunt el forn que ja estava encès per anar agafant temperatura.
He esperat una mitja hora llarga i el tamany del pa s'havia doblat.
Li he fet uns talls, li he tirat una mica de farina per damunt i ho he enfornat a 230º aproximadament uns 40 minuts.

La crosta ha quedat molt cruixent, primeta però molt cruixent i la molla ja la veis...

Feia estona que no feia pa... ara que fa fred seguiré practicant.

El guanyador de la participació de dos euros al número 68889 és...

2009-12-21T21:18:00.003+01:00

Enhorabona Gumi. Ja ho saps! jugues 2€ al número 68889 que el miris del dret o del revés sempre és el mateix número!! Molta sort!!
I com que a Can Loi tot és generositat hem tret una segona papereta i tenim 2€ més del mateix número per na Sara Maria!!!!!

La Grossa som jo! ( un poc menys, però grossa)

2009-12-17T09:48:00.004+01:00

Que som grossa ningú m'ho discutirà. Que sigui LA grossa dependrà exclusivament del les bolles del sorteig de Nadal.
Com cada any, vos propòs la rifa de la participació de la Loteria de Nadal de l'Associació de la Segona Edat (sí, la segona, la 2ª, dels que som massa vells per ser joves i massa joves per ser vells, vaja...).
Enguany també!
Tots aquells que hi volgueu participar deixau un comentari amb el vostre nom i dia 21 a les 21 hores tancaré el termini d'inscripció, faré la rifa i publicaré el nom de qui l'hagi guanyat.
Au, idò! Enguany m'agradaria ser més Grossa que mai i deixar caure un grapat d'euros dins les vostres butxaques. Després de la rifa ja tornarem a començar el règim... o no...

I de passada vos deix també la cançó de Nadal d'enguany. Esper que vos agradi tant com a jo i la balleu tant com ho faig jo a 8 dies justos de Nadal.

De presents de matances.

2009-12-15T09:33:00.007+01:00

Texto en castellano

És tradició que quan vas a matances a algun lloc per tal d'ajudar en les feines del dia, t'emportis a casa un present. El present és una petita, petitíssima, part del que s'ha produït aquell dia: una llangonissa, pot ser dos botifarrons, una mica de xulla per poder-la salar, un trosset de llom i, el que més apreciam a casa: un poc de pasta de sobrassada per fregir.
La sobrassada, com ja sabeu, se fa de carn crua, carn magra sense cap rastre de sang, i amb xulla, parts greixoses, sense tampoc cap rastre de sang. Aquesta carn, capolada, se trempa amb sal i pebre vermell dolç i una mica de coent segons el gust de cada casa. També s'hi pot afegir pebre bo.
Les proporcions que usam a casa les teniu en aquest article (basta que faceu una regla de tres -meravella de les matemàtiques- per fer-me quantitats més petites). Per fer la pasta de sobrassada basta que seguiu les instruccions que us donava, pasteu bé la carn i la deixeu reposar. Aquesta pasta, dins la gelera, pot durar un parell de setmanes bones. Aquesta però, convé menjar-la cuita, frita.

Per què vos explic tot això? Idò perquè dissabte vaig dinar de pasta de sobrassada frita, del present de les matances d'Es Cabàs. I també vos ho explic perquè fa estona vaig veure en un blog que no record, que fregien la sobrassada dins oli! PECAT MORTAL!!! La sobrassada té prou greix per fregir-se per ella mateixa.

La pasta de sobrassada frita és un petit tresor que molta gent ja no coneix i, si la coneix, ja no la sap apreciar. Se pot menjar de maneres diferents: tota sola, amb mel fosa, amb suquet, amb mel crua, amb confitura, amb sucre... (si vos hi fixau, tornam a l'agredolç que els mallorquins sempre negarem que ens agrada)

La pasta de sobrassada, quan l'hem deixada reposar i l'hem posada dins la gelera, té aquest aspecte: una massa semi-dura -ens pot recordar la mantega o el saïm guardats a la gelera- fàcil de porcionar amb un ganivet o amb el cantell d'una forqueta.
I com a pasta feta en gran part amb matèria greixosa, quan entra en contacte amb el foc comença a fondre's i la carn es separa del greix.
Com he dit abans, el greix propi de la sobrassada és qui s'encarrega de fer el fregit i la carn, poc a poc, va canviant de color i passa de ser de color ataronjat a ser d'un vermell granatós intens (i aromàtic, si és que un color pot tenir olor).
Arribat aquest moment, ja s'ha destriat el greix de la carn i podem veure el picat. No ho he dit abans però convé no deixar de remanar la pasta amb una cullera de fusta perquè si no, vos quedaran trossos molt cuits i d'altres de cruus...
En aquest punt és quan hem de decidir com la mos menjarem, si serà només frita sense res més i cada un hi afegirà en fred el dolç que vulgui, o si la volem amb suquet o amb mel fosa.

Si la que volem és la sobrassada amb mel fosa, només cal afegir a la paella un parell de cullerades generoses de mel i les hem de deixar fondre, remenant fins que mel i sobrassada tot sigui u.

Si feim sobrassada amb suquet, la podem fer de dues maneres.
Sobrassada amb suquet de sucre i vinagre: hi posarem sucre al gust i un raig de vinagre i ho deixarem bullir fins que evapori el líquid i se faci la melassa.
Sobrassada amb suquet de sucre i mistela (la que a mi m'agrada): hi posarem el sucre i mig tassonet de mistela i deixarem que es faci la melassa.

La meva que vàrem menjar nosaltres va ser sobrassada frita llisa, sense res fos a dins, i menjada com toca, amb una llesca de pa moreno.

Però jo que som llépola i la mel és una de les meves debilitats endolcidores, vaig optar per deixar caure una bona cullerada de mel crua per damunt de la sobrassada calenta i veure com poc a poc s'anava fonent i filtran cap al pa.

La mel que menjam a casa sempre és crua i de vegades és fàcil trobar-hi algun trosset de bresca. Encara record com si fos ara, el padrí Jaume, assegut a davant la foganya de Can Loi, dins la vella i fosca cuina, estrenyent els trossos de bresca i després me'n donava un tros per rosegar i acabar de treure'n la poca mel que hi quedava. Aquella sensació de rosegar cera verge era... és... indescriptible.
Si no n'heu rosegada mai, vos en recoman l'experiència. En moltes fires artesanes hi podreu trobar productors de mel que venen trossos de bresca; comprau-ne un tros, val la pena.

Entrant amb olivetes... trencades

2009-11-30T18:39:00.006+01:00

Texto en castellano

Per començar el post d'avui he de dir que NO m'agraden les olives, gens ni mica. Si mai n'ha entrada alguna dins la meva boca per desgràcia, ha estat una experiència molt repugnant i dura... me resulten fastigoses, fins i tot la seva olor. Si fos per jo, totes madurarien i serien per fer oli bo, que sí que m'agrada, i molt!
Aclarit aquest tema, entenc que a la gent li puguin agradar. A ca nostra, les olives que més agraden són les verdes trencades i les pansides.
A Can Loi hi tenc una olivera (digueu-me romàntica) perquè crec que és un arbre que, juntament amb la llimonera i el taronger(sobretot la llimonera), no pot faltar dins un corral que s'ho pugui permetre, just al costat de la pastera de julivert. La meva olivera no és gaire grossa encara, però ha fet un esplet ben bo i en collírem dues ribelles plenes d'olives, ja triades, sense picades ni taques que no hi toquin ser. Aviat en tendré una altra d'olivera, una arbequina, ahir la vàrem comprar.

Mirau quina cosa més bella... grosses, lluentes, sanes... i l'aroma de l'oliva acabada de collir és deliciós... però després... puaaaajjj quin oi que me fan!

Les olives, un cop triades i netes (basta passar-les un poc per aigua perquè perdin les restes de pols que puguin tenir) s'han de trencar amb un cop que sigui prou fort per trencar l'oliva però suau com perquè no s'esclafi.

A ca nostra se fa amb aquesta masseta de fusta i a damunt un tallador, també de fusta, que va fer mon pare fa molt de temps.

Després del cop màgic de la massa, s'han de posar les olives en aigua perquè se netegin dels àcids. Convé rentar-les amb un parell d'aigües, un parell que no sigui mallorquí, de dos, vaja... i ja estan llestes per empotar al gust de cada casa.

Per començar a empotar-les convé tenir l'aigua-sal preparada amb la prova de l'ou perquè faci la feina de conservant. Per fer-la només cal tenir un ou ben fresc, si pot ser del dia, millor, i posar sal a l'aigua fins que l'ou suri i surti de l'aigua un redol com una moneda de 2€, aproximadament.
Convé posar primer les olives dins el pot (o dins l'alfàbia, si en teniu) acompanyades de fulles de llimonera, troncs de fonollera a trossos, alguna fulla de garrover, trossos de pebre de cirereta, cantons de llimona, pell de llimona, fent capes de tot, i que sempre hi predominin els brots de fonoll i el pebre de cirereta (si és que les voleu coentetes, que he sentit a dir que són millors). Per acabar, mon paret que és un home d'un temps, amb paciència infinita tot i ja ser un jubilat remugador, fa un feixet de brots de fonoll que posa damunt de tot i fan de pitjador perquè les olives sempre estiguin en remull. Per acabar, tapau el pot o posau un plat que tapi el coll de l'alfàbia i esperau un parell de setmanes que tot allò agafi gustos i perdi acidesa i esperar que no tornin blanes ni ràncies...

Vull un tall de... per fer...estofat de bou!

2009-11-24T15:13:00.004+01:00

Feia setmanes que no menjava calent. Darrerament el món de l'entrepà s'està convertint en el meu món per una qüestió de necessitat.
Diumenge passat, just acabada d'aterrar del meu somni real particular, i plena de nostàlgia de les coses belles, agradables i dolces, vaig decidir que era el moment de deixar-me seduir pels fogons i els aromes.
Quan vaig a comprar carn a Ca Na Paulina sempre procur que de la quinzena de carnissers que hi ha m'agafi un carnisser en especial, no me demaneu per què, però sé que ell m'entén quan li dic vull un tall de... per fer...
Aquesta vegada li vaig dir: " Vull un tros de carn de bou per fer estofat que quedi molt melosa sense nervi ni coses lletges, que quedin talls nets", i m'ho va donar.

Estofat de bou

Ingredients:
carn de bou per estofat tallada a trossos
1 ceba grossa
1 tomàtiga ben madura ratllada
Vi blanc
un bon ram de moraduix i farigola frescos
una cabeça d'alls sencera
bolets (jo hi vaig posar esclatassangs i picornells)
pastanagó tallat a rodanxes
patates
oli d'oliva
sal i pebre bo

Per començar, dins l'olla a pressió, hi feis un sofregit amb oli, ceba i tomàtiga, quan estigui fet hi posau la carn i la deixau enrossir. En ser rossa, hi posau el vi i les herbes i la cabeça d'alls. Deixau reduir uns 5 minuts, posau-hi els bolets i aigua "tap no tap". Tancau l'olla i deixau-la bullir aproximadament uns 45 minuts.
Mentrestant, pelau les patates i tallau-les a cantons, fregiu-les i reservau-les en una greixonera o una olla de fang. Fregiu també les tallades de pastanagó i posau-les a damunt les patates. Quan la carn sigui cuita, en calent, destapau l'olla i abocau tot el contingut damunt la patata i el pastanagó que teniu dins la greixonera. Deixau-ho reposar, tapat, fins l'hora de menjar. Si fos necessari, encalentiu-ho.

A mi, els estofats i les pilotes, m'agraden més fets d'un dia per l'altre. En aquest cas, quan va ser fred, el brou havia gelatinitzat de tal manera que vaig fer la prova de girar l'olla damunt una plata i va quedar com si fos un àspic (Vaig recordar la Julie i els seus intents d'àspic de vedella).
Si l'encalentiu al microones, per favor, feis-ho a poca potència!
Ah! i si vos sobra brou quan hageu pescat tota la tita, si el rebaixau, en podeu fer uns fedeuets ben bons, perquè aquest brouet està carregat d'essències delicioses.

500 entrades, una evolució. Gràcies a tots!

2009-11-15T14:20:00.006+01:00

Quan Coses de Can Loi i altres herbes va començar no ho tenia gaire clar què volia que fos. Ara ja ho sé. Can Loi és la meva vida i una part molt important de la meva vida és la cuina i esper que cada dia vagi ocupant una part més important de Can Loi.
Avui, pensant en l'entrada 500, he comprovat que el blog s'ha convertit en un exercici de constància només comparable al meu pas per la coral.
Per celebrar-ho vos deix un llistat de totes les receptes que he publicat directament (hi falten enllaços a altres blogs o comentaris sobre plats que he fet, mitges receptes de plats que he fet per sopars, o menus que he fet per celebrar alguna cosa), crec que s'hi pot observar una evolució, un pas més enllà, que m'ha sorprès.
Can Loi ha evolucionat amb jo i gràcies a vosaltres.

Coses de Can Loi, el receptari.

Rotllets de torró amb plàtan

Coca de tallades

Crema de verdura amb sobrassada

Truita de patata, ceba i colflori

Panets de llet

Arrosset senzill amb verdura

Amanida (perquè té lletuga) amb saladets de fulls

Coca-pizza fullada de trempó i xulla fumada

Galletes integrals de sèsam, nous i xocolata

Albergínies farcides de carn i verdura

Pastís de formatge amb confitura de l'Ikea

Coca amb poma

Falsa pizza i salsa de ruïsos

Ciurons amb salsa de ceba i cuixot

Coca de trempó

Bunyols de vent

Marronet de xicolati

Arròs sequet de pollastre

Mantecados

Entreteniment de sobrassada amb mel i fruits secs

Llom amb col

Panets integrals amb sèsam

Cocona de ceba amb formatge

Cocarrois de pèsols

Confitura de taronja i conyac

Bagels

Cocarroi sense pasta

Xurros

Torrada de pollastre amb fritada de pebres i ceba

Truitetes de verdura amb pinya

Pasta amb verdura i cuixot amb reducció de Martini

La meva salsa verda

Flam de cafè

Megacrepe de nutella

Vixisuà

Pollastre amb ceba

Coca de xocolata farcida de compota de taronja

Els meus canelons

Pebres de piquillo farcits de truita

Sobrassada

Rotllets d'aperitiu

Rostit amb crosta d'herbes i patates al forn a l'estiu Falsarius

Espinagada de llom al gust de Can Loi

Un pa integral

Galletes de llimona i romaní

Confitura de ceba i mostassa al gust de Can Loi

Confitura de taronja agra

Mil fulls de poma amb carn tofonada i salsa de sobrassada amb mel

Cuinat de ciurons a la seca

Tomàtiga farcida d'estiu mallorquí amb cruixents de pa amb gust d'all

Copa de iogur amb torró fluix

Magdalenes definitives

Pasta de panada

Pasta de cocarroi

Vienes i magranetes

Pa dels 5 minuts

Coca de pebres torrats i ceba

Mousse d'albergínia i pebre amb salsa de sobrassada

Rotllets d'albergínia farcits

Muffins integrals amb mel i nous

Piteres a la parmesana versionades

Gelat de fraula

Arròs al forn a l'estil de Can Loi

Coca integral amb crema d'ametles

Mongetes saltejades a l'estiu de Can Loi

Coca esponjosa d'albercocs i sobrassada

Confitura de vi negre

Sospiros

Tatin d'albergínia, mel i sobrassada

Croquetes de cuixot

Crema de pastanagó i juliverd

Amanida de tardor

Milfulls de poma al forn amb brossat, mel i nous

Pseudofideuà a la pseudomilanesa

Coca de pastanagó, nous i festucs

Bombó de pebre torrat farcit de formatge sobre llit de patata i ceba al forn

Infusió sòlida d'infusió d'herbes amb sorbet de llimona i poma àcida

Entrepà power taste amb esclatassangs

Crema de porro i colflori

Sopes de matances

power taste!

2009-11-11T21:40:00.002+01:00

Fa no res li comentava a un dels meus amics culinaris que avui he comprat un pa alemany i que he hagut d'esperar asseguda dins la botiga una estona perquè encara estava enfornat. I d'aquesta conversa ha vengut la gran pregunta: i com te'l menjaràs?
Automàticament la meva ment s'ha posat a funcionar i com que som una gran pecadora de pecats mortals he començat a muntar, de pensament, un entrepà amb capes de bacon ben cruixent, com aquell que vaig menjar a Washington... i formatge al punt de fondre perfecte i una mica de la meva salsa verda...
Amb això que totes les meves ganes s'han vist (afortunadament) truncades per un fet molt bo d'entendre: no tenc bacon (per evitar temptacions...)
Però clar, el pa ja el tenia, i la gana també, i la gola... la gola la tenia tota! així que el capet de pensar, que diria un amic meu, s'ha posat en marxa i just a darrera hi ha anat el cosset.

Entrepà power taste de Can Loi

Ingredients d'un entrepà:
2 llesques de pa alemany de cereals i pipes acabat de fer
una branca de julivert
4 tallades primes de cap de llom curat amb pebre bo
2 tallades primes de tomàtiga
3 esclatassangs mallorquins
oli d'oliva verge
pebre bo
sal de cocó

Per començar he posat la planxa a encalentir-se i hi he posat els esclatassangs. Quan els he girat per primera vegada els he regat d'oli i els he trempat amb sal i pebre bo. Després els he regats per l'altra cara. Quan ja eren quasi cuits, he posat les tallades de cap de llom sobre la planxa volta i volta i els he posat immediatament sobre el pa perquè s'amaràs amb els sucs de la carn. A damunt hi he posat les fulles de juliverd sense el tronc. A damunt, les tallades de tomàtiga i , per acabar, els esclatassangs. He aplegat tots els sucs de damunt la planxa fent una mullada amb la llesca de pa que havia de tapar l'entrepà.

Aquí teniu el pecatot! la potència de sabors és brutal, tant, que cal acompanyar el plat amb una copa de vi negre, un Torrent Fals, rr, de Vinya Taujana, per exemple...

I entrepà preparat, entrepà menjat!

Blanca i radiant va la crema

2009-11-06T21:17:00.003+01:00

Record com si fos ahir en Loquillo, el meu amor platònic de l'adolescència, davallant les escales envoltat de nuvíes de la Cubana... aisss que ho és de sexy aquest home...Me vaig enamorar d'ell quan feia 4rt de la EGB i record exactament el moment: estava estudiant la "metamorfosis de la rana" i ell cantava Chanel, Cocaina i Don Perignon.
He cercat el vídeo que vos deia d'ell envoltat de nuvíes i només n'he trobat un trosset però per mostra val.

I per què vos cont això?
Idò perquè m'ha vengut al cap la cançó quan he emplatat el sopar d'avui.
Amb el fred venen ganes de menjar calent. S'ha acabat el trempó i el pa amb oli, i el mercat està ple de verdures fantàstiques per fer cremetes.

Crema de porro i colflori

Ingredients:
1/2 colflori
1 manat de porros
1 ceba
1 patata
oli
sal
xulla mig curada

En una olla, hi heu de posar un raig d'oli i hi posau la verdura tallada grosserament: primer el porro i la ceba, després la patata i per acabar la colflori.
Ho he remenat un poc i ho he tapat amb aigua. Ho he deixat coure fins que ha estat cuit que quasi se desfeia la patata.
Ho he passat tot amb el braç elèctric. Quan estava mig capolat hi he posat 2 cullerades d'oli cru i he seguit batent. Ho he passat pel passapurés per retirar possibles filaments i ho he reservat.
La xulla la tenia congelada i sense deixar-la descongelar n'he tallat una mica molt primeta i n'he fet tiretes. Sobre un paper de cuina, ho he posat al microones 2 minuts fins que ha estat completament cruixent.
He emplatat la finíssima crema i a damunt hi he posat els cruixents de xulla i una mica d'oli d'arbequina.

I crema cuinada, crema menjada!

Vols sopes?

2009-11-04T20:29:00.004+01:00

Quina cosa no és cosa i per tot el món se posa?
Vols sopes?
Aquesta pregunta "vols sopes?" anava lligada a les endevinalles. Vol dir si ja no vols pensar més i prefereixes que te diguin la resposta de l'enigma. Els covardets sempre deien "Sí, vull sopes" i després de la resposta començaven les befes.
Unes altres sopes són les de pa. Antigament, el pa dur servia per fer retre molts de plats tallant-lo primet i amarant-lo de les substàncies concentrades (o no) de molts de brous: de verdura, de peix, de cuinats de llegum... Les sopes de pa tenen el poder màgic de fer contundents els plats més senzills.
En els restaurants més "típics i tòpics" de Mallorca sempre hi trobareu les mal dites "Sopas Mallorquinas". Vols dir que no són mallorquines totes les sopes que se fan a Mallorca?...
Les sopes més conegudes són les de matances i són les que m'he fet anit per sopar. La veritat és que mai he estat massa amiga de les sopes, però amb l'edat els paladars canvien i ara m'agraden bastant.
Aquesta vegada la talent de menjar-ne ha estat el resultat d'una provocació de n'Ibán Yarza, el meu gurú del pa, que amb una foto del seu blog me va dur a la necessitat de menjar sopes.

Sopes de matances de Can Loi.

Ingredients:
Sopes de pa moreno (pa moreno dur llescat molt prim)
carn magra de porc
un manat de grells
alls
tomàtiga ratllada
julivert
col
colflori
esclatassangs
oli d'oliva verge
sal
pebre bo
pebre bord
rave, olives trencades i pebrets envinagrats per acompanyar

Posau oli en una cassola i posau-hi els alls i tot seguit la carn tallada a daus perquè se vagi enrossint. A continuació posau-hi els grells tallats a trossets i després la tomàtiga. La idea és de fer un sofregit. Per acabar, tireu-hi els esclatassangs. Deixau-ho sofregir tot. Per acabar el sofregit, posau-hi sal abastament, pebre bo i pebre bord, i el julivert (per a 3 persones n'hi he posat més de mig manat, tallat no massa petit)
Tallau la col en juliana no massa fina i afegiu-la a la cassola i donau-li un parell de voltes fins que s'hagi mort una mica. Afegiu-hi aigua que just ho tapi tot i deixau-ho bullir. Quan faci 10 minuts que bull, afegiu-hi la colflori tallada i deixau-la al foc fent xup-xup fins que sigui cuita.
Amb una giradora, anau traient la verdura de la cassola i deixau-la ben escorreguda en una plata. Quan només quedi el brou, anau posant-hi sopes de pa fins que tot el brou les hagi amarades. Les heu d'anar pitjant perquè el brou sobrant en pugui amarar més. Quan ja no quedi brou, posau damunt les sopes tota la verdura i deixau-ho reposar una estona abans de menjar. Quan estiguin dins el plat, regau-les amb un bon roll d'oli d'oliva.

Per acompanyar aquest plat convé tenir olives trencades, rave o ravenets, algun pebre de cirereta envinagrat i un bon vinet negre.
A jo m'agraden fetes i menjades, però hi ha molta gent que s'estima més fer-les d'un dia per l'altre i encalentir-les dins la paella.

Ah! la cosa que no és cosa i per tot el món se posa és... vols sopes??

Artesans de la menjua

2009-11-03T09:55:00.003+01:00

Un mallorquí mai surt de Mallorca sense una bossa de galletes d'oli dins la maleta. Crec que aquesta és la manera més gràfica i simple d'explicar la nostra passió per aquestes galletes salades i cruixents.
En realitat no són galletes. Una vegada me varen explicar que galleta només podia usar-se per a pasta dolça i que això que nosaltres menjam són panets. Però així i tot, per a nosaltres són galletes, galletes d'oli. La bossa, quan posa els ingredients en castellà, posa "pan especial". Especial sí que ho és, i molt!
Per coses inesperades, després d'un dia de molt d'stress a la feina, vaig agrair l'esforç del meu equip amb un berenaret i xerrant vaig descobrir que na Laura era parenta de Can Gelabert de Porreres.
La meva cervellera se va posar en marxa i com que la confiança fa oi vaig envestir amb la frase màgica: i que no me podrieu mostrar el procés de fabricació, un dia? eh?
I ja me teniu ahir dematí (festa a ciutat) amb una bona boira, de camí cap a Porreres.
Na Laura m'havia dit que justament ahir només feien galletes i que era el procés més mecanitzat. Això de la mecanització és un concepte molt relatiu perquè si parlam de maquinària que ha dissenyat l'amo amb el ferrer del poble i que els pastons s'han de pujar a mà... a mi me resulta un tant molt artesanal.

Vaig poder veure el procés de fabricació de les galletes d'oli. Un procés que dura una hora entre que se posa la pasta a la talladora de pasta crua, el fermentat, la cocció i el refredat. El procés acaba amb un home assegut que va posant a mà la goma elàstica a cada una de les bosses.
De la varietat de galletes que fan en destacaria les que duen com a ingredient diferenciador la garrova. Aquest producte és el resultat d'un estudi que se va fer a la UIB sobre les propietats dietètiques d'aquest fruit.
Però després d'entrar dins la nau on es fabriquen, vaig anar recordant tots els productes que fa aquella empresa: galletes, galleta picada, bessó capolat, preparat de gelat d'avellana i d'ametla, torró, els increibles galletes boer, i la pasta.
La pasta que fan sota la marca Bendinat, és senzilla, sense pretensions, no estova si la deixes dins el brou. Ador les seves burballes arrissades i poder estrényer les troques de pasta dins la mà ben damunt la greixonera perquè se trenquin.

Del seu procés de fabricació només vos en diré que és amb conceptes totalment artesanals: pastar la semolina, donar la forma a la pasta segons els motlles, plegar les troques de pasta i posar a aixugar sobre uns canyissos.
Tot és deliciosament impecable i deliciosament deliciós.
Na Laura me va parlar d'una pasta especial que pràcticament feien per a consumidors de dos o tres pobles, de la zona de sa Pobla: els fideus morenos. Aquests fideus se fan de farina i no de semolina i me va enviar mentalment a les èpoques de les padrines que encara parlen de ca sa fideuera i de les canyes amb els fideus penjats abans, durant, i després de la guerra.

Les galletes boer, nèlies que en deia la meva padrina, són la sublimació de la delicadesa. En pots menjar un paquet sencer i no t'embafen. Són fresques, com el seu embalatge senzill anuncia: galletes boer, fresquetes.
Fines capes de neula cuadriculada, cruixent, trencadissa, untades suamente d'una crema que pot ser de coco, de nata, de vainilla o d'ametla.
Una vegada vaig sentir que algú deia que eren com les artiach... me va fer mal sentir-ho.

Un altre producte que fan per aquestes dates és el torró fluix i les coques de torró. El torró fluix el fan a l'estil mallorquí: ametla mallorquina torrada i sucre, tot capolat enmig de moles de pedra fins que l'ametla fa oli i permet que lligui la pasta. Talment com a ca nostra. Les coques de torró d'ametla crua van enmig de neules crues i estan aromatitzades amb llimona. Talment com a ca nostra.

I entre una cosa i l'altra vaig passar el dematí per Porreres, que estaven de firó, i amb na Laura anàrem a plaça a veure les parades de productes locals, a tastar-los i a fruir-los: confitures, embotits, els magnífics albercocs secs (m'encanten així, tan àcids, com han de ser, com si fossin llengües de pica-pica), sabates de sola d'auto amb dissenys preciosos... Porreres és un poble sorprenent.

nota: les fotos me les va passar na Laura perquè amb tanta emoció i admiració com estava sentint durant la visita, se me va passar treure la meva màquina de retratar.

Dinar al Cafe Des Artistes. Berlín.

2009-10-25T17:17:00.010+01:00

Dels dies per Berlín en destacaria quatre coses: el fred i l'aigua, el mal d'esquena, el dinar al Cafe des Artistes, i el sopar en un italià a la plaça de l'ajuntament.
El menjar, en aquella ciutat, és barat, bo i barat. El servei, molt millor que per aquí. Però el Cafe des Artistes me va sorprendre d'una forma molt especial.
Cercàvem per dinar peus davall taula en un lloc que ens entràs pels ulls. Poc a poc vàrem anar deixant la zona comercial per excel·lència de la ciutat i ens vam anar introduint dins un barri preciós.
La gran quantitat de banderes amb l'arc de sant Martí, la bellesa dels petits jardinets, la netedat, la gent que s'hi passejava i l'ambient (mai millor dit) ens va indicar que estàvem dins un dels barris gays.
Va ser així, que de sobte vàrem trobar un lloc preciós, blanc per defora i taronja per dedins amb una pissarra que posava menú del dia i el nom del local: Cafe des Artistes.
Hi entràrem i un camarer, n'Osvaldo (nom que decidírem de posar-li), veneçolà ell, ens va atendre fruint ell de nosaltres i nosaltres d'ell. Va ser molt agradable, ple de detallas i amb un servei exquisit, i del dinar... val més que mireu les fotos...

Només asseure'ns a la taula, que ens van instal·lar ben davant una enorme finestra, els 4 començals en forma d'U mirant cap al carrer (ho vam demanar així per veure la bellesa del barri) ens dugueren pa de 4 tipus diferents i aquesta mantega de tomàtiga seca i fruits secs: deliciosa.

La taula estava molt ben muntada: estovalles blanquíssimes de molt bona qualitat, coberts preciosos, dels que pesen, dels que m'agraden, barrocs, la porcellana blanquísima i brillant... i un punt de color que donaven unes pomes verdes que brillaven damunt la blancor costant... preciós.

De primer plat, el menú tenia dues opcions: amanida o crema.
L'amanida, ens va explicar n'Osvaldo, era una petita mostra de totes les amanides que serveix el restaurant fora del menú, una culleradeta de cada una coronada amb endívia. Hi havia una amanida de pasta, tabulé, amanida de patat, amanida de poma... deliciosa.

Com que a mi no m'agraden les amanides amanides (rareses que tenc) vaig optar per la crema. Era una crema de patata i bolets fantàstica. Al punt de temperatura, al punt de cremositat, al punt de potència de bolets i al punt de suavitat de patata.

De darreria, la meva opció va ser filet de vedella amb guarnició de verdures saltades i puré de patata: im-pre-sio-nant! Cocció de verdures increible, punt de la carn exacte, i del puré... mmmm....

N'Osvaldo va tenir problemes per explicar-nos quin era l'altre plat de carn: va resultar ser pularda, pitrera de pularda amb col fermentada i puré de patata. La carn tenia un aspecte inmillorable. La col aquesta no m'agrada però fins i tot me va fer mengera (tot i que no en vaig menjar). La ració: brutalment enorme.

Ho regàrem tot amb cerveses, aigua i alguna copa de vi blanc d'aperitiu.

Les postres: copa de fruita. Molt ben presentada, molt còmoda de menjar, molt fresca.

Després cafè ràpid i n'Osvaldo ens va donar indicacions per visitar coses i sortir de nit. En Hans (el nom que posàrem a l'altre cambrer) va ser molt agradable i va intentar comunicar-se amb nosaltres però només parlava alemany.
I abans de partir, la visita obligada als lavabos: ram de roses fresques, tovalloles de roba individuals per aixugar-se, aigua tèbia a l'aixeta, sabó amb una aroma deliciosa... Fins i tot el bany enamorava.
Si mai anau a Berlin, cercau-lo!

Operació botelles d'herbes (actualització)

2009-10-20T10:03:00.002+02:00

Operació "Botelles d'Herbes" tancada amb èxit.
Operació "Locus Iste" tancada amb èxit gràcies a l'operació "Botelles d'Herbes".
Operació "he deixat el Listerine" solucionada gràcies a l'operació "Botelles d'Herbes".
Operació "melasualabroncaquemhanfotutperquehefettard" superada gràcies a l'operació "Botelles d'Herbes"
Operació " Shony recautxutada amb capa d'estuc venecià" millorada gràcies a l'operació "Botelles d'Herbes".

Operació Botelles d'herbes

2009-10-14T16:59:00.008+02:00

Si sou amics d'aprop ja sabreu que d'aquí a un parell de dies (un parell mallorquí que sempre és més de dos perquè aquí no anam amb minxes...) me'n vaig a Berlín de mini-gira amb la coral. I si no ho sabíeu ja ho sabeu.
A la coral, que no donaré més detalls però diré que és un Orfeó i és de la UIB (ara dita uibé quan sempre li havíem dit uip), som una guarda de gent que , de cantar ho podem fer més o menys bé, però de fer trull i pardalades som uns "fenómenos". Això sí, en els concerts procuram fer-ho el més bé possible i per aquest motiu és molt necessari sortir relaxats i amb el coll calent a l'escenari. Per això, i sempre pensant en el bé comú, tenim el costum (2 o 3... no massa més) d'anar al cafè més pròxim i fer una copeta d'herbes dolces, per encalentir i endolcir la gola...ja m'enteneu...
La cosa està que en anar a fora de Mallorca mos foten perquè no tenen aquest remei miraculós. Per aquest fet, juntament amb el complot que mos fa AENA, mos veim obligats a facturar equipatges "per transport de líquids" amb el perill de que ens perdin la preuada maleta (que no seria el primer pic).
Per un altre cantó, tot i dur motxilla o bossa grossa, no sempre pots passejar pel món una botella de litre (o de 750 cc) amb el perill de que se trenqui o fins i tot de que te la robin (Déu mos en guard!!), però a Can Loi hem trobat la solució al problema: actimel de can Carrefú!!!
Les botelletes d'actimel de can Carrefú tenen l'invent més gran de la història de les botelletes: tap de rosca! Això vol dir que un cop begudes, escurades i eixugades són el recipient ideal per a passejar "beuratges miraculosos i revitalitzants" (tal i com ho seria un actimel, però a la mallorquina). I el més important... s'hi t'apleguen fent un glopet d'amagat sempre pots dir: "estic prenent vitamines i aminoasidos i biodaixons per tenir forces pel concert" i tots contents... què no és guapo això?
Avui vespre els meus convidats col·laboraran en aquesta gran obra beguent un "actimeldecancarrefú" per hom.
A més a més, el meu càrrec imposat de cap de departament de festes, saraus, celebracions, novatades i soparillos amb ball, m'obliga a dedicar-me al tràfic legal il·legalitzat d'aquestes substàncies. Que quedi clar que ho faig per vosaltres, companys! (sobretot pen Company)

Sopar de Sant Francesc.

2009-10-04T09:59:00.004+02:00

Aquest sopar ha estat un petit desastre perquè, bàsicament, no tenc el cap al seu lloc i, per afegitó, els últims dies m'han anat sorgint més problemes que han ocupat la petita part de concentració que tenia estalviada per dedicar als meus comensals.
Divendres a vespre encara no sabia que els donaria per sopar i, com era d'esperar, tot ha estat una improvisació maldestra.

El menú:
Bloc de foie amb confitura de vi negre
Croquetes de cuixot
Gambes arrebossades de kikos sobre amanida d'herba de canonge
Pollastre farcit de carn trufada a l'aroma de poma i espècies amb emulsió de pastanaga i figues saltejades
Infusió sòlida d'herbes digestives amb sorbet de llimona i bastonets de poma àcida.
Amics i amigues, besades i comprensió.

Només vos pos la foto i la recepta de les postres que me va inspirar en José Lacambra, amic cuiner de Barcelona, xef del Catalina, restaurant que he d'anar ben aviat perquè tenim conceptes culinaris molt semblants.

Infusió sòlida d'herbes digestives amb sorbet de llimona i bastonets de poma àcida.

Ingredients:
Aigua mineral
sobres d'infusió (jo vaig fer servir menta i la barreja digestiva de ca n'Hacendado)
fulls de coa de peix
sorbet de llimona (el vaig comprar fet, de ca n'Hacendado)
poma verda àcida.

Posau a fer la infusió dins aigua calenta i rehidratau els fulls de gelatina amb aigua freda i afegiu-la a la infusió. Colau-ho i posau-ho a quallar dins la gelera.
Hora de muntar el plat, trencau la gelatina amb una forqueta i posau-la de base. A damunt, posau-hi una canelle de sorbet i uns palets de poma sense pelar.
La foto no és gaire bona, perquè entre una cosa i l'altre me va fugir del cap fer les fotos...

I els amics, el millor del sopar, tan predisposats com sempre, més agraïts del normal, i capaços de disculpar-me el petit desastre.

Ai... les paraules.

2009-09-30T11:11:00.002+02:00

Feia molt de temps que no me trobava en la situació mental en la que estic en aquests moments.
Ja no recordava com algú pot ser capaç de fer-me rodar el cap com si d'un mareig se tractàs. I és que les paraules maregen... molt.
Falten 3 dies per tenir gent a sopar a casa, bons amics, i som incapaç de concentrar-me en elaborar un menú amb un mínim d'equilibri. Tot el que em passa pel cap, ara, va en mides irracionals.
Des del cap de setmana només me ve el teu nom al cap... i aquest és el mal, el només.
Les paraules poden fer emmalaltir d'una malaltia que desig, a les fosques, amb els ulls tapats, plena de sal eixugada davall la lluna, ballant un rock'n'roll o un reggae, o un vals...
Ai... les paraules... redunden damunt tot lo que hem fornicat... i vull estar infectada de tu, vull estar malalta de tu (però retorna'm el meu sentit).
Sort en tenc de la música.

Menú del primer dia de tardor.

2009-09-22T15:31:00.003+02:00

M'agraden les primaveres. Ho he dit altres vegades, però cada vegada que me pos de màniga llarga prima som una mica més feliç. I per acabar d'arrodonir la felicitat, la pluja me visita fent-me un escolt sobre els bolets que l'esperen per saludar-me d'aquí uns dies. Les primaveres , d'hivern i d'estiu, són el meu temps ideal.
Els dies de pluja, no sé per què, les coses me reten, el meu cervellet va com a més actiu i amb ganes de fer coses. Vos deix la mostra d'avui

Amanida de tardor

Ingredients:
1 pera
cuixot salat de qualitat tallat finíssim
1 tomàtiga cherry
mescla de fulles tendres
1 figa
encenalls de formatge curat

per a la vinagreta:
oli d'oliva verge
actimel
flor de sal
festucs

Fer-la és ben senzill, se tracta de pelar la pera i la figa i tallar-les. Compondre amb una mica de gràcia i combinat els colors els altres ingredients i fer la vinagreta amb l'oli, un raig d'actimel i els festucs picats per tirar-la per sobre.
Per servir-la, millor que cada un se posi la vinagreta segons li agradi, i la flor de sal, posau-la que contrasti amb els elements més dolços del plat.

I de postres:

Milfulls de poma al forn amb brossat trempat, mel i nous.

Ingredients:
1 poma golden
50 gr de brossat
1 cullerada de sucre
canyella
pell de llimona ratllada
mel de qualitat
un parell de nous.

He posat la poma a tallades rodones sense les llavors dins el microones durant 5 minuts. Mentrestant he trempat el brossat amb el sucre, la pell de llimona i la canyella. Ho he mesclat molt bé i ho he reservat.
Quan la poma ha estat cuita he muntat capes de poma i de brossat (he usat una màniga pastissera per posar-lo) i a sobre de la darrera de poma hi he posat mel i unes nous picades grosserament.
És recomanable guardar-ho dins la gelera una estona abans de menjar-s'ho.

Ja veis que un migdia de tardor dóna per molt. Ara, després de dinar, queda una petita escurada i un cafè calent per a seguir amb energia tot l'horabaixa.

Feliç tardor a tots i al meu cosí Toniet, Molts d'anys, que avui és el seu aniversari. El dinaret me l'he menjat jo tota sola però m'ha servit per celebrar-li l'aniversari.

Una història d'amor... i de superació.

2009-09-19T12:14:00.001+02:00

Fris de veure aquesta pel·lícula i no només perquè la banda sonora sigui den Guille (La Casa Azul).

Consulta del dr. X

2009-09-16T11:03:00.004+02:00

-Consulta del Dr. X, digui?
-Bon dia, me podria donar hora?
-Sí, quina assegurança té?
-Sí, apunti, 971 567 (i 3 números més)
-Mmm... i "seguro"? Quin "seguro" té?
-Que sigui aviat per favor, que tenc molt de mal!
-Teniu "seguro"? (cridant)
-A sa meva filla li aniria bé en dijous o divendres.
(desistint...)- Molt bé, dia tal a les tal aniria bé?
-Del seguro de Can Planes...
-(cridant) Dia tal a les tal!
-Me dóna dia, reina?
-(cridant i xerrant lentament) Diiiiiaaaa Taaaaal a les taaaaal. Va be?
-Me xerraràs un poc fort que som una mica sorda?

A partir d'aquí ja m'estim més no continuar el relat...
Què he après? Que cada un ha de conèixer les seves pròpies limitacions...
(Santa Paciència...)

-

Soparet improvitzat: pseudofideuà a la pseudomilanesa

2009-09-15T22:37:00.004+02:00

Ni és fideuà, ni és a la milanesa, però es les dues coses la vegada. El més important és que amb 4 coses perdudes, resseques i músties, que he trobat dins la gelera, he fet un soparet ben bo i amb menys de 15 minuts ja m'ho menjava.Ingredients:
Dos grapats de fideuí (jo hi he posat aquest de verdures)
ceba
pebre verd
pebre vermell torrat
cuixot salt
all
aigua
oli.

He tallat tots els ingredients (manco el fideus) a la brunoise (a la "brunuás", a quadrets petits) i ho he sofregit tot amb oli. Quan ha estat cuit, hi he tirat els fideus i els he enrossit. Hi he tirat aigua (no gaire) i l'he deixada evaporar. El fideuí està cuit en 3 minuts.
I amb el que hi he posat... ha estat ben bo!

Els grans plaers de les petites obsessions.

2009-09-13T19:17:00.008+02:00

Ja ho he dit altres vegades: som obsessiva.
Quan m'obsession amb un producte, o una textura, o un color, o una cocció, no me puc aturar d'investigar, de pensar-hi i de fer provatures continuades fins que aconseguesc el que vull.
D'ençà que vaig anar als Estats Units, la pastanaga m'obsessiona. No me demaneu per què. Les meves obsessions tenen un punt d'irracionalitat molt acusat.
Després de la crema de pastanagó que vaig aconseguir, el següent pas era el gató de pastanagó.
Avui el dia s'hi presta: plou, el primer dia de pluja de tot l'estiu. Quan fa calor, el cervell té un dispositiu que no te permet encendre el forn les vegades que voldries. Només feia falta una arruixada per desactivar-me el dispositiu.
Ara, Can Loi fa olor de canyella i de fruit sec. Fa olor de forn i de tardor (la tant desitjada tardor).Ingredients:
200 gr de farina integral
una culleradeta de cafè de llevat químic
una culleradeta de cafè de bicarbonat
una cullerada de postre de canyella en pols
un polsí de nou moscada
un polsí de sal
225 gr de sucre
150 gr d'oli
mig iogurt natural
300 gr de pastanagó ratllat molt fil
3 ous
una gradapa de nous trossejades
una grapadeta de festucs

He posat els ingredients dins un bol, tots un a sobre de l'altre i en l'ordre en que els he escrit. Quan tot ha estat dins el bol, amb una llengua de silicona, ho he mesclat tot ràpidament, sense massa dedicació... 4 remenades.
He posat la barreja dins un motle de silicona i 45 minuts al forn calent a 180º.
I llest!Les gotetes que hi ha damunt el plat són de la primera pluja. Quan he fet les fotos damunt el coll de la cisterna de Can Loi encara feia una brusquineta fina, cameta d'aranya... m'encanta la pluja.

Encara no sé quin nom li he de posar. Al final decidiré.

2009-09-13T13:53:00.004+02:00

Avui, com la majoria de diumenges, no sabia què m'havia de fer per dinar. I com molts de diumenges he pensat que podria fer alguna cosa per aprofitar per penjar al blog.
Què tenia dins la gelera? poca cosa, 4 pebres que havia comprat per torrar i les coses de sempre: formatge, un parell de cebes... ha sortit això

Ingredients:
1 pebre vermell no massa gruixut
1 ceba blanca
1 patata
formatge maonès curat
farigola
julivert
alls
sucre moreno
sal
oli d'oliva verge

Per començar he posat els pebres a torrar dins el forn calent, untats amb oli, sobre una placa. Quan han estat cuits els he deixat suar dins una cassola ben tapada. Quan han estat freds els he pelats i els he reservat. També hi he posat a coure una patata embolicada amb paper d'alumini. També he reservat tot el suc que han fet els pebres i l'he posat a reduir amb una cullerada de sucre moreno.

He posat la ceba tallada en juliana en una paella amb una mica d'oli perquè s'anàs confitant a foc lent amb 2 alls tallats a làmines una mica d'oli i un poc de sal. Quan he apagat el foc a la paella hi he posat els fulles d'una branca de farigola.
Quan la ceba s'anava fent, he ratllat el formatge amb un ratllador fi i després he picat a mà un manadet de julivert. Ho he afegit al formatge i ho he picat tot junt a ganivet. Hi he posat unes gotes d'oli.
Per a muntar el plat, he posat una base de patata al forn, pelada i laminada. A damunt la ceba ja confitada i aromatitzada amb la farigola.
Després he posat un tall de pebre torrat a sobre de la fusta i l'he farcit de la picada de formatge i julivert i li he donat forma arrodonida. Ho he col·locat a sobre del llit de patata i ceba.
Per acabar, he regat el plat amb la reducció agredolça del suc dels pebres.

El nom: bombó de pebre torrat farcit de formatge verd sobre llit de patata al forn i ceba confitada a l'aroma de farigola i mel de pebre.
Altres opcions... farcit de micuit, formatge blau, o de cabra... pot donar molt de joc.
Ha estat ben bo, dolcet, saladet, agredolç, melós... melassa!

Hauré de comprar un carretó.

2009-09-08T12:14:00.005+02:00

A la fi tendré l'excusa per comprar un carretó d'anar a comprar!
Jo sempre he estat dona de senalla, de les d'espart, fondes, amb les anses de pita. M'agraden per anar al mercat a fer la compra del dia: una mica de verdura, 4 fruites...; però quan ja hi vols posar mitja síndria i 4 pebres per torrar, ja no hi pots posar res mes, i la corda de les anses comença a clavar-se dins la carnadura de les mans o de l'espatla.
Quan vas a fer compra grossa ens és més fàcil carregar-mos de bosses petites de les de plàstic, de les que fins fa poc eren de franc per tot.
Record la primera vegada que, a fora, me volien fer pagar una bossa de plàstic per dur la compra: me va parèixer una cosa ben rara (aquests gavatxos...) Quan vaig anar per primera vegada a Lidl me volien cobrar 5 cèntims d'una bossa!
Vaig recordar que la compra de Makro no anava embossada, que com a molt se podien pidolar capses de cartró per posar les coses petites, i les grosses s'abocaven a l'engròs dins el maleter del cotxe. Tampoc era cap cosa massa rara, si ho penses bé. Només s'havia de preparar una capsa de cartró de les mateixes que pots agafar dins el súper, i posar les coses de dins. Al Lidl ja m'hi havia avesat bé.
Ara que ja s'ha anunciat que els supermercats eliminaran les bosses de plàstic gratuites he entès perquè tenc aquest el costum, fins ara irracional, mamat de casa i de ca sa padrina, de guardar totes les bosses de plàstic que entren a Can Loi (les netes!!) i posar-les dins una bossa més gran, penjada dins el rebost.
A la fi se tornaran posar de moda aquelles bosses-cartereta que s'aplegaven amb un botó i se duien dins la bossa de mà "per si un cas". I els carretons d'anar a comprar ja no seran una cosa rara pel poble (ara només en duen 4 dones velles per tenir més bon anar pel carrer carregades). I si ho pens bé, no serà estrany dur un parell de caixes grosses de cartró damunt el seient del darrera en anar a comprar.
Torna el temps de guardar bosses i de guardar capses. Sort dels qui tenim rebost gran o porxo amb lloc! Però ja me va bé, perquè de bosses, dins el rebost, n'hi tenc a centenars.

Un matí a l'Squarcia.

2009-09-05T16:24:00.010+02:00

Quan la vida ja t'ha donat més de dos cops i sembla que és difícil retornar a la innocència dels infants, només la màgia de llocs com aquest te poden fer descobrir la mirada infantil d'admiració, gola i desig pur. Davant del mostrador de Squarcia, grans i petits s'hi aturen amb aquesta mirada de la innocència i del delit, la mirada de l'infant. Entrar dins Squarcia és entrar dins la casa de la bruixa de Hansel i Gretel, la casa de pastissos i caramels.

Sempre m'han emocionat aquestes imatges de pastissos davall una cúpula de vidre, sobre un plat amb peu, blanc, i aquestes torres de plats unides per una verga central amb una ansa que ho corona tot. Aquesta imatge que me resulta tan càlida i casolana, no està gens arrelada a la nostra manera de fer, és una imatge que me recorda la fredor del nord. No me negareu que no començau a ensalivar...

El mal d'aquests llocs (i de la pròpia llepolia) és que se fa infinitament difícil triar un sol pastís per fer el berenar: fruites, xocolates, glasses... ballen davant la vista i l'olfacte creant un conflicte de sentits.
No tothom té la sort d'una servidora, que se mou per petites obsessions. La d'ara és el pastanagó. La tria del meu berenar va ser fàcil: pastís de pastanagó i plàtan, esponjós, humit (humil, que diu molta gent), ple de diminuts fils de pastanaga que hi eren ben presents sense trobar-los... a damunt, una glassa gens empalagosa.

I com que els pecats sempre és millor fer-los amb companyia grata, la meva amiga va triar un gató de taronja de textura completament diferent a la meva, amb una crema interior que humitejava lleument la coca d'ametla.

La relació qualitat-preu me va semblar molt bona. Aquí teniu una foto de la pissarra on s'hi poden llegir les especialitats de la casa, les que tenen normalment i les que s'han de comanar. L'obrador gran el tenen a el Toro, però vérem passar pastissos i bases de pastís magnífiques, folrades de roses blanques meravelloses.

El local de Palma permet fer un berenar allà mateix, per un preu fantàstic: 3 euros un tall de pastís i un cafè (amb llet) o un té.
La botiga és blanquíssima, plena d'olors: ara xocolata, ara canyella, ara un cítric... un estímul constant dels sentits.

També tenen uns croissants que feien mengera, s'acabaren ràpidament, igual que el pa, farcit d'anous, de cuixot, d'olives negres, de panses i avellanes, d'herbes, flonjos, aromàtics...

I per acabar la trobada golafra amb una persona fantàstica, que me fa una enveja terrible, molta, molta, mos intercanviàrem uns regalets de "benvinguda física" a les nostres vides. Ella, coneixedora de les meves passions culinàries, me va obsequiar amb aquest metallibre de cuina balear, interessantíssim!
Conclusions finals: hi tornaré; he de provar de "piratejar" el pastís de pastanaga; les amistats, físiques, encara són possibles; la vida està plena de projectes...
Va ser el principi del que pot ser una gran amistat.
PS: Daria tot el que em queda de temps lliure per poder estar dins l'obrador d'aquesta gent.

Vídeos nous de LA CASA AZUL

2009-09-01T16:42:00.003+02:00

ESTIC EMOCIONADA!!!!!!!!!!

I la VERSIÓ en JAPONÈS!!!!

Ador aquest home!

Tatín d'albergínia amb mel i sobrassada

2009-08-28T21:44:00.007+02:00

Feia molta estona que ho havia provat i m'havia agradat. Avui he tengut el temps per fer-ho i no menjar-m'ho abans de fer les fotos.
Les albergínies, a Can Loi, són molt estimades sobretot d'ençà que és fàcil trobar-ne d'aquestes blanquinoses, just tacades de morat. Aquestes albergínies són de pasta molt fina, delicades de cocció.
Per altra banda, el fruit sublim de les abelles: la mel. La mel cada dia m'apassiona més, la concentració d'aromes florals dins aquell riu daurant...
La pasta de full la tenia congelada de fa estona. Sempre va bé tenir-ne una mica dins el "fons de congelador" (fons d'armari dels congelats, els clàssics que mai passen: espinacs, pèsols, gelat, croquetes, brou, carn, pasta de full)
De la sobrassada que menjam a Can Loi no vos en diré res... qui l'ha tastada ja sap com és, i qui no, el temps que està se torba.
Ara sense voler ja vos he dit tots els ingredients, així que avui estalviarem el llistat.

Per fer la tatín he posat a escalivar tallades rodones d'albergínia que havia tengut una mica amb sal (després les he rentat per llevar-la) untades amb mel.
Quan han estat cuites, quasi foses, les he posades ben estretes dins una plata fonda, més petita, hi he posat més mel i trossets de sobrassada entre tall i tall. Per acabar, ho he tapat tot amb la pasta de full entrant les puntes cap a dins.
Ho he enformat 10 minuts a foc fort.